Vés al contingut principal

Sargantana


Jerzy Jarniewicz (1958) és poeta, traductor i crític literari. Ha publicat deu llibres de poemes i més de set llibres sobre crítica i sobre la traducció des d’un enfocament pràctic. És autor d’un estudi sobre l’obra de Seamus Heaney, probablement un dels millors estudis sobre l’autor irlandès escrit en una llengua diferent a l’anglès, la llengua en què Heaney escriu els seus poemes. Així mateix, també ha publicat un altre volum sobre l’obra de Philip Larkin. Quant a la seva pròpia pràctica de la traducció, s’ha dedicat principalment a narradors en anglès, com James Joyce, Philip Roth, John Banville o Raymond Carver. La perspectiva que adopta en analitzar la funció de la traducció i del traductor forma part d’un dels corrents més interessants en l’actualitat, que intenten tenir en compte el paper que juguen en un context molt més ampli on la societat lectora, les creacions d’un cànon o les delimitacions (o no) de les editorials no es poden deixar en cap moment de banda. 
Quant a la seva poesia, el diàleg tens que estableix amb la tradició pròpia i la tradició anglosaxona desemboquen en unes associacions d’idees que poden donar una sensació d’arbitrarietat però que, en el fons, serveixen per posar en dubte fins on podem posar el límit de les nostres observacions i com aquestes es transformen en llenguatge.


SARGANTANA

En cada habitació de la ciutat són les cinc de la matinada.
Una finestra rere una altra no reflecteixen les formes
amb què les ha revestit l’atenta mirada de l’altra banda.
Com aquesta a qui estima, no li retorna, a ell,
diguem-ho sense metàfores: els sentiments
que d’ell accepta sense discussió.
En això ha de consistir la persistència dels nostres lligams
amb les finestres rere la finestra, amb l’aspre ampit,
amb les seves mans on es va amagar,
xopa per la pluja nocturna, una salamandra flamejant?
Una manca terrible de simetria! Imatges sense eix
que ens interrompen el son, obliguen a somiar en fulgors
de tempesta, quan les branques cobertes de cristalls de sal
es trenquen i cauen en els sostres dels cotxes,
i un dit invisible traça una ratlla en el vidre
per on s’arrossega un raig insistent.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…