Passa al contingut principal

Signes

Com es pot veure en l’entrada anterior, acabo de rebre el darrer llibre de Derek Walcott, White Egrets. Una autèntica meravella, com tots els llibres de l’autor. El poeta antillà no m’ha decebut en cap moment. La seva poesia és plena de nivells de significat que s’entrellacen. La història, la identitat, la reflexió sobre ser fora i dins d’un imperi a través de la llengua són elements que apareixen un i altre cop en tots els llibres, tot combinat amb un domini de la forma i de la llengua magistral. Llegir Derek Walcott, o llegir molts altres autors que no formen part de les meves tradicions literàries que m’han format des de petit a través de les institucions i a causa del lloc on he nascut i m’he criat m’ha fet pensar moltes vegades en la recerca que faig constantment d’una tradició absolutament pròpia, independentment de les llengües en què els diversos llibres hagin estat escrits. I també moltes vegades retorno a la pregunta, per què la meva tradició, les meves tradicions, no acaben de convèncer-me, no m’aporten la capacitat de reflexió i de goig que em donen aquests altres autors? Seguiré amb aquesta reflexió en entrades posteriors.
El poema que presento, de Derek Walcott, no pertany a aquest darrer llibre, sinó a The Bounty, publicat en 1997. Forma part d’una seqüència que té per títol Signes. Trio aquest poema per dos motius, tot el cicle, l’autor el dedica a Adam Zagajewski, un altre dels grans poetes contemporanis amb qui tinc un lligam encara més directe a través de les traduccions que he fet d’ell. I el segon motiu és la ciutat. Apareix la meva estimada Cracòvia, i Walcott hi troba uns ressons que molts habitants de la ciutat volen foragitar.

SIGNES (iii)


Les llambordes s’apinyen com caps rapats, les teulades s’inclinen
per murmurar vers un carrer, parets plenes de grafits, signes
que condemnen l’estrella de David. Cares grises que s’oculten
mútuament (com la lluna que corre unes primes cortines
als sorolls de les botes altes, mentre una pluja de vidre esmicolat
diamanta el paviment). Un despietat silenci
s’ha endut els vells estadants; ara hi ha signes
que els carrers no gosen pronunciar, i menys encara entendre,
per què van tenir lloc, però avui les repeticions,
la boira, enlloren les llambordes, la neteja ètnica.
Arriben llums d’arc voltaic, i amb ells, escenaris de pel·lícula,
ombres d’esvàstiques, i els llums de gas que puntuen
la interminable frase d’un carrer. Corren fulles de til·lers
enllà de l’Òpera tancada, i uns extres d’ensutjats ulls esperen
la seva intervenció en el repartiment de la caritat. La presa
es dol elegíacament i la seqüència avança amb l’orquestració
de la consciència al voltant dels racons expressionistes del barri antic.
Amb una exacta parafernàlia, els signes repetits
d’una seqüència, el cant del xantre, fins que l’antiga llengua
que prohibí les imatges esculpides adquireix un sentit indiferent.

Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Com sempre Xavier és una meravella la cultura que ens obres amb un català poètic d'autors desconeguts a la nostra terra... la sort que estiguis entre dues terres és nostra, la dels teus lectors.
Espero que aviat poguem gaudir d'un llibre teu.
Una abraçada
Un poema magnífic, Xavier, i una traducció excel·lent, com sempre. Gràcies!
Xavier Farré ha dit…
Benvolguts amics, moltes gràcies pels comentaris.
El nou llibre, Laura, potser de cara a l'any vinent, o l'altre, depèn encara del ritme que segueixi. A poc a poc.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…