TOTS JUNTS
Un altre fet, no
menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem
apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques
que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de
fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió
de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és
un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la
personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I
són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes,
assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules
buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils,
que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no
senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots
aquests estilistes encara no han comprès que no es pot escriure sobre la poesia
en un to poètic, i els diaris van plens d’elucubracions poètiques d’aquest
tipus. I això, sense esmentar l’enorme ridícul de tots aquests recitals,
concursos i manifestos, però potser no paga la pena que m’hi estengui, en això.
Crec que més o menys
he explicat per què la poesia versificada no m’atrau. I per què els poetes, que
s’han lliurat per complet a la Poesia i han sotmès del tot la seva pròpia
essència a aquesta Institució, tot oblidant l’existència de l’home individual i
tancant els ulls a la realitat, es trobin (des de ja fa segles) en una situació
catastròfica. Malgrat el seu triomf aparent. Malgrat tota la pompa dels seus
rituals.
Witold Gombrowicz, "Contra els poetes"
Comentaris
A tot això, encara hi afegiria un parell de matisos, propis del tema més en referència a casa nostra. La densistat de poetes per metre quadrat és directament proprocional a la gravetat de l'estat comatós de la llengua en què s'expressen (en el nostre cas, la catalana). I l'altra: el volum de poesia (sigui el que sigui això) que desallotgen amb llur presència és directament proporcional a l'aldarull mediàtic que produeixen. Però això seria ja tot un altre tema...
Josep-A.
No sóc jo dels qui esperen o necessiten cap gran poeta, com si es tractés d'un messies, ni dels que vinculen poesia i nació. Tinc prou que hi hagi bons poetes, en general. No me'n cal cap que es pugui considerar "EL gran poeta". Sóc lector persistent de poesia. M'interessa la poesia que fa pensar. "El gran poeta" me l'imagino més com una llosa.