Vés al contingut principal

El que era daurat

En aquests poemes de Justyna Bargielska em crida l'atenció la manera que té de superposar nivells i de passar-ne d'un a un altre gairebé sense cap mena de transició, amb salts de pensament que, amb tot, mantenen una lògica que els és ben pròpia.

EL QUE ERA DAURAT

En acabat de parlar amb tu, vaig veure que caminava
en una foscor absoluta. Vaig poder arribar
però igualment després una falena va volar fins al portàtil
per recordar-me que no sempre tornaria tan fàcilment,
i perquè em controlés de debò. El que era daurat
esdevingué gris perquè vaig imaginar que per sempre
navegaria mar endins i tornaria com una espècie
de foca embadalida. El que era daurat
esdevingué asfalt perquè vaig he acabat de parlar amb tu
i he de tornar a donar vida, i no prendre-la. I molts més
insectes van volar fins al meu portàtil
aquella terrible nit,

quan el que era daurat esdevingué gris, i per un moment,
de debò que vaig pensar que m’ajauria en aquell bosc
perquè se’m mengessin els animals salvatges d’aquella regió,
lleons, cabirols d’ulls grans i lluernes ansioses,
però després em vaig aixecar, vaig seguir i vaig decidir
estimar-te, i també escriure de tot això un poema
amb rimes tan discretes que només tu n’escoltaries
la melodia. I el que era gris esdevingué daurat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…