Passa al contingut principal

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com la primera vegada. Perquè la seva obra transcendeix l'àmbit de la literatura i ens descobreix aspectes que teníem latents i que no havíem gosat mirar.
Miłosz va ser molt generós amb altres poetes, com ho demostra, per posar només un exemple, l'antologia de poesia polonesa que va editar quan vivia als Estats Units, quan encara era un autèntic desconegut, o potser només l'autor de La ment captiva. També va escriure un llibre dedicat a l'obra d'Anna Świrszczyńska. I de la generació posterior més immediata va tenir paraules d'elogi per a Julia Hartwig, que avui fa 92 anys. 
Julia Hartwig va escriure, en un dels seus últims llibres, publicat l'any 1992, un poema que dialoga amb un altre poema de Czesław Miłosz, "Caffè Greco". El poema de Miłosz no ha aparegut en cap de les antologies que he publicat de la seva obra. Els dos poemes es troben aquí, en aquesta coincidència de dates.


CAFFÈ GRECO (Czesław Miłosz)

Als anys vuitanta del segle XX, a Roma, a la via Condotti,
seia amb Turowicz al Caffè Greco
i m'hi vaig adreçar, més o menys, amb aquestes paraules:
- Hem vist molt, hem conegut molt.
Han caigut estats, s'han succeït els països,
les quimeres de la ment humana ens han assetjat,
la gent ha desaparegut o s'ha enfonsat en l'esclavitud.
Les orenetes de Roma em desperten al matí
i aleshores sento la brevetat, la lleugeresa
d'allunyar-me de mi mateix. Qui sóc, qui he estat,
ja no és tan important. Perquè altres,
nobles, grans, em donen fermesa
quan penso en ells. En la jerarquia dels éssers.
Aquells, els que donaren testimoni a la seva fe,
als qui esborraren i trepitjaren els noms,
segueixen visitant-nos. D'ells agafem la mesura
diria que estètica, de l'obra, de les esperances, dels plans.

Amb què es redimeix la literatura
si no és amb una melopea laudatòria, amb un himne
encara que sigui a contracor? Tu tens la meva admiració
perquè has fet molt més que no tots aquests genials, vanitosos
companys meus que també van seure aquí.
No entenia per què els corsecava la manca de virtut,
d'on els venia el pesar de la consciència, ara ja ho entenc.
Amb el temps, o en transcórrer aquests temps nostres
l'ofrena de la saviesa i la simple bondat embelleixen.
Maritain, que vam llegir tots dos fa temps,
tindria motius d'estar orgullós. Però per a mi: l'estranyesa
que segueix la ciutat de Roma, que ens trobem de nou,
que encara seguim existint un instant, jo i l'oreneta.

                                                                1986



VIA CONDOTTI (Julia Hartwig)

Seien aquí tots dos
al caffè Greco
Turowicz i Milosz
Turowicz se sabia els poemes de Milosz de cor
Però Milosz va dir: no seré mai així

A la paret del cafè penja la fotografia del poeta
Qui és? Pregunten els aficionats al cafè.
Però nosaltres sabem que eren tots dos
descrits al poema “Caffè Greco”

Abans que ells solien venir conspiradors i poetes
Norwid Casanova Stendhal Byron Goethe
Tornaven del Forum Romanum
i d'Ostia estremida per la xafogor

Encara que seguis aquí el temps que vulguis
no sabràs com fer-ho perdurable
Beu-te el teu cafè paga
i torna a la via Condotti

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes , del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes. VOLANT ENRERE La resta són dates com: A l’hora que els alemanys entraren a Budapest nosaltres sèiem a l’Astoria , o L’home que va demanar per nosaltres duia ulleres . O Ella feia servir un pintallavis determinat... El poder que retenim rau aquí. La construeixo en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet. Els ossos pelats de la història es redueixen a cendres i a un nom al Golders Green, rere l’Hipòdrom, rere l’estació. Recuperada d’una trombosi, als divuit va marxar cap a Budapest, una invitació a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca

Punt

SET POEMES HIVERNALS 4. Punt Nit de desembre. Del cel baixa una negra neu. Una pesada cortina als llums dels cotxes, en l'espès fum de la nit ni el volant ni els seients no es veuen. Només el punt vermell intermitent de l'alarma atrau l'ull.

Estàvem tots dos sols

Janez F. Jarc és un autor eslovè. He aconseguit molt poca informació sobre ell. Em va cridar l’atenció aquest poema que ha aparegut en el darrer número de la revista Literatura. ESTÀVEM TOTS DOS SOLS No coneixia el teu nom quan vas posar en silenci la teva mà al meu front. Algunes gotes d'aigua per alguns crits meus es refregaren profundament en el meu cos. Estàvem tots dos sols. Profundament sumida en un somni antic, que havies portat del Pare. Els nostres camins es creuaren. Quan vas prometre que repartiries el teu nom i l'enfonsaries en l'origen. Vaig marxar i vaig tornar. Durant llargs anys quan el cel va canviar la seva forma milers de vegades vam compartir tardes solitàries. Les teves petjades no deixaven marca. I el vent no descobria les teves aromes. Ara estic tranquil i espero la pluja de tardor.