Salta al contingut principal

Tots junts

TOTS JUNTS

Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han comprès que no es pot escriure sobre la poesia en un to poètic, i els diaris van plens d’elucubracions poètiques d’aquest tipus. I això, sense esmentar l’enorme ridícul de tots aquests recitals, concursos i manifestos, però potser no paga la pena que m’hi estengui, en això.

Crec que més o menys he explicat per què la poesia versificada no m’atrau. I per què els poetes, que s’han lliurat per complet a la Poesia i han sotmès del tot la seva pròpia essència a aquesta Institució, tot oblidant l’existència de l’home individual i tancant els ulls a la realitat, es trobin (des de ja fa segles) en una situació catastròfica. Malgrat el seu triomf aparent. Malgrat tota la pompa dels seus rituals. 

                                                                                         Witold Gombrowicz, "Contra els poetes"
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Ah, Gombrowicz! Com m'agrada la seva netejadora acidesa!

A tot això, encara hi afegiria un parell de matisos, propis del tema més en referència a casa nostra. La densistat de poetes per metre quadrat és directament proprocional a la gravetat de l'estat comatós de la llengua en què s'expressen (en el nostre cas, la catalana). I l'altra: el volum de poesia (sigui el que sigui això) que desallotgen amb llur presència és directament proporcional a l'aldarull mediàtic que produeixen. Però això seria ja tot un altre tema...

Josep-A.
21 de març del 2014, a les 14:10
Rosa Delor ha dit…
SEGURAMENT TENS RAÓ, JO MATEIXA HE EMPRAT LA IMATGE "POETES PER METRE QUADRAT" I M'HI HE INCLÒS JO MATEICA REMENANT CARPETES DE FA MES DE TRENTA ANYS. PERÒ ENTRE TOT AQUEST XIVARRI POTSER SORTIRÀ EL/ LA GRAN POETA QUE TANT NECESSITEM. QUI NO ARRISCA NO PISCA. CREC QUE HI HA MOLTA SUPÈRBIA EN GOMBROWICZ. MILLOR ESCRIURE QUE ESTAR CALLATS. JO TAMBÉ VEIG MÉS BONES INTENCIONS I SENTIMENTALISME QUE POESIA, PERÒ CATALUNYA S'HA EXPRESSAT COM A NACIÓ A TRAVÉS DE LA POESIA. L'ÚNICA VIA LLIURE QUE ENS QUEDA, POTSER.
21 de març del 2014, a les 20:57
Josep-A. ha dit…
Gombrowicz és àcid i respon també a un excés cultural.

No sóc jo dels qui esperen o necessiten cap gran poeta, com si es tractés d'un messies, ni dels que vinculen poesia i nació. Tinc prou que hi hagi bons poetes, en general. No me'n cal cap que es pugui considerar "EL gran poeta". Sóc lector persistent de poesia. M'interessa la poesia que fa pensar. "El gran poeta" me l'imagino més com una llosa.
21 de març del 2014, a les 22:05
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...
9 comentaris
Més informació

29 de novembre de 1987

Un altre poema de Marcin Świetlicki . En aquest cas, hi havia una paraula que presentava problemes de traducció, no pas pel significat, sinó perquè feia que els versos s’allarguessin massa. En polonès, existeix una paraula per anomenar el monòxid de carboni que, encara que signifiquin dues coses diferents, prové de l’alemany Schwaden (en polonès czad – pronunciï’s txat). Si cada cop que apareixia la paraula havia de posar monòxid de carboni el que feia era destrossar el poema visualment (a banda que els matisos aquí que comporta la paraula tampoc no són traslladables). Finalment, l’opció és la forma química, que com a mínim escurça el vers.  29 DE NOVEMBRE DE 1987 El fum prefereix sortir per l’habitació i no per la xemeneia a la nit. Un buit repugnantment segur de si mateix. Quan escapem d’aquí també som fum, pudim a fum – fan ganyotes, per tant, ho sabem. O asfixiar-se amb CO, o morir de fred. El govern ens ha fet algunes preguntes insidioses. Ara a la ràdio estan parlant sobre les no...
4 comentaris
Més informació

Tres col·laboracions

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .
5 comentaris
Més informació

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.
7 comentaris
Més informació

Olla

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.
2 comentaris
Més informació

El cel a la nit

Leopold Staff EL CEL A LA NIT La nit és negra, la nit és platejada. El món, infinit en el temps i en l’espai. Enmig de la Via Làctia. Qui passa per ella? Això sobrepassa l’enteniment humà.
4 comentaris
Més informació

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...
4 comentaris
Més informació

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...
4 comentaris
Més informació