Vés al contingut principal

Trenta


Marjan Strojan combina en la seva poesia moltes vegades la bellesa de l’instant, un instant que sap copsar a través del llenguatge, sap aturar-lo perquè pugui desembocar en una il·luminació. Després hi ha un instant d’inflexió en què tornem a la realitat, a un temps que és el nostre però que ja no ens pertany, hi ha una hàbil disposició entre la fluïdesa i la permanència. Una frontera, una franja indefinible que és el lloc del poema. Entre el ser i el no ser. És així com el darrer vers d’aquest poema ens transporta a l’interior de nosaltres mateixos.


TRENTA

Aquella tarda de diumenge va seure
sobre la fusta dels pins acabada de talar.
El bosc estava enrossit, i els camins, remoguts
per roderes humides, a penes eren transitables.
La camisa se li enganxava a l’esquena:
li agradava aquella frescor de dia de festa
i la tranquil·litat que venia del primer diumenge
realment de sol en aquella primavera endarrerida.
Però no sols era el bosc. Des de Rasica, a la muntanya,
en l’aire que ressonava a dia de maig,
sorgia el cant d’un cucut d’entre els pins
com un cabirol per les falgueres, de passada.
Va furgar a la butxaca per treure’n una cigarreta.
Va palpar els llumins per encendre-la:
va escoltar atentament... un altre cop, no res;
el seu món es va aturar una llarga estona.
Va mirar l’aiguavés, que la neu cobria, i va ser
com si estigués admirant l’eternitat,
va esperar el moment d’encendre la cigarreta
convençut que comptaria quan tornés a venir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…