Salta al contingut principal

Aquell hivern


Dariusz Suska acaba de publicar un nou llibre, Els esperits del dia. Com és habitual en ell, la presència de la mort és aclaparadora, alguns dels poemes són esborronadors, i ens qüestiona fins on poden ser les fronteres de l'art. Com a entrada, aquest poema més eteri, més simbòlic en què la mort també fa acte de presència. Cap al final del poema apareix “un volga negre”, expressió que fa referència a una llegenda urbana que va sorgir a Polònia, a Bielorússia i a Ucraïna. El Volga era un cotxe produït a la Unió Soviètica. El Volga negre circulava per les ciutats i s'emportava els nens (com ens recorda altres llegendes i fins i tot les reminiscències populars i després literàries són evidents). La llegenda tenia moltes variants, des de la que explica que s'enduia els nens per xuclar-los la sang fins a d'altres en què el cotxe atropellava algú en preguntar-li l'hora que era, teòricament, l'hora que havia de morir. 


AQUELL HIVERN

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
anàvem a les fosques en trineus com gossos
amb la llengua a fora ensumàvem la claredat
en una nit clara, la boira suspesa amb planetes
de nabius d'un estiu tardà voltava en la foscor
una negror d'or pur des de la muntanya
es baixava fàcilment amb una corda en els capós
dels camions com en la mort més lleugera

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
pensava sense pensar que som un somni, no dormíem,
no podíem adormir-nos, res no es constituïa
en la realitat un xiuxiueig d'atrevides
baixades en les quals entràvem tallant
la sola de la gespa com si fóssim mestres zen,
no, antimestres, perquè el somni no tenia final,
perdíem els cossos sense tenir-los, en la neu

Corríem com granotes, aquella cursa insomne
en la vigília de nadal, en ella creixíem, la cursa
per la realitat que no existeix, el murmuri
que deia a les granotes que alguna cosa seria – és,
que en colpejar al bell mig del somni sota les rodes
d'un volga negre l'en trauria déu
aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
els trineus sols baixaven sense nosaltres la sola claredat

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Becherovka

Manuel de Freitas (1972) viu a Lisboa. Va publicar el seu primer llibre l'any 2000. Des d'aleshores el nombre ha augmentat fins a 18. BECHEROVKA Noruega, alta, d'un moreno dubtós, i somreia molt. Amb insistència em deia de no estar trist, com estava realment. I em va pagar, crec, l'última copa, abans de preguntar-me “a què em dedicava”. Escriure, sobre la mort, no és exactament una professió. Però va ser la meva resposta, mentre que en un tovalló qualsevol abreujava, sols per a ella, la meva “obra”. No sabré mai si n'entengué la lletra, si en va comprar els llibres, si va arribar a sentir el que amb un pèssim francès vaig intentar dir-li aquella nit, la més perduda. Els poemes són quasi sempre això: una mena inacceptable de dir que no toquem el cos que va estar, per un cop, tan a prop nostre – i que no ens ha deixat ni un breu nom.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Presentació de Punt rere punt

El divendres d­ ’aquesta setmana, 21 de febrer, seré a Barcelona, a la llibreria Laie, per presentar el meu darrer llibre de poemes: Punt rere punt . Aquí en teniu la informació. Hi sou tots convidats.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Conversa

SET POEMES HIVERNALS 5. Conversa Una conversa de dues dones sobre el temps. Estan tranquil·les, mouen les mans enlaire com en un objecte sagrat, amb devoció. Les mans bellament clivellades. En elles trobem, traïts pel temps, ells ulls d'unes nenes amb llargues trenes i cintes blaves en un llaç. S'atansa el vespre i el fred reclama respecte fent pessigolles a les soles de les botes. Les dones encara parlen (les paraules es barregen amb les estrelles) i en la llunyania passa un gat negre. El camí d'elles no necessita cap superstició, perquè ja és una paràbola.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Uns i altres

Lucija Stupica aporta una veu molt serena en la poesia eslovena contemporània. De vegades, també, una certa inquietud. UNS I ALTRES La tarda avançada et porta una aventura, tots descansen al dictat del dia, i la casa està sumida en el silenci. Et dirigeixes cap al jardí, és una cita o un viatge, els petits viatges componen els grans per l’escorça del planeta, penses. Quan vas pel camí dels habitants de la terra, sigues caut, tingués precaució amb ells, son fràgils i sensibles, segueixes endavant i et dius, vigila per on camines, cap a on camines. Després t’estires i fas un sortilegi. Quan la nit jove sospira en l’abraçada dels mags, segueixes viatjant en la cresta d’esponjosos núvols. I els altres són en tu.

Per a Jaume Vallcorba

                                                                                                            A Jaume Vallcorba, in memoriam En iniciar aquest blog, em vaig proposar no traduir poemes o fragments d’obres que ja havia traduït i publicat, si no era que tot just apareguessin i en posés alguna mostra. En termes de publicitat, per dir-ho d’alguna manera. Però les regles són també per trencar-les, i més encara si un se les imposa, i més encara quan les circumstàncies ho demanen. Un dels textos més enigmàtics i fascinants dels assajos de Zbigniew Herbert és la carta apòcrifa que Vermeer va escriure a Antonie van Leeuwenhoek. És una visió de l’art que podem compartir en l’actualitat, la senzillesa, el detall que...

D'una altra manera encara

Mirosław Dzień D'UNA ALTRA MANERA ENCARA Més a prop, cada cop més a prop és aquesta ombra. Creix la seva presència. Ningú no l'ha vista en el somriure d'un nen, entre els dits en què sonen les monedes, però hi queda amb la llei de la paparra, tossuda, dins el cos, xuclada en el teixit del món. No està permès d'evitar l'ombra, ni creuar-la, - és un molt mal averany. Cal observar-la en la seva túnica uniforme i impenetrable, fins a les ferides a les parpelles, fins als bonys coagulats de la saliva que fereixen l'esòfag, i fins a la pregària en què el silenci tros a tros esqueixa el seu punt mortal.