Passa al contingut principal

Maria


En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen alguns noms. No, fer-ho des de fora del sistema, en certa manera, permet donar entrada a moltes poètiques diferents. 
Ahir mateix, un dia esplèndid que em va regalar un passeig en bicicleta al llarg del Vístula i també una estona de conversa amb bons amics, vaig comprar el darrer llibre de Dariusz Pado, autor nascut a Rzeszów l’any 1974 i que no està inclòs en l’antologia. I ara ens preguntem, per què no està inclòs? Senzillament, perquè en el moment que la preparàvem, Dariusz Pado encara no havia publicat aquest llibre, que és el que li dóna projecció. Anteriorment, havia fet principalment algun llibre en col·laboració, però poca cosa més. I és amb aquest llibre, titulat ז+ז+ז set+set+set (així ho escriu l’autor, amb la lletra hebrea zayin) que descobrim un autor amb una simbologia molt particular, amb l’afany de fer tota una construcció arquitectònica del llibre de poemes en la seva totalitat. Si hagués publicat el llibre un parell d’anys abans, segur que l’hauríem inclòs. El temps aquí, ja se sap, marca els límits. 

Aquest és un dels poemes del llibre:

MARIA

recorda. no es pot
oblidar: el garbuix de carrers
els seus viaranys laterals del temps
els segons il·legals de les mirades
quan es respon dels somnis aliens.

respons. no escriuré mai:
seré com Maria i em raparé el cap
esperaré i tot esperant engendraré
les tenebres. la tinta d’una carta a l’orgullosa Ingeborg.
no ho oblidaràs. faré que em tinguis present.

en el somni. en tu.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Bon vespre, senyor Gauguin

Ja de tornada a l'estimada Cracòvia, que retrobo en una esplendor gràcies a un temps que no m'esperava pas, encara que, tal com anuncien, pot canviar aviat. I pot ser que arribi l'estimada neu, que ens ajuda a passar les hores de foscor. A la ment, encara ressonen els poemes que vam fer a Ventspils. La realitat de la vida quotidiana no pot desplaçar el llenguatge, les construccions amb què s'ha conviscut intensament durant uns dies. Segueixo amb alguns dels poemes que van sortir a la trobada letona. I amb una poeta del país, Ingmāra Balode . BON VESPRE, SENYOR GAUGUIN                                                                                               (també titulat: Noli me tangere.                                                                                                                             1889. Oil on canvas.                                                                                                                             Narodni Galle...

Unes notes sobre "Veus paral·leles" i el món poètic

 Altres textos, poemes, que vaig traduir l’any passat van anar a la trobada que s’organitza des de ja fa 15 anys de Veus Paral·leles. L ’iniciador i el director de tot el pro jecte és el poeta Albert Mestres. En l’ edició de 2017 , tres poetes polonesos acompanyaven els tres poetes en llengua catalana. He vist des de la distància tots els passos, des de la selecció fins a les diferents posades en escena poètiques que han tingut lloc durant l’estada dels poetes polonesos per allà. Per tant, les conclusions que n’extrec seran evidentment parcials, i són més aviat unes impressions. Crec que és un projecte molt interessant, una manera diferent de fer conèixer altres tradicions literàries. Si a això afegim l’al·licient que les actuacions itinerants són amb espectacle de dansa i de recitació artística, l’atractiu que presenta és encara més gran (potser també estaria bé jugar amb alguna projecció, amb videoart). De tota manera, això és en la teoria, un projecte que hauria d’haver-se j...

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Copenhaguen, primavera de 1843

Aquest és el poema a què feia referència en l’entrada anterior. Realment, Maciej Woźniak ha escrit un llibre de gran qualitat, i que gairebé ha passat desapercebut, com passa amb molts altres llibres que s’escapen d’algunes tendències generals en la poesia polonesa actual. El títol, Iluzjon , representa una autèntica dificultat. És una paraula que designava antigament el cinema, especialment els primers anys del cinema mut. En l’actualitat, ja no s’utilitza aquesta paraula per referir-se al cinema, que ha passat a ser kino. COPENHAGUEN, PRIMAVERA DE 1843 La teva cara, Søren. Té color de llum rància amb què l’alimenta el paper. Quan em mires, gires el cap del mirall vers tu o tan sols hi refregues un drap de franel·la? Sense cap diferència podries igualment ser a Sund, brunyint l’aigua tèrbola, el llot i els ofegats al fons, fins que poleixis del tot la lent a l’altra banda, fins que s’obri el Potser i et permeti passar. Les teves mans, Søren. La lluïssor del ble en beu la cera. Una fr...

Tot a la vora

Piotr Kępiński (1964), ha ocupat diferents càrrecs en prestigioses revistes culturals de Polònia. Ha publicat sis llibres de poemes i alguns llibres d’assaigs en què fa una anàlisi de poetes que pertanyen a la seva mateixa generació. TOT A LA VORA en els vagons amb les ungles d’un adolescent en els vagons restaurant amb cortines que pengen de gomes de calces en corredors a la vora d’aquests corredors entre un cop ben fort a la porta que duu als mateixos llocs i un altre cop que l’obre a un altre espai retalls de ficció a les pestanyes tot

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...