Passa al contingut principal

Aquell hivern


Dariusz Suska acaba de publicar un nou llibre, Els esperits del dia. Com és habitual en ell, la presència de la mort és aclaparadora, alguns dels poemes són esborronadors, i ens qüestiona fins on poden ser les fronteres de l'art. Com a entrada, aquest poema més eteri, més simbòlic en què la mort també fa acte de presència. Cap al final del poema apareix “un volga negre”, expressió que fa referència a una llegenda urbana que va sorgir a Polònia, a Bielorússia i a Ucraïna. El Volga era un cotxe produït a la Unió Soviètica. El Volga negre circulava per les ciutats i s'emportava els nens (com ens recorda altres llegendes i fins i tot les reminiscències populars i després literàries són evidents). La llegenda tenia moltes variants, des de la que explica que s'enduia els nens per xuclar-los la sang fins a d'altres en què el cotxe atropellava algú en preguntar-li l'hora que era, teòricament, l'hora que havia de morir. 


AQUELL HIVERN

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
anàvem a les fosques en trineus com gossos
amb la llengua a fora ensumàvem la claredat
en una nit clara, la boira suspesa amb planetes
de nabius d'un estiu tardà voltava en la foscor
una negror d'or pur des de la muntanya
es baixava fàcilment amb una corda en els capós
dels camions com en la mort més lleugera

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
pensava sense pensar que som un somni, no dormíem,
no podíem adormir-nos, res no es constituïa
en la realitat un xiuxiueig d'atrevides
baixades en les quals entràvem tallant
la sola de la gespa com si fóssim mestres zen,
no, antimestres, perquè el somni no tenia final,
perdíem els cossos sense tenir-los, en la neu

Corríem com granotes, aquella cursa insomne
en la vigília de nadal, en ella creixíem, la cursa
per la realitat que no existeix, el murmuri
que deia a les granotes que alguna cosa seria – és,
que en colpejar al bell mig del somni sota les rodes
d'un volga negre l'en trauria déu
aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
els trineus sols baixaven sense nosaltres la sola claredat
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …
2 comentaris
Més informació

Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.

DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)
Jo també he matat.
Una granota.
És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura, o potser no hi havia aigua a la font, quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com jeu al sol, sobre les pedres?
La distància maliciosament ho …
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…
1 comentari
Més informació

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.


LLENGUATGE

No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.


3 comentaris
Més informació

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.


RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació