Vés al contingut principal

Música i poesia


“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.”

Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942)

Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en molts casos s’acosta al que podria ser un reportatge d’esdeveniments. I aquest vessant de la poesia és tan necessari com qualsevol altre.

Comentaris

Josep Porcar ha dit…
Aquesta és una qüestió que darrerament m’interessa molt, segurament per necessitats personals, pels mètodes que jo empre per trobar un pont entra meua percepció de les coses, el seu destil·lat i el licor resultant. Aquest pont sempre em demana –té una propensió– a la musicalitat. Potser m’entra, i no em surt, aquesta poesia completament despullada —i dubte que ‘del tot’ siga possible— d'una certa sonoritat. Hi ha graus, nivells, és clar. No és tampoc que trobe el ritme imprescindible, però em costa un món acabar de llegir una peça sense cap mena de cadència, de rima oculta, interna, sense un do sostingut. M’agrada molt la poesia que «conta», de testimoni, vivencial, de poeta-periodista, per bé que sempre acabe cercant-ne el dring, el punt musical, com el mosquit als fanals. Ara, compartisc això que dius, no em posarà a plorar la victòria de la poesia feta per ser llegida en silenci. Tot ressona millor, en silenci.
Xavier Farre ha dit…
Estimat Josep,
Estic d'acord amb el que dius. A mi també em costa llegir alguna peça que no tingui cap mena de cadència, cosa que, per altra banda, és difícil d'aconseguir. També és una qüestió que m'interessa molt, tant en el que llegeixo com en el que escric. M'atrau molt que un poema creï el seu propi món, la seva pròpia autonomia quant al ritme, a les repeticions, a les sonoritats. De vegades, llegeixo poemes perfectament escandits, escrits en els nostres omnipresents decasíl·labs, però als quals els falta el ritme, comptes i tot encaixa, però ho llegeixes i no acaba de rutllar. I altres poemes, que en aparença no segueixen un patró clàssic i tenen una cadència i una sonoritat en conjunt que assoleixen un efecte molt més impactant. El fet d'estar contínuament en contacte amb altres tradicions, fa que hi pensi encara més. Com per exemple, el cas del polonès, que amb algunes excepcions, ha abandonat força els patrons de la tradició. Com tu, també sento una certa tirada a aquesta poesia que "conta", que narra, que s'allargassa en alguns casos, però que ha de tenir també aquell punt musical que la pugui diferenciar de qualsevol article escrit en prosa. I efectivament, tot ressona millor, en silenci. Una gran frase.

Entrades populars d'aquest blog

Tantes melodies

Un altre poema del darrer llibre de Natalia de Barbaro.


***

S’acomplirà tot el que ens han promès. La carretera que semblava sense final. Els mantres de neu pels boscos, l’enfosquiment de les muntanyes. Tantes melodies, tot trenat, fosc i clar. I això també: que no hi ha i no hi ha resposta. I tu tu tu – tu a qui no s’ha aconseguit tocar.
Es fa de dia. I aquest paisatge calla, com callava entenebrit. Vaig tant temps en cotxe que la mà que dibuixa la carretera, si hi és, ja s’acosta cap a les vores del mapa. Això és com un nou tipus de submissió, cap a qui? Es fa de dia, i allà segur que és de nit – aquesta llum, aquella foscor
ja van cap a l’encontre. No estan lluny. Sí? Digues.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Palimpsest

Predrag Bogdanović Ci (1944) ha estudiat Teoria de la literatura a la Universitat de Belgrad. Els seus poemes acostumen a aparèixer en les antologies de poesia sèrbia contemporània, tant al seu país com a l’estranger.

PALIMPSEST
En el meu rostre uns monjos van esculpir el seu.
Les arrugues van ser esborrades. Una boira se m’incrustava.
Destrament, van escriure la teva vida en les meves formes.
Un riure inesperat, sense motiu, et recorda que encara visc.

Som un diccionari

Amb aquest poema Krystyna Dąbrowska tanca el seu segon llibre de poemes, Cadires blanques, publicat l’any 2012.

***
Som un diccionari. Les nostres llengües es troben en tremoloses cobertes. Tradueixen el cos en ànima, l’ànima en cos, el desig, l’acompliment en suor i en semen. En lloc de les entrades en ordre alfabètic, un alfabet en llibertat, una o murmurada, una a sonora, i confoses terminacions femenines i masculines. Quin nom tenen per a mi els teus dits? Com t’anomena el meu ventre ardent? Els nostres respirs són fulls que anem passant en cerca d’expressions desconegudes,
i d’elles, quina oració en surt?

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar.

EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE
D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta.
Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a mirar-lo? Rere la finest…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…

Caure en l'oblit

Fa pocs dies ha mort el poeta rus Evgueni Evtuixenko. Uns mesos abans, vaig escriure i publicar aquest article per a la revista Caràcters.