No coneixia Emili Teixidor, però feia molt temps que m’acompanyava. Era un dels grans escriptors en llengua catalana. I així quedarà per a les noves generacions de lectors. Et feia sentir orgullós de compartir una llengua, de crear a partir d’una llengua que hem heretat i amb què hem après a definir el món. El trobaré molt a faltar, trobaré a faltar nous llibres d’Emili Teixidor. Però m’alegra poder llegir i rellegir els llibres que ens ha deixat. És el millor homenatge que es mereix qualsevol escriptor.
Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda: De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall, als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat. Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora ...
Comentaris