Ves al contingut principal

Aquell hivern


Dariusz Suska acaba de publicar un nou llibre, Els esperits del dia. Com és habitual en ell, la presència de la mort és aclaparadora, alguns dels poemes són esborronadors, i ens qüestiona fins on poden ser les fronteres de l'art. Com a entrada, aquest poema més eteri, més simbòlic en què la mort també fa acte de presència. Cap al final del poema apareix “un volga negre”, expressió que fa referència a una llegenda urbana que va sorgir a Polònia, a Bielorússia i a Ucraïna. El Volga era un cotxe produït a la Unió Soviètica. El Volga negre circulava per les ciutats i s'emportava els nens (com ens recorda altres llegendes i fins i tot les reminiscències populars i després literàries són evidents). La llegenda tenia moltes variants, des de la que explica que s'enduia els nens per xuclar-los la sang fins a d'altres en què el cotxe atropellava algú en preguntar-li l'hora que era, teòricament, l'hora que havia de morir. 


AQUELL HIVERN

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
anàvem a les fosques en trineus com gossos
amb la llengua a fora ensumàvem la claredat
en una nit clara, la boira suspesa amb planetes
de nabius d'un estiu tardà voltava en la foscor
una negror d'or pur des de la muntanya
es baixava fàcilment amb una corda en els capós
dels camions com en la mort més lleugera

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
pensava sense pensar que som un somni, no dormíem,
no podíem adormir-nos, res no es constituïa
en la realitat un xiuxiueig d'atrevides
baixades en les quals entràvem tallant
la sola de la gespa com si fóssim mestres zen,
no, antimestres, perquè el somni no tenia final,
perdíem els cossos sense tenir-los, en la neu

Corríem com granotes, aquella cursa insomne
en la vigília de nadal, en ella creixíem, la cursa
per la realitat que no existeix, el murmuri
que deia a les granotes que alguna cosa seria – és,
que en colpejar al bell mig del somni sota les rodes
d'un volga negre l'en trauria déu
aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
els trineus sols baixaven sense nosaltres la sola claredat

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Tornada (Joan Brossa)

Tota traducció és sempre un homenatge, un homenatge a l'autor que per un o altre motiu ens ha captivat. Moltes traduccions d'altres poetes sorgeixen d'aquesta manera. Un acte d'admiració, d'agraïment, d'amor. Hi ha molt pocs poetes catalans traduïts al polonès. I potser només n'hi ha un que tingui un llibre sencer de poemes en aquesta llengua. I és Joan Brossa. Marcin Kurek, professor de la Universitat de Wrocław, va quedar enlluernat per la poesia de Brossa, i aquest va ser el seu acte d'homenatge. Un volum que es titula 62 poemes, i que ha sortit publicat en la col·lecció de literatura catalana que sàviament dirigeix la professora de la Universitat Jaguellònica i especialista en literatura catalana Anna Sawicka. L'esforç és de tots dos, i aquest és el seu particular homenatge en el dia d'avui.

TORNADA
Estic a l'encreuament dels camins, fora poblat.
Les tisores són un instrumentque es compon de dues làminestallants amb mànec, encreuadesi arti…

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Mapes (I)

Tres poemes que formen un petit cicle del llibre La ciència dels ocells de Michal Książek. Avui, el primer. De sempre també m’han fascinat els mapes, i com és la mirada dels poetes sobre els mapes. Un dels poemes que més m’agrada recordar sobre aquest element és «The Map» d’Elizabeth Bishop, amb aquell vers final excepcional: «More delicate than the historians’ are the map-makers’ colors». Un poema que, a més, forma part d’un dels títols de llibre també més fascinants i senzills, North and South. En aquest cas, els poemes sobre els mapes de Książek tenen més ressons del poema «Mapa» que apareix en el darrer llibre que es va publicar de Wisława Szymborska, Prou.
MAPES
Mirant el mapa de Iakútia central, els voltants de Tlustx i Oimiakon, m’estranya que jo no hi sigui.
Miro les carreteres que conec bé, examino els pujols, exploro els rius. Al final, en comprovo la llegenda:
no hi sóc.
No m’he inscrit a topografia buscant fragments del neolític al Lena.
No m’he solidificat entre el p…

Pensa com donar sentit

Jan Kasper
***Pensa com donar un sentit
a les runes que romanen:
l’herba agostejada, la maculatura
de paraules elevades, el turment de la vellesa.
Cada instant nostre, una palleta
a l’aigua. No hi podem fer massa;
cap saber, ho saps bé, no és
cap salvació. Probablement només
durarà el que ens supera, el que
nosaltres, mortals, aconseguim estimar.

Les mosques brunzeixen als vidres.
Miro com omples a la cuina pots de cireres
sucoses. La teva mà cada vegada
quan es troba amb el vidre descobreix
l’impossible; també es converteix en vidre.
Per sota de la pell transparent
s’estenen camps, camins, rius
i ciutats. El sol surt, el sol es pon.
Ben bé igual com aquí,
obedient a una regla eterna.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…