Passa al contingut principal

Sobre poetes

Fa uns dies, l’especial sobre els nous poetes de El País, i les reaccions que van aparèixer principalment en alguns blogs, em van fer passar unes estones ben divertides. Reconec que l’especial va destinat a un públic determinat, en aquest cas, a un públic que no llegeix habitualment poesia. Dit això, hi ha una sèrie de qüestions que s’haurien de tenir en compte per no enganxar-nos els dits. Normalment, els blogs han criticat que els poetes hagin cedit a aquesta mena de circ (sempre en paraules dels crítics). Sense tenir en compte que tots sabem què fan els diaris, i que manipulen impunement la informació que reben. Han criticat que hagin posat com a models. Doncs, per què no? Això és tan sols un petit aspecte de la superfície. Però a més, ens està donant un indicatiu de com és el poeta actual. S’ha acabat, per sort, la imatge del poeta decadent, del poeta simbolista, i el poeta modern és una persona plenament inserida en la societat. És més, en alguns casos vol ocupar alguns llocs de poder. La majoria de poetes contemporanis són professors universitaris, alguns demanen una quantitat de diners considerable per participar en un festival o fer una lectura (especialment, als Estats Units). I és una de les maneres de poder “cobrar” per la seva feina, ja que els drets d’autor són tan minsos que no arribarien ni per pagar un dinar a un amic. Que es vesteixen amb roba de dissenyadors per a un reportatge? Doncs sí, per què no. No ho veig gens malament.

El que sí trobo un gran error són els vídeos. No pas pels poemes. Cadascú pot jutjar-ne la qualitat, n’hi ha que són bons i n’hi ha que no ho són tant. Però bé, això és un criteri personal. El que irrita és la presentació. I això és responsabilitat exclusiva del diari. Presentar les floretes al principi (em resisteixo a considerar en tota aquesta presentació el nom de locus amoenus) i la música fa que automàticament apareguin tots els fantasmes de la poesia. Que si és la sensibilitat, que si el que un sent en l’ànima... Senyors, això no és la poesia. N’és tan sols una imatge tergiversada que no fa cap bé, una imatge que s’ha fixat en un imaginari col·lectiu i que és molt difícil d’eradicar. I ho serà molt més si es presenten les coses d’aquesta manera. S’imagina algú un narrador llegint la seva obra amb aquest fons? Doncs, per què es fa amb un poeta? La poesia no té res a veure amb tot això, i m’imagino que els mateixos poetes que hi van participar no estan d’acord amb aquests vídeos, i que no sabien que després sortiria amb el format que veiem al diari.

Si un llegeix l’article (alguns, després de veure les fotografies i algun vídeo ja no seguiran amb l’article, i els entenc perfectament), aleshores ja pot entrar en una discussió una mica més constructiva. Hi ha coses que em sorprenen i que no puc deixar de comentar. Es parla d’una diversitat de tendències. Clar, com a tot arreu. Mal aniríem si no fos així. Es diu que no hi ha un llibre determinant per posar els fonaments d’una generació, i posen com a exemple Habitaciones separadas de Luís García Montero per a la generació anterior. Al meu parer, és aquest un dels llibres de poesia més perniciosos que han aparegut en espanyol. No pas pel llibre en ell mateix, sinó més aviat, o molt més, pel que s’ha creat al seu voltant. No crec que sigui un llibre que marqui una generació. I per altra banda, tot el que ha vingut en l’estela de la poesia de l’experiència en espanyol és d’una fador que fa feredat. També es comenta que els nous autors busquen les seves fonts en altres tradicions literàries. No és massa perceptible, llevat d’algunes excepcions. I aquí és on voldria anar a parar.

Molts cops penso què m’ha dut a buscar, a furgar, a endinsar-me en altres autors que escriuen en llengües que poden ser fins i tot molt allunyades a les que m’han format en la meva tradició. Sobretot, pel que fa a la poesia contemporània. Llegint un llibre de poemes en castellà o en català m’he fet aquesta pregunta repetides vegades, què fa que no m’acabi de convèncer? Buscant-ne les respostes, la que m’apareixia més sovint era que el poema no em deixava cap espai per a la interpretació. El poeta m’ho donava tot fet. I no hi havia cap enlluernament, cap imatge, cap metàfora que em fes aturar de sobte la lectura. I un ús del llenguatge que acabava sent del tot previsible. Tota una sèrie d’elements que sí trobo en altres autors. I no nego que el fet de llegir en una llengua que he hagut d’aprendre i que no és mai meva implica una certa estranyesa que també concebo en la poesia.

Pel que fa als autors del reportatge, la veritat és que la petja d’altres autors, d’altres tradicions és molt feble, i tan sols la puc percebre en casos molt comptats.

No hi veig tampoc la voluntat d’aportar una visió nova, un ús del llenguatge que denoti aquestes lectures de poetes d’altres llengües. Perquè, en el fons, la tradició es fonamenta a partir de les innovacions que s’hi van introduint. I quant a la tradició, convinc del tot amb l’afirmació final del poeta Martín López-Vega. Llegiu el darrer paràgraf de l’article. Defensar una jerarquia en l’estètica i afirmar-ho amb contundència en una època dominada per tants autors seguidors a ulls clucs d’algunes veus postmodernistes que conviden a eliminar qualsevol frontera té el seu mèrit. Però és aquest el camí que un ha de seguir. Si hi creu.

Comentaris

llambreig ha dit…
Redell, estic totalment d'acord amb tu! Totalment! Mentre et llegia pensava, ara en dirà una que no... Però no! Em quede sobretot això que dius sobre "altres tradicions" (les millors traïcions!) i la necessitat de trobar imatges, metàfores, jocs sintàctics..., que ens facen recular amb ganes de tornar a tastar-los. Ganes de "trair"! Sobre els poetes d'El Pais, uf, vídeos a banda, alguns em van semblar una miquinya fluixets.
Xavier ha dit…
Estimat Josep,
No puc dir que ho celebro, ja que la situació que plantejo no és per celebrar-la, és clar, però sí que recomforta saber que un no està sol (la distància aquí hi fa molt). No vaig entrar de manera directa a valorar els poemes, però sí, convinc amb tu també que alguns em van semblar força força fluixos.
Moltes gràcies per compartir visions.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Wisława Szymborska ensenya naturals a l'institut de Piła

Aquest és el darrer poema del cicle Vides paral·leles de Jacek Dehnel . Acaba amb aquest tríptic dels tres grans poetes polonesos del segle XX. W. Szymborska, la darrera, encara segueix publicant llibres. El darrer, titulat Tutaj (Aquí) es va presentar fa uns dies a Cracòvia, al nou edifici de l'Òpera. Només hi van poder assistir 700 persones, perquè era necessari tenir invitació. WISŁAWA SZYMBORSKA ENSENYA NATURALS A L'INSTITUT DE PIŁA Amb una ona al front, amb un jerseiet amb borles, quan torna pel carrer Świerczewski d'escola a casa és l'amor i l'admiració de totes les fadrines del poble. S'acosten als alts miralls de les petites habitacions inclinen el cap, es posen una mà al pit, es pentinen, s'acontenten que encara no està malament. La seva existència es podria posar totalment en dubte si no fos pels setze toms d'herbaris amb comentaris lacònics als marges com si algú hagués escampat sorra negra pels fulls. Varsòvia, 3. V. 1903

Nova revista

Acaba de publicar-se a la xarxa una nova revista sobre la cultura i la literatura dels països eslaus, és la revista Est, que gestiona un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona. La podeu trobar aquí . Per al primer número he escrit una sèrie de petits apunts o reflexions sobre la traducció de poesia. L’article en concret és en aquest enllaç .

Escoltant la Passió segons San Mateu, de Bach

Un altre poema del portuguès Fernando Pinto de Amaral . ESCOLTANT LA PASSIÓ SEGONS SAN MATEU , DE BACH No val la pena que em responguis. La tarda prolonga la seva mort més enllà del bosc, bressola les cendres del que vaig ser vivint i torna a oferir-me aquesta veranda on ja no m’abraça ni el propi cel un altre cop solitari i pàl·lid i trist. És el mes de novembre, el més fidel als sentiments. Sense abric i quasi ja sense esforç escolto la gastada melodia, aquella que implora: “Erbarme dich, mein Gott”... Ah, no, de què em serveix demanar encara alguna compassió si els núvols passen rumb al seu buit i tot són pretextos miserables per enganyar les hores? Sense remei, els ulls s’estremeixen poc quan la nit els assetja, els ocells callaran i jo em creuré de nou apassionat, com qui torna a un primer amor. La sort i l’atzar es desmunta en els gestos innocents amb què el món resisteix les nostres passes, els nostres precs més inútils. Tan sols jo sé com va ser necessari anar sepultant tots el...

Traducció filològica

Després d'un període d'absència al blog, el reprenc en aquest nou any (de passada, deixeu-me desitjar a tots els lectors un molt feliç 2012). I reprenc el blog amb un poema de Piotr Sommer, un poeta sense el qual no es pot entendre el canvi poètic que s'ha produït a Polònia els últims 25 anys. Per edat, pertany a la mateixa generació que autors com Adam Zagajewski , Ewa Lipska o Ryszard Krynicki . Però estèticament, els seus postulats són força diferents. El principal canvi que representa és la introducció de la poesia de l'escola de Nova York en l'àmbit polonès. El poema que presento pertany a un llibre de 1997. M'interessa com presenta el joc amb el títol, que esdevé un detonant de tota la interpretació del poema, i no tan sols del poema. TRADUCCIÓ FILOLÒGICA He somiat que parlaves amb el General. T'explicava els seus problemes i la política vers la Unió Soviètica i a grans trets s'esforçava a mostrar simpatia. Jo no prenia part en aquella ...

Successió (I)

Un dels poetes eslovens més interessants de la seva generació és Uroš Zupan . Una afirmació que té un pes afegit si tenim en compte que els poetes nascuts durant la dècada dels 60 a Eslovènia són nombrosos i de gran qualitat. Zupan es troba entre un discurs que reprèn dels beat poets, amb versos llargs i cabalosos com rius, i un discurs més contingut, però d’un caràcter més fosc, de vegades quasi críptic. El poema que presento (un cicle de quatre parts) forma part d’aquesta segona tendència.  De vegades podem pensar que allò que no entenem d’un poema escrit en una llengua que no és la nostra és a causa que se’ns escapen alguns elements d’aquesta. Matisos. Connotacions que només pot copsar un nadiu. Però quan comentem aquests elements més aviat foscos amb un nadiu ens adonem que no és ben bé així, que allò que no enteníem és fruit d’un ús determinat que el poeta fa del llenguatge. És una estranyesa que també intenta reflectir la traducció. SUCCESSIÓ I Una sèrie de reflexos és la nostra ...

Cada cop menys temps

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui. CADA COP MENYS TEMPS He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona. Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac del qual no hi havia manera de sortir.