El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com la primera vegada. Perquè la seva obra transcendeix l'àmbit de la literatura i ens descobreix aspectes que teníem latents i que no havíem gosat mirar.
Miłosz va ser molt generós amb altres poetes, com ho demostra, per posar només un exemple, l'antologia de poesia polonesa que va editar quan vivia als Estats Units, quan encara era un autèntic desconegut, o potser només l'autor de La ment captiva. També va escriure un llibre dedicat a l'obra d'Anna Świrszczyńska. I de la generació posterior més immediata va tenir paraules d'elogi per a Julia Hartwig, que avui fa 92 anys.
Julia Hartwig va escriure, en un dels seus últims llibres, publicat l'any 1992, un poema que dialoga amb un altre poema de Czesław Miłosz, "Caffè Greco". El poema de Miłosz no ha aparegut en cap de les antologies que he publicat de la seva obra. Els dos poemes es troben aquí, en aquesta coincidència de dates.
CAFFÈ GRECO (Czesław Miłosz)
Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.
Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.
1986
VIA CONDOTTI (Julia Hartwig)
Seien aquí tots dos
al caffè Greco
Turowicz i Milosz
Turowicz se sabia els poemes de Milosz de cor
Però Milosz va dir: no seré mai així
A la paret del cafè penja la fotografia del poeta
Qui és? Pregunten els aficionats al cafè.
Però nosaltres sabem que eren tots dos
descrits al poema “Caffè Greco”
Abans que ells solien venir conspiradors i poetes
Norwid Casanova Stendhal Byron Goethe
Tornaven del Forum Romanum
i d'Ostia estremida per la xafogor
Encara que seguis aquí el temps que vulguis
no sabràs com fer-ho perdurable
Beu-te el teu cafè paga
i torna a la via Condotti
Comentaris