Salta al contingut principal

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com la primera vegada. Perquè la seva obra transcendeix l'àmbit de la literatura i ens descobreix aspectes que teníem latents i que no havíem gosat mirar.
Miłosz va ser molt generós amb altres poetes, com ho demostra, per posar només un exemple, l'antologia de poesia polonesa que va editar quan vivia als Estats Units, quan encara era un autèntic desconegut, o potser només l'autor de La ment captiva. També va escriure un llibre dedicat a l'obra d'Anna Świrszczyńska. I de la generació posterior més immediata va tenir paraules d'elogi per a Julia Hartwig, que avui fa 92 anys. 
Julia Hartwig va escriure, en un dels seus últims llibres, publicat l'any 1992, un poema que dialoga amb un altre poema de Czesław Miłosz, "Caffè Greco". El poema de Miłosz no ha aparegut en cap de les antologies que he publicat de la seva obra. Els dos poemes es troben aquí, en aquesta coincidència de dates.


CAFFÈ GRECO (Czesław Miłosz)

Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.

Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.

                                                                1986



VIA CONDOTTI (Julia Hartwig)

Seien aquí tots dos
al caffè Greco
Turowicz i Milosz
Turowicz se sabia els poemes de Milosz de cor
Però Milosz va dir: no seré mai així

A la paret del cafè penja la fotografia del poeta
Qui és? Pregunten els aficionats al cafè.
Però nosaltres sabem que eren tots dos
descrits al poema “Caffè Greco”

Abans que ells solien venir conspiradors i poetes
Norwid Casanova Stendhal Byron Goethe
Tornaven del Forum Romanum
i d'Ostia estremida per la xafogor

Encara que seguis aquí el temps que vulguis
no sabràs com fer-ho perdurable
Beu-te el teu cafè paga
i torna a la via Condotti

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem ...

Problemes amb el cafè

Paweł Marcinkiewicz m'envia el seu darrer llibre de poemes, Dies , que es va publicar en una nova editorial de poesia. En aquest darrer llibre apareixen una sèrie de poemes intercalats, que es diferencien de la resta perquè van en cursiva, on sembla que Marcinkiewicz vulgui esborrar la frontera entre poesia i prosa o, com si fos una posada en pràctica dels avantguardistes, un llenguatge de diari en forma de poema (recordem tan sols aquells versos de l’esplèndid poema Zone d’Apollinaire). Tots tenen com a base una sèrie d’instruccions, o una sèrie de consells que dóna l’autor, carregats sempre amb una bona dosi d’humor. PROBLEMES AMB EL CAFÈ Beus tres tasses grans de cafè cada dia i a la nit dones tombs al llit sense poder dormir? Recorda que una tassa de cafè conté fins a 100 mg de cafeïna. El teu organisme no pot funcionar quan n’hi ha un excés. A més, al cafè hi ha una gran quantitat de greixos nocius, per exemple, cafestol, que fa pujar els nivells de colesterol dolent. Per ll...

Llàntia

Michał Sobol va néixer en un poble a prop de Cracòvia en 1970. Ha estudiat Història de l’Església i Filosofia. Ha publicat dos llibres de poemes, el primer, Planys, publicat l’any 2001 va rebre un premi al millor debut poètic de l’any. LLÀNTIA Als anys setanta a casa nostra encara teníem una llàntia, una ampolla en forma de pera, de vidre fi encaixada en un pot, amb el seu diafragma, el ble, el mirallet. Però no és això el que importa ara. Hi ha coses semblants, fins i tot més antigues, als museus. La devoció pel detall creix quan moren els vincles. Tenir una llàntia estava lligat a la cura, avui oblidada, que posàvem a fer sortir bé la flama, a netejar la pantalla de manera que no es trenqués, a no vessar el querosè, i a proveir-nos-en a fi que ens pogués durar per tot l’hivern.

Retorn

No hi ha literatures grans ni literatures petites. Això són conceptes de mercat, conceptes relacionats amb el paper econòmic, social, polític dels diferents països. Independentment de la llengua en què escriguin, hi ha poetes que excel·leixen en cada una de les seves obres. Un d’ells és l’eslovè Marjan Strojan . RETORN Això voldria mostrar-te, dic, quan ens deturem al camí sobre la vall. Faig visera amb la mà, sota nostre, entre els rius serpentejants i els camins, pels senyals dels camps i pels diminuts signes d’admiració dels campanars en masos allunyats vessen parts d’una crònica del sol, como una part del cel. Et mostraré un esparver en el vol, que amb un tremolor quasi imperceptible volta les columnes de l’aire càlid cada cop més alt, fins que no s’anivella amb la mirada de la planura. En la profusa quietud dels camps pasturen sobre nostre les ombres tacades dels núvols, que no distingeixen entre el riu, el camí i el bosc, entre una fenedura i la pedrera que s...