Passa al contingut principal

Música i poesia


“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.”

Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942)

Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en molts casos s’acosta al que podria ser un reportatge d’esdeveniments. I aquest vessant de la poesia és tan necessari com qualsevol altre.

Comentaris

llambreig ha dit…
Aquesta és una qüestió que darrerament m’interessa molt, segurament per necessitats personals, pels mètodes que jo empre per trobar un pont entra meua percepció de les coses, el seu destil·lat i el licor resultant. Aquest pont sempre em demana –té una propensió– a la musicalitat. Potser m’entra, i no em surt, aquesta poesia completament despullada —i dubte que ‘del tot’ siga possible— d'una certa sonoritat. Hi ha graus, nivells, és clar. No és tampoc que trobe el ritme imprescindible, però em costa un món acabar de llegir una peça sense cap mena de cadència, de rima oculta, interna, sense un do sostingut. M’agrada molt la poesia que «conta», de testimoni, vivencial, de poeta-periodista, per bé que sempre acabe cercant-ne el dring, el punt musical, com el mosquit als fanals. Ara, compartisc això que dius, no em posarà a plorar la victòria de la poesia feta per ser llegida en silenci. Tot ressona millor, en silenci.
Xavier ha dit…
Estimat Josep,
Estic d'acord amb el que dius. A mi també em costa llegir alguna peça que no tingui cap mena de cadència, cosa que, per altra banda, és difícil d'aconseguir. També és una qüestió que m'interessa molt, tant en el que llegeixo com en el que escric. M'atrau molt que un poema creï el seu propi món, la seva pròpia autonomia quant al ritme, a les repeticions, a les sonoritats. De vegades, llegeixo poemes perfectament escandits, escrits en els nostres omnipresents decasíl·labs, però als quals els falta el ritme, comptes i tot encaixa, però ho llegeixes i no acaba de rutllar. I altres poemes, que en aparença no segueixen un patró clàssic i tenen una cadència i una sonoritat en conjunt que assoleixen un efecte molt més impactant. El fet d'estar contínuament en contacte amb altres tradicions, fa que hi pensi encara més. Com per exemple, el cas del polonès, que amb algunes excepcions, ha abandonat força els patrons de la tradició. Com tu, també sento una certa tirada a aquesta poesia que "conta", que narra, que s'allargassa en alguns casos, però que ha de tenir també aquell punt musical que la pugui diferenciar de qualsevol article escrit en prosa. I efectivament, tot ressona millor, en silenci. Una gran frase.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat. Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls. *** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostr...

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment.  *** Camí. Aterratge He emprès aquest viatge per airejar els somnis. I els nostres camins s'han creuat al cel allí on gent prima es posaven màscares en silenci com budes. La teva veu m'ha dut per planures allisades plenes d'una llum color de sang. He emprès aquest viatge perquè encara més. Tocar el mar que flueix en nosaltres. És per això que conquereixo noves ciutats cada cop. Caic del cel com un àngel discret. I quan marxo no deixo petjades. Ni una grapadet de sorra. Ni una ...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca , de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranye...

Sonet

Un poema de la primera època de Joseph Brodsky (1940-1996). Curiosament, un dels pocs poemes no rimats del gran poeta rus (-americà). S'hi entreveu el to que després predominarà en tota la seva obra, una de les més importants de la poesia contemporània. SONET Un altre cop vivim a la mateixa badia, i sobre nostre passen els núvols, i brum sens parar el Vesuvi modern, i una pols grisa s'apodera dels carrerons, i els vidres a les finestres tremolen. També algun dia ens cobrirà la cendra. Com m'agradaria, en la darrera hora anar als afores amb tramvia, entrar a casa teva, i si d'aquí uns centenars d'anys algú ve a excavar la nostra ciutat, voldria que em trobessin enganxat als teus braços eternament, tot cobert d'unes noves cendres.

L'ignorant

Philippe Jaccottet (Moudon, Suïssa, 1925), poeta d'expressió francesa. Ha traduït de l'italià i de l'alemany, principalment autors romàntics que, per altra banda, determinen quasi tota la seva poètica. L'IGNORANT Qui canta quan totes les veus callen? Qui canta amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell? Serà fora de la ciutat, a Robinson, en un jardí cobert de neu? O és ben a prop, algú que no sospitava que l'escoltaven? No siguem impacients de saber-ho perquè no d'altra manera el dia és precedit per l'invisible ocell. Però estiguem tan sols en silenci. Puja una veu, i com un vent de març als boscos envellits porta la seva força, ve sense llàgrimes, més aviat somrient davant la mort. Qui cantava quan s'ha apagat el nostre llum? No ho sap ningú. Però tan sols pot sentir el cor que no busca ni la possessió ni la victòria.

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...