Vés al contingut principal

El refilar del tallarol

L'últim llibre de Marzena Broda ja ha aparegut a les llibreries, en aquelles que encara conserven la lleixa (ni tan sols una trista estanteria) de l'apartat de poesia. En això, Polònia ja no es diferencia gaire de molts altres països. El títol del llibre és molt encertat: Coses normals. I sí, és tot un seguit de situacions quotidianes, habituals, però que a partir que el poeta les separa i els dóna una vida pròpia, passen a ser excepcionals. Com cada instant que representa una aturada de tot allò que ens envolta. Sembla com si Marzena Broda volgués fixar el moment anterior a la revelació, a l'epifania, per convertir-lo en un altre instant que hem de gravar en els records. 
En la traducció, la coincidència fònica d'aranya i aranyoner és fruit del lèxic de l'original i pas una estratègia meva com a traductor. En passar d'una llengua a una altra es poden descobrir associacions sorprenents que el text primer no buscava.


EL REFILAR DEL TALLAROL

Al principi només entrà en una bosquina de fulles
i ràpidament se n'enlairà.
Després, quan volava entre les branques,
vaig veure un niu trenat en un aranyoner.
Un cistellet d'herba seca, gran com una pilota de tenis,
res més. Però no hi havia cap moviment a les fulles
ni cap detall que fes pensar que en aquest temps,
quan ni tan sols les aranyes no poden
ni estar un moment quietes, s'alçaria de sobte
en l'aire una taca emplomallada
i se sentiria un refilar – com un tust,

força silenciós, un bastonet en una post.

Comentaris

Joan Millet ha dit…
Precís, uns mots encadenats en un instant com una gota caien en suspensió. M'agrada i gracies per deixar-nos compartir.
Xavier Farre ha dit…
Moltes gràcies, Joan. Marzena Broda ha escrit aquí un poema immens.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…