Passa al contingut principal

Tots junts

TOTS JUNTS

Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han comprès que no es pot escriure sobre la poesia en un to poètic, i els diaris van plens d’elucubracions poètiques d’aquest tipus. I això, sense esmentar l’enorme ridícul de tots aquests recitals, concursos i manifestos, però potser no paga la pena que m’hi estengui, en això.

Crec que més o menys he explicat per què la poesia versificada no m’atrau. I per què els poetes, que s’han lliurat per complet a la Poesia i han sotmès del tot la seva pròpia essència a aquesta Institució, tot oblidant l’existència de l’home individual i tancant els ulls a la realitat, es trobin (des de ja fa segles) en una situació catastròfica. Malgrat el seu triomf aparent. Malgrat tota la pompa dels seus rituals. 

                                                                                         Witold Gombrowicz, "Contra els poetes"

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Ah, Gombrowicz! Com m'agrada la seva netejadora acidesa!

A tot això, encara hi afegiria un parell de matisos, propis del tema més en referència a casa nostra. La densistat de poetes per metre quadrat és directament proprocional a la gravetat de l'estat comatós de la llengua en què s'expressen (en el nostre cas, la catalana). I l'altra: el volum de poesia (sigui el que sigui això) que desallotgen amb llur presència és directament proporcional a l'aldarull mediàtic que produeixen. Però això seria ja tot un altre tema...

Josep-A.
Rosa Delor ha dit…
SEGURAMENT TENS RAÓ, JO MATEIXA HE EMPRAT LA IMATGE "POETES PER METRE QUADRAT" I M'HI HE INCLÒS JO MATEICA REMENANT CARPETES DE FA MES DE TRENTA ANYS. PERÒ ENTRE TOT AQUEST XIVARRI POTSER SORTIRÀ EL/ LA GRAN POETA QUE TANT NECESSITEM. QUI NO ARRISCA NO PISCA. CREC QUE HI HA MOLTA SUPÈRBIA EN GOMBROWICZ. MILLOR ESCRIURE QUE ESTAR CALLATS. JO TAMBÉ VEIG MÉS BONES INTENCIONS I SENTIMENTALISME QUE POESIA, PERÒ CATALUNYA S'HA EXPRESSAT COM A NACIÓ A TRAVÉS DE LA POESIA. L'ÚNICA VIA LLIURE QUE ENS QUEDA, POTSER.
Josep-A. ha dit…
Gombrowicz és àcid i respon també a un excés cultural.

No sóc jo dels qui esperen o necessiten cap gran poeta, com si es tractés d'un messies, ni dels que vinculen poesia i nació. Tinc prou que hi hagi bons poetes, en general. No me'n cal cap que es pugui considerar "EL gran poeta". Sóc lector persistent de poesia. M'interessa la poesia que fa pensar. "El gran poeta" me l'imagino més com una llosa.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans , és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les. MONTGOMERY És com un pla en Braille i les espatlles d'una font, com una ombra que vola rere una rossassa forjada, com un somni de la Secessió rere un mur alt que segueix essent discutit pels successors, què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca, blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba. *** Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen. Quant al sofriment, confien en els antics mestres. La terra vibra pels viatges que pateix i als funcionaris de la Unió els pertorba el son. Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat, una serie...

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...

La teva carta

Agnieszka Kuciak és una poeta de producció lenta. Fins ara ha publicat dos llibres de poemes, bastant breus ambdós. Però alguns dels seus poemes poden ser bones companyies durant força temps. La teva carta m’ha trobat de nou enmig de paraules. Com va tot? Una remor de diccionaris. Capa rere capa grato la foscor d’un fresc en un santuari. O viatjo a unes antípodes agradables amb una petita barqueta de paper. De nou enmig de paraules. Tinc molta feina, ja que els autèntics encanteris queden anotats en un llenguatge que no existeix. Sé que existeixen perquè n’experimento els miracles quotidians: ell viu i la bèstia torna al mar. En els matins clar ja es nota la primavera. Aprenc un llenguatge que no existeix.

Vespre

Brane Senegačnik (1966) neix a Ljubljana. Doctor en filologia clàssica, s'ha especialitzat en la tragèdia grega. Ha escrit llibres de teoria literària i ha publicat quatre llibres de poesia. VESPRE Sota els núvols del vespre sospira un paisatge suós. El mar indolent ha oblidat mil noms del futur, el vent jeu als peus dels xiprers i tu ja no creus quan els llavis pàl·lids d'una estrella mussiten a través del record de la llum dels versos. Esperes. I mires com el vespre es prepara per l'última paraula.

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesuraven...

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...