Passa al contingut principal

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

Comentaris

llambreig ha dit…
Redell, estic totalment d'acord amb tu! Totalment! Mentre et llegia pensava, ara en dirà una que no... Però no! Em quede sobretot això que dius sobre "altres tradicions" (les millors traïcions!) i la necessitat de trobar imatges, metàfores, jocs sintàctics..., que ens facen recular amb ganes de tornar a tastar-los. Ganes de "trair"! Sobre els poetes d'El Pais, uf, vídeos a banda, alguns em van semblar una miquinya fluixets.
Xavier ha dit…
Estimat Josep,
No puc dir que ho celebro, ja que la situació que plantejo no és per celebrar-la, és clar, però sí que recomforta saber que un no està sol (la distància aquí hi fa molt). No vaig entrar de manera directa a valorar els poemes, però sí, convinc amb tu també que alguns em van semblar força força fluixos.
Moltes gràcies per compartir visions.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Bon vespre, senyor Gauguin

Ja de tornada a l'estimada Cracòvia, que retrobo en una esplendor gràcies a un temps que no m'esperava pas, encara que, tal com anuncien, pot canviar aviat. I pot ser que arribi l'estimada neu, que ens ajuda a passar les hores de foscor. A la ment, encara ressonen els poemes que vam fer a Ventspils. La realitat de la vida quotidiana no pot desplaçar el llenguatge, les construccions amb què s'ha conviscut intensament durant uns dies. Segueixo amb alguns dels poemes que van sortir a la trobada letona. I amb una poeta del país, Ingmāra Balode . BON VESPRE, SENYOR GAUGUIN                                                                                               (també titulat: Noli me tangere.                                                                                                                             1889. Oil on canvas.                                                                                                                             Narodni Galle...

Unes notes sobre "Veus paral·leles" i el món poètic

 Altres textos, poemes, que vaig traduir l’any passat van anar a la trobada que s’organitza des de ja fa 15 anys de Veus Paral·leles. L ’iniciador i el director de tot el pro jecte és el poeta Albert Mestres. En l’ edició de 2017 , tres poetes polonesos acompanyaven els tres poetes en llengua catalana. He vist des de la distància tots els passos, des de la selecció fins a les diferents posades en escena poètiques que han tingut lloc durant l’estada dels poetes polonesos per allà. Per tant, les conclusions que n’extrec seran evidentment parcials, i són més aviat unes impressions. Crec que és un projecte molt interessant, una manera diferent de fer conèixer altres tradicions literàries. Si a això afegim l’al·licient que les actuacions itinerants són amb espectacle de dansa i de recitació artística, l’atractiu que presenta és encara més gran (potser també estaria bé jugar amb alguna projecció, amb videoart). De tota manera, això és en la teoria, un projecte que hauria d’haver-se j...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Copenhaguen, primavera de 1843

Aquest és el poema a què feia referència en l’entrada anterior. Realment, Maciej Woźniak ha escrit un llibre de gran qualitat, i que gairebé ha passat desapercebut, com passa amb molts altres llibres que s’escapen d’algunes tendències generals en la poesia polonesa actual. El títol, Iluzjon , representa una autèntica dificultat. És una paraula que designava antigament el cinema, especialment els primers anys del cinema mut. En l’actualitat, ja no s’utilitza aquesta paraula per referir-se al cinema, que ha passat a ser kino. COPENHAGUEN, PRIMAVERA DE 1843 La teva cara, Søren. Té color de llum rància amb què l’alimenta el paper. Quan em mires, gires el cap del mirall vers tu o tan sols hi refregues un drap de franel·la? Sense cap diferència podries igualment ser a Sund, brunyint l’aigua tèrbola, el llot i els ofegats al fons, fins que poleixis del tot la lent a l’altra banda, fins que s’obri el Potser i et permeti passar. Les teves mans, Søren. La lluïssor del ble en beu la cera. Una fr...

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...

Tot a la vora

Piotr Kępiński (1964), ha ocupat diferents càrrecs en prestigioses revistes culturals de Polònia. Ha publicat sis llibres de poemes i alguns llibres d’assaigs en què fa una anàlisi de poetes que pertanyen a la seva mateixa generació. TOT A LA VORA en els vagons amb les ungles d’un adolescent en els vagons restaurant amb cortines que pengen de gomes de calces en corredors a la vora d’aquests corredors entre un cop ben fort a la porta que duu als mateixos llocs i un altre cop que l’obre a un altre espai retalls de ficció a les pestanyes tot