Passa al contingut principal

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com la primera vegada. Perquè la seva obra transcendeix l'àmbit de la literatura i ens descobreix aspectes que teníem latents i que no havíem gosat mirar.
Miłosz va ser molt generós amb altres poetes, com ho demostra, per posar només un exemple, l'antologia de poesia polonesa que va editar quan vivia als Estats Units, quan encara era un autèntic desconegut, o potser només l'autor de La ment captiva. També va escriure un llibre dedicat a l'obra d'Anna Świrszczyńska. I de la generació posterior més immediata va tenir paraules d'elogi per a Julia Hartwig, que avui fa 92 anys. 
Julia Hartwig va escriure, en un dels seus últims llibres, publicat l'any 1992, un poema que dialoga amb un altre poema de Czesław Miłosz, "Caffè Greco". El poema de Miłosz no ha aparegut en cap de les antologies que he publicat de la seva obra. Els dos poemes es troben aquí, en aquesta coincidència de dates.


CAFFÈ GRECO (Czesław Miłosz)

Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.

Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.

                                                                1986



VIA CONDOTTI (Julia Hartwig)

Seien aquí tots dos
al caffè Greco
Turowicz i Milosz
Turowicz se sabia els poemes de Milosz de cor
Però Milosz va dir: no seré mai així

A la paret del cafè penja la fotografia del poeta
Qui és? Pregunten els aficionats al cafè.
Però nosaltres sabem que eren tots dos
descrits al poema “Caffè Greco”

Abans que ells solien venir conspiradors i poetes
Norwid Casanova Stendhal Byron Goethe
Tornaven del Forum Romanum
i d'Ostia estremida per la xafogor

Encara que seguis aquí el temps que vulguis
no sabràs com fer-ho perdurable
Beu-te el teu cafè paga
i torna a la via Condotti

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’ Andrej Hočevar , apareixen també poemes de Gregor Podlogar. A LA TEULADA Ets el que diuen les anotacions que ets. Quan ja no hi siguis parlaran del temps. Jerusalem. Troia. Roma. I molt més. Millor que em diguis què sento, què he sentit? Quina és la visió correcta? Vers on es veu? És lluny? Això m’interessa.

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari. Fa temps que no visc aquí i com una illa muda de maons cada día des de lluny passo per aquests buits voltants sense paviment, vidre, ni panys. Els fanals són plens de foscor. Les habitacions, de dies i son. Assignat entre les veus dels objectes és entre la veritat i la mentida, com un reflex, com un alter ego, com un cos descobert en un somni o notícies que arriben tard, esbaldit per diferents mars: és per això que tinc por de la seva forma, tamany, material. Qui romangui en aquesta casa ¿heretarà un perillós destí i guardarà una terra rebutjada d'un vespre a un vespre foscant per sobre del present i la buidor?

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...