Salta al contingut principal

Tots junts

TOTS JUNTS

Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han comprès que no es pot escriure sobre la poesia en un to poètic, i els diaris van plens d’elucubracions poètiques d’aquest tipus. I això, sense esmentar l’enorme ridícul de tots aquests recitals, concursos i manifestos, però potser no paga la pena que m’hi estengui, en això.

Crec que més o menys he explicat per què la poesia versificada no m’atrau. I per què els poetes, que s’han lliurat per complet a la Poesia i han sotmès del tot la seva pròpia essència a aquesta Institució, tot oblidant l’existència de l’home individual i tancant els ulls a la realitat, es trobin (des de ja fa segles) en una situació catastròfica. Malgrat el seu triomf aparent. Malgrat tota la pompa dels seus rituals. 

                                                                                         Witold Gombrowicz, "Contra els poetes"

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Ah, Gombrowicz! Com m'agrada la seva netejadora acidesa!

A tot això, encara hi afegiria un parell de matisos, propis del tema més en referència a casa nostra. La densistat de poetes per metre quadrat és directament proprocional a la gravetat de l'estat comatós de la llengua en què s'expressen (en el nostre cas, la catalana). I l'altra: el volum de poesia (sigui el que sigui això) que desallotgen amb llur presència és directament proporcional a l'aldarull mediàtic que produeixen. Però això seria ja tot un altre tema...

Josep-A.
Rosa Delor ha dit…
SEGURAMENT TENS RAÓ, JO MATEIXA HE EMPRAT LA IMATGE "POETES PER METRE QUADRAT" I M'HI HE INCLÒS JO MATEICA REMENANT CARPETES DE FA MES DE TRENTA ANYS. PERÒ ENTRE TOT AQUEST XIVARRI POTSER SORTIRÀ EL/ LA GRAN POETA QUE TANT NECESSITEM. QUI NO ARRISCA NO PISCA. CREC QUE HI HA MOLTA SUPÈRBIA EN GOMBROWICZ. MILLOR ESCRIURE QUE ESTAR CALLATS. JO TAMBÉ VEIG MÉS BONES INTENCIONS I SENTIMENTALISME QUE POESIA, PERÒ CATALUNYA S'HA EXPRESSAT COM A NACIÓ A TRAVÉS DE LA POESIA. L'ÚNICA VIA LLIURE QUE ENS QUEDA, POTSER.
Josep-A. ha dit…
Gombrowicz és àcid i respon també a un excés cultural.

No sóc jo dels qui esperen o necessiten cap gran poeta, com si es tractés d'un messies, ni dels que vinculen poesia i nació. Tinc prou que hi hagi bons poetes, en general. No me'n cal cap que es pugui considerar "EL gran poeta". Sóc lector persistent de poesia. M'interessa la poesia que fa pensar. "El gran poeta" me l'imagino més com una llosa.

Entrades populars d'aquest blog

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem ...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

No anem bé

El sistema editorial català o, més aviat, el sistema de subvencions, premis i publicacions a llibres premiats del qual les editorials han estat les principals explotadores, juntament amb una situació de crisi, ha dut el mercat de la poesia en català al caire de l’abisme. Els grans grups, cada cop més mercantilitzats, han acabat publicant un autor o dos ja reconeguts pel gran públic i que poden aportar algunes vendes, i els premis a obra inèdita. Això ha provocat que alguns autors, amb obra sòlida al darrere, encara hagin de buscar la sortida dels seus llibres en aquests premis. Quan el normal fóra que els publiquessin directament, i optessin a premis per obra publicada. Però, com que això darrer és quasi inexistent, no ho poden fer. S’ha creat un sistema que ha acabat escanyant-se a si mateix, que s’ha immolat perquè s’ha trobat sense sortida. Miro altres literatures, i això no passa o, si més no, amb molta menys freqüència. En la literatura escrita en castellà a l’Estat espanyol est...

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Perdre i recuperar noms

En l’entrada anterior, comentava que en un poema ja havia deixat escrit la meva desconeixença, en el fons, de la naturalesa que em rodejava . M’omple d’admiració quan veig algú que sap posar el nom adequat als arbres, a les plantes. La llengua que atorga el poder. Quan s’anomena algun arbre, alguna flor, algun fruit, algun animal, s’estableix directament un diàleg amb ells. Un diàleg que pot ser en diferents llengües. Són aquestes les que determinen la nostra realitat. Tinc un diàleg a partir d’una sèrie de paraules que només conec en polonès, per exemple (el seu corresponent en català és només una sèrie de lletres unides que trobo en un diccionari, però que fins aquell moment no em deia absolutament res). Però no és només en aquest cas, també establim diferents diàlegs amb les paraules que coneixem en més d’una llengua. Per a mi, The Wind Among the Reeds (un títol que sempre m’ha fascinat) i El vent entre els joncs són dues evocacions molt diferents, independentment de la meva lleng...