Ves al contingut principal

Música i poesia


“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.”

Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942)

Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en molts casos s’acosta al que podria ser un reportatge d’esdeveniments. I aquest vessant de la poesia és tan necessari com qualsevol altre.

Comentaris

Josep Porcar ha dit…
Aquesta és una qüestió que darrerament m’interessa molt, segurament per necessitats personals, pels mètodes que jo empre per trobar un pont entra meua percepció de les coses, el seu destil·lat i el licor resultant. Aquest pont sempre em demana –té una propensió– a la musicalitat. Potser m’entra, i no em surt, aquesta poesia completament despullada —i dubte que ‘del tot’ siga possible— d'una certa sonoritat. Hi ha graus, nivells, és clar. No és tampoc que trobe el ritme imprescindible, però em costa un món acabar de llegir una peça sense cap mena de cadència, de rima oculta, interna, sense un do sostingut. M’agrada molt la poesia que «conta», de testimoni, vivencial, de poeta-periodista, per bé que sempre acabe cercant-ne el dring, el punt musical, com el mosquit als fanals. Ara, compartisc això que dius, no em posarà a plorar la victòria de la poesia feta per ser llegida en silenci. Tot ressona millor, en silenci.
Xavier Farre ha dit…
Estimat Josep,
Estic d'acord amb el que dius. A mi també em costa llegir alguna peça que no tingui cap mena de cadència, cosa que, per altra banda, és difícil d'aconseguir. També és una qüestió que m'interessa molt, tant en el que llegeixo com en el que escric. M'atrau molt que un poema creï el seu propi món, la seva pròpia autonomia quant al ritme, a les repeticions, a les sonoritats. De vegades, llegeixo poemes perfectament escandits, escrits en els nostres omnipresents decasíl·labs, però als quals els falta el ritme, comptes i tot encaixa, però ho llegeixes i no acaba de rutllar. I altres poemes, que en aparença no segueixen un patró clàssic i tenen una cadència i una sonoritat en conjunt que assoleixen un efecte molt més impactant. El fet d'estar contínuament en contacte amb altres tradicions, fa que hi pensi encara més. Com per exemple, el cas del polonès, que amb algunes excepcions, ha abandonat força els patrons de la tradició. Com tu, també sento una certa tirada a aquesta poesia que "conta", que narra, que s'allargassa en alguns casos, però que ha de tenir també aquell punt musical que la pugui diferenciar de qualsevol article escrit en prosa. I efectivament, tot ressona millor, en silenci. Una gran frase.

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Contaminació

Ahir es van entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia, un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una altra …

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia.

EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI
Entre els murs d'arbres sens fi i
les llunyanies fonent-se en la nit,
entre el cel on espurnegen estrelles
més clares que el foc i la força
incommensurable sorgida de l'extinció
del dia, passen les estacions de
les nostres vides solitàries, i l'única
consciència que tenim és la de ser
viatgers cansats caminant tots junts
en els meandres del temps. ¿On és
el Llibre de l'Espai en què es consigna
que les muntanyes es refugiaran
en els cristalls dels grans de sorra?

Als meus amics de pilota els agradava matar orenetes

Dariusz Suska, de qui ja n'hem fet una primera presentació en aquest blog, és un dels poetes convidats al Marché de la poésie que se celebrarà a finals d'aquest mes a París. En aquesta edició, le llengua convidada és la polonesa, però també hi haurà un accent català, ja que n'agafarem el relleu. Per a aquesta ocasió, he traduït alguns poemes que apareixeran en els propers dies.

ALS MEUS AMICS DE PILOTA ELS AGRADAVA MATAR ORENETES

Als meus amics de pilota els agradava matar orenetes,
en acabat de dinar en feien caure els nius, que queien com el sol.
Els esgarips no duraven massa, a més, s’hi reunien els gats,
a qui se’ls eriçava la cua en l’aire com si fossin cobres.
Després, els meus amics pidolaven xiclets vora els capós
dels mercedes amb números blancs a les matrícules
o comerciaven amb qualsevol cosa. Segells, monedes, adreces
de concessionaris, sortien còmics de dins els llibres.
No puc dir massa cosa a fi de justificar-me: no em vaig convertir
en un assassí d’orenetes, perquè jo…

Kierkegaard reflexiona sobre...

La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema.
He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada.

KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA

L’havia d’enganyar. Els falsos actes,
plens de promeses vergonyoses, eren,
per a ella, l’única solució.
I, amb tot, si sabés com l’he arribat
a estimar (ja que, si no fos així,
no estaria ara reclòs entre aquestes
blanques, incomunicants, maleïdes
parets que em forcen a la solitud).
Havia d’abandonar tots els meus
afectes, els lligams que m’oprimien,
que em m…

[diamant]

La casualitat em mena un altre cop a l'excel·lent blog de traduccions de l'Abel Murcia. I aquest cop, per partida doble, sense haver-ho comentat abans, coincidim a penjar dos poetes (curiós com el llenguatge informàtic ens du a situacions força insòlites semànticament, i ens obliga també a replantejar la nostra llengua. Aquí, a més, podríem aprofitar i fer-ne una metàfora doble, penjar com a exercici de traducció, una mena de sentència que imposa el traductor al nou text).
La coincidència ve del fet que habitualment tenim els textos traduïts ja d'abans, i l'ordre en què després apareixen respon a estímuls que, pel que fa a mi, són difícilment analitzables. Els poetes que coincideixen són Adam Wiedemann, de qui ja hem presentat algun altre poema, i després Anna Piwkowska, en ocasió del seu darrer llibre publicat en una editorial de renom, Znak.



[diamant]


Potser no és una illusió que la vida sigui recollir
gradualment arguments, o més aviat desempallegar-se'n.
Naixem amb …

Tornades (i)

TORNADES (I)
Sempre que torno s'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les meves c…