Ves al contingut principal

Aquell hivern


Dariusz Suska acaba de publicar un nou llibre, Els esperits del dia. Com és habitual en ell, la presència de la mort és aclaparadora, alguns dels poemes són esborronadors, i ens qüestiona fins on poden ser les fronteres de l'art. Com a entrada, aquest poema més eteri, més simbòlic en què la mort també fa acte de presència. Cap al final del poema apareix “un volga negre”, expressió que fa referència a una llegenda urbana que va sorgir a Polònia, a Bielorússia i a Ucraïna. El Volga era un cotxe produït a la Unió Soviètica. El Volga negre circulava per les ciutats i s'emportava els nens (com ens recorda altres llegendes i fins i tot les reminiscències populars i després literàries són evidents). La llegenda tenia moltes variants, des de la que explica que s'enduia els nens per xuclar-los la sang fins a d'altres en què el cotxe atropellava algú en preguntar-li l'hora que era, teòricament, l'hora que havia de morir. 


AQUELL HIVERN

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
anàvem a les fosques en trineus com gossos
amb la llengua a fora ensumàvem la claredat
en una nit clara, la boira suspesa amb planetes
de nabius d'un estiu tardà voltava en la foscor
una negror d'or pur des de la muntanya
es baixava fàcilment amb una corda en els capós
dels camions com en la mort més lleugera

Aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
pensava sense pensar que som un somni, no dormíem,
no podíem adormir-nos, res no es constituïa
en la realitat un xiuxiueig d'atrevides
baixades en les quals entràvem tallant
la sola de la gespa com si fóssim mestres zen,
no, antimestres, perquè el somni no tenia final,
perdíem els cossos sense tenir-los, en la neu

Corríem com granotes, aquella cursa insomne
en la vigília de nadal, en ella creixíem, la cursa
per la realitat que no existeix, el murmuri
que deia a les granotes que alguna cosa seria – és,
que en colpejar al bell mig del somni sota les rodes
d'un volga negre l'en trauria déu
aquell hivern, quan ens desconnectaven el corrent
els trineus sols baixaven sense nosaltres la sola claredat
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Sobre una vida

I ja tenim aquí novembre. Dia de difunts, inesperadament càlid, deu graus positius. Abans d’ahir vaig ser al cementiri, vam portar-hi crisantems, l’Ania i jo. Demà és el quinzè aniversari d’Artur (1), tornaré a encendre una espelma. Quinze anys, i la tristesa segueix sent la mateixa, i els records rics en esdeveniments i el sentiment dels anys també són els mateixos. Tanta felicitat i tantes converses divertides, tants problemes públics i també els que han estat del tot personals, tant dolor i tantes separacions freqüents, per molt que no hagin durat gaire, unes separacions que endolcia gairebé sempre la correspondència diària. Els viatges junts i per separat, convidats a actes o per motius literaris, i els desplaçaments junts per tot el món amb estades llargues, d’anys, a França i als Estats Units.

Julia Hartwig, Dziennik, Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2017

(1) Artur Międzyrzeczki (1922-1996), poeta i traductor, des de 1954, marit de Julia Hartwig
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Diari de Julia Hartwig

Un apunt del segon volum del Diari de Julia Hartwig. Encara que pugui semblar xocant, crec que aquí l'autora toca un punt clau. Com ella mateixa diu, Miłosz s'obre molt més, i això ja des dels inicis, en els seus primers poemes més simbòlics i hermètics. Quant a Herbert, és cap a la part final que introdueix alguns d'aquests intents d'obertura.
"Herbert sempre va tenir una recepció més àmplia que Miłosz. Els poemes de Miłosz són més difícils, les seves experiències personals repercuteixen en l’amargor de la seva poesia, però també hi ha una gran alegria de la mateixa existència! Miłosz no dubta a descobrir-se davant dels dubtes que el turmenten i que afecten la seva pròpia vida. En contra de l’aparença de la forma clàssica, que utilitza molt sovint, és molt més espontani que Herbert a l’hora d’expressar en poesia els seus sentiments i els seus estats d’ànim. Amb la poesia de Miłosz tenim una relació molt més personal i íntima que amb la poesia de Herbert."
J…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…
2 comentaris
Més informació

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín. Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix. Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses.
Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. 

Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

3 comentaris
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació