Vés al contingut principal

Així com cell?


Hi havia una bona llibreria que pertanyia a la casa de literatura, i també una galeria de fotografies d'autors que ja havien passat per allà i hi havien tingut les seves trobades, reeixides i menys reeixides. La directora era una dona simpàtica, uns quants anys més jove que jo, corpulenta, amb uns cabells curts sense cap color definit i amb uns ulls que brillaven amb cordialitat. Vaig començar en francès i al principi no li vaig donar importància al fet que no em contestava en aquella llengua, sinó tan sols en holandès, i quan jo no ho entenia tot, aleshores sense compliments passava a l'anglès. Cap való que visqui a Brussel·les no parlarà mai en flamenc, i cap flamenc, en francès, a no ser que els obligui una situació oficial o professional. "Xerriques i xiuxiueges en dues llengües" va escriure de Brussel·les el poeta flamenc Willem M. Roggeman, i els habitants flamencs i valons de la ciutat, les llengües maternes dels quals són l'holandès i el francès, prefereixen parlar amb els forasters en anglès, i no haver d’utilitzar la llengua que no és seva.

La majoria de valons en general no entén l'altra llengua en què parlen els habitants de la seva ciutat i del seu país. A Brussel·les, on són majoria en relació amb els flamencs, els carrers tenen efectivament el nom en les dues llengües, però si li diem a un való el nom flamenc, no ens podrà ajudar, perquè en realitat no sap que aquesta Huidevettersstraat impossible de pronunciar és la seva rue de Tanneurs. Els flamencs en el fons sí que saben com sona la traducció francesa dels carrers en holandès, però preferirien no saber-ho. Poden ser conseqüents en aquest desconeixement seu tan sols davant dels estrangers, ja que l'estat belga els obliga a solucionar moltes qüestions oficials fent servir aquesta llengua francesa tan odiada. Igual com el alemanys i els txecs a Praga l'any 1900, a Brussel·les els valons i els flamencs des de temps immemorials viuen els uns al costat dels altres i – igualment com a Praga, i ben en el fons com a Trieste – fins i tot els escriptors molt rarament travessen aquella invisible frontera lingüística, traduint per exemple les obres dels seus col·legues flamencs al francès o dels valons a l'holandès.

                                                      Karl-Markus Gauß, En l’espessor de la metròpoli, 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…