Vés al contingut principal

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem parlant de dos textos diferents, de dues cultures, de dues tradicions i de moltes interpretacions pel camí. El més important és que pugui funcionar en la seva qualitat de poema. No és qüestió que el text funcioni com si no fos una traducció, com molts cops s'ha afirmat, sinó que funcioni tot tenint en compte l'autonomia de l'art. Aquí en tenim un resultat amb el poema d'Ingmāra Balode.



***

volia dir-t’ho en molts llocs, en llocs diferents,
per exemple quan menjaves amanida, i els teus colzes punxeguts es clavaven a la taula

en molts llocs, en llocs diferents,
sempre quan finalment aconseguia emprenyar-te,
les arrugues de la cara cridaven:
la meva ràbia vers aquella dona d’aquí no res tirarà avall com una pluja
que rebota tan sols davant d’una porta,
els tacons relliscaran
les castanyes tenen por de caure allí on et diverteixes

en un racó, en una corba,
en un entreson, en el cansament i l’alegria.

de sobte, el migdia s’abraça al vidre
diu: vull venir vers vosaltres
el temps
el vostre temps demanat
acaba d’arribar

cap travessia no ha estat anul·lada
els companys volen sobre nosaltres
i observen els jardins del vespre

Comentaris

Comparteixo el que dius en la introducció, Xavier, i a més acostumo a proclamar-ho. Si partim de la base que traduir poesia és impossible com a acte de traducció literària (i encara menys en el sentit en què ho deia Borges!), a mi també em sembla lícit utilitzar una tercera llengua de partida, i si en disposem d'una quarta, encara millor. La poesia, com a llenguatge universal, no transmet només paraules... A banda d'aquest comentari, magnífic el poema!
Xavier Farre ha dit…
Estimat Albert,
Ben retornat al blog i moltes gràcies pel comentari. Tanmateix, jo no em declaro massa partidari d'aquest tipus d'exercici. Només que en alguns casos, es fa quasi necessari. Però si es pot evitar aquest pas, millor que millor. Clar que tenim exemples de grans traduccions en què el traductor no coneixia la llengua original, però això és més aviat l'excepció, no crec que mai pugui arribar a establir-se com a norma.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…