Passa al contingut principal

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

Comentaris

llambreig ha dit…
Redell, estic totalment d'acord amb tu! Totalment! Mentre et llegia pensava, ara en dirà una que no... Però no! Em quede sobretot això que dius sobre "altres tradicions" (les millors traïcions!) i la necessitat de trobar imatges, metàfores, jocs sintàctics..., que ens facen recular amb ganes de tornar a tastar-los. Ganes de "trair"! Sobre els poetes d'El Pais, uf, vídeos a banda, alguns em van semblar una miquinya fluixets.
Xavier ha dit…
Estimat Josep,
No puc dir que ho celebro, ja que la situació que plantejo no és per celebrar-la, és clar, però sí que recomforta saber que un no està sol (la distància aquí hi fa molt). No vaig entrar de manera directa a valorar els poemes, però sí, convinc amb tu també que alguns em van semblar força força fluixos.
Moltes gràcies per compartir visions.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Wisława Szymborska ensenya naturals a l'institut de Piła

Aquest és el darrer poema del cicle Vides paral·leles de Jacek Dehnel . Acaba amb aquest tríptic dels tres grans poetes polonesos del segle XX. W. Szymborska, la darrera, encara segueix publicant llibres. El darrer, titulat Tutaj (Aquí) es va presentar fa uns dies a Cracòvia, al nou edifici de l'Òpera. Només hi van poder assistir 700 persones, perquè era necessari tenir invitació. WISŁAWA SZYMBORSKA ENSENYA NATURALS A L'INSTITUT DE PIŁA Amb una ona al front, amb un jerseiet amb borles, quan torna pel carrer Świerczewski d'escola a casa és l'amor i l'admiració de totes les fadrines del poble. S'acosten als alts miralls de les petites habitacions inclinen el cap, es posen una mà al pit, es pentinen, s'acontenten que encara no està malament. La seva existència es podria posar totalment en dubte si no fos pels setze toms d'herbaris amb comentaris lacònics als marges com si algú hagués escampat sorra negra pels fulls. Varsòvia, 3. V. 1903

Nova revista

Acaba de publicar-se a la xarxa una nova revista sobre la cultura i la literatura dels països eslaus, és la revista Est, que gestiona un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona. La podeu trobar aquí . Per al primer número he escrit una sèrie de petits apunts o reflexions sobre la traducció de poesia. L’article en concret és en aquest enllaç .

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín . Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix . Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses. Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc.  Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania , de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquest...

*** Tardor, octubre

Un altre poema de l'excel·lent narrador Andrzej Stasiuk . Sempre m'ha semblat absurda aquesta distinció entre narradors i poetes o assagistes. Si un autor excel·leix en els diferents gèneres, per quin motiu no els ho hem de reconèixer. Un dels casos que apareixen sovint com a exemple d'autor que sobresurt en els diferents gèneres és el de Thomas Hardy. Però és clar que n'hi ha molts altres. Actualment, en la meva opinió, un autor que encarna aquest fet, amb un domini de les diferents estratègies literàries que arriba a cims de la creació, és John Burnside. Però, com ja he indicat anteriorment, podríem citar molts autors, en cada tradició literària, en cada llengua. Com en Andrzej Stasiuk, malgrat que només hagi publicat fins ara un llibre de poemes. *** Tardor, octubre, just abans del capvespre el cel es desfà dels núvols. No hi ha res més fred sobre aquest blau que s’enfosqueix com si rere el vidre es fes de nit. Fins i tot les esgratinyades dels ocells no romanen en a...

Una investigació arqueològica

En aquest altre poema de Vides paral·leles , seguim amb els grans poetes polonesos (apareixerà també un poema de Wisława Szymborska, però malauradament, no en té cap sobre Tadeusz Różewicz). El vers "el gos, Hermes i l'estrella" fa referència al títol del segon llibre de poemes de Herbert, publicat l'any 1957, Hermes, pies i gwiazda. UNA INVESTIGACIÓ ARQUEOLÒGICA D'EUROPA OCCIDENTAL TROBA L'ESQUELET DE ZBIGNIEW HERBERT UNS 150 KM. A L'EST DE KARAGANDA Ja saben que no és ni un príncep escita ni tampoc un arquer de Genguis-Khan. A les conques dels ulls resten encara grumolls de terra, la sal bruta de la vista, però així ho tenen tots, i els mongols, i els maies, i els egipcis, i els grecs. Els grecs també ho tenen. Aquest planeta és ple de cossos, una fossa que gira al voltant del propi eix. S'haurà de desenterrar aquest esquelet. I aleshores tan sols un d'ells al fons de la fossa, enmig de tíbies, sota els ossos del metacarp, en les esquerdes del c...

Augsburg

Paulo Teixeira AUGSBURG Escrivim el soliloqui de les nostres vides, mentre els anys duplicaven una ombra als passeigs, per carrers amb noms de dinasties familiars i cases d'estil renaixentista. Sols amb el nostre neguit, enmig d'aquesta confusa reunió. En el temps que necessita una ordre de captura. Ell ens deixà i a aquelles hores mesurades pel dring de les monedes en una balança de precisió, bescanviant mots murmurats amb l'oblit, contra el cantó més fosc de les cases. El temps en què l'horitzó congregava els raigs de llum destil·lats de la tarda a la façana del Rathaus i es tancaven els accessos al Fuggerei una bandera groga deixava veure al lluny els Alps... Cada passatge assidu per aquests carrers, la muda formació de les cases contra el temps, serà com un desert davant el qual el tu i el jo són afins i comparteixen una mateixa certesa. L'home està fet per recelar.