Ves al contingut principal

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

Comentaris

Josep Porcar ha dit…
Redell, estic totalment d'acord amb tu! Totalment! Mentre et llegia pensava, ara en dirà una que no... Però no! Em quede sobretot això que dius sobre "altres tradicions" (les millors traïcions!) i la necessitat de trobar imatges, metàfores, jocs sintàctics..., que ens facen recular amb ganes de tornar a tastar-los. Ganes de "trair"! Sobre els poetes d'El Pais, uf, vídeos a banda, alguns em van semblar una miquinya fluixets.
Xavier Farré ha dit…
Estimat Josep,
No puc dir que ho celebro, ja que la situació que plantejo no és per celebrar-la, és clar, però sí que recomforta saber que un no està sol (la distància aquí hi fa molt). No vaig entrar de manera directa a valorar els poemes, però sí, convinc amb tu també que alguns em van semblar força força fluixos.
Moltes gràcies per compartir visions.

Entrades populars d'aquest blog

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …

Som un diccionari

Amb aquest poema Krystyna Dąbrowska tanca el seu segon llibre de poemes, Cadires blanques, publicat l’any 2012.

***
Som un diccionari. Les nostres llengües es troben en tremoloses cobertes. Tradueixen el cos en ànima, l’ànima en cos, el desig, l’acompliment en suor i en semen. En lloc de les entrades en ordre alfabètic, un alfabet en llibertat, una o murmurada, una a sonora, i confoses terminacions femenines i masculines. Quin nom tenen per a mi els teus dits? Com t’anomena el meu ventre ardent? Els nostres respirs són fulls que anem passant en cerca d’expressions desconegudes,
i d’elles, quina oració en surt?

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar.

EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE
D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta.
Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a mirar-lo? Rere la finest…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…