Passa al contingut principal

Música i poesia


“Des que la poesia i la música se separaren i van seguir camins propis, van passar a ser cada cop més estranyes entre si. Els poetes lírics sense la lira componen els seus poemes ja no per a l’oïda, sinó per a la vista, les formes auditives del poema ja no segueixen desenvolupant-se, rarament es renoven amb noves creacions o amb retorns a tècniques passades, com per exemple amb assonàncies. Cada cop amb més freqüència en la poesia europea (i potser encara molt més en la poesia americana) s’omple la forma lírica amb temes que no són per cantar, de vegades són com reportatges escandits rítmicament.”

Józef Wittlin, "Orfeu en l’infern del segle XX" (1930-1942)

Sí, és així, i aquesta tendència s’ha accentuat encara molt més després de la II guerra mundial i en el nostre segle XXI. Amb tot, avui dia no crec que sigui ja tan pertinent aquest to de plany. És un fet que cada cop més la poesia s’escriu per ser llegida en silenci (encara que no únicament, ben cert) i que en molts casos s’acosta al que podria ser un reportatge d’esdeveniments. I aquest vessant de la poesia és tan necessari com qualsevol altre.

Etiquetes

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

llambreig ha dit…
Aquesta és una qüestió que darrerament m’interessa molt, segurament per necessitats personals, pels mètodes que jo empre per trobar un pont entra meua percepció de les coses, el seu destil·lat i el licor resultant. Aquest pont sempre em demana –té una propensió– a la musicalitat. Potser m’entra, i no em surt, aquesta poesia completament despullada —i dubte que ‘del tot’ siga possible— d'una certa sonoritat. Hi ha graus, nivells, és clar. No és tampoc que trobe el ritme imprescindible, però em costa un món acabar de llegir una peça sense cap mena de cadència, de rima oculta, interna, sense un do sostingut. M’agrada molt la poesia que «conta», de testimoni, vivencial, de poeta-periodista, per bé que sempre acabe cercant-ne el dring, el punt musical, com el mosquit als fanals. Ara, compartisc això que dius, no em posarà a plorar la victòria de la poesia feta per ser llegida en silenci. Tot ressona millor, en silenci.
21 de setembre del 2012, a les 8:20
Xavier ha dit…
Estimat Josep,
Estic d'acord amb el que dius. A mi també em costa llegir alguna peça que no tingui cap mena de cadència, cosa que, per altra banda, és difícil d'aconseguir. També és una qüestió que m'interessa molt, tant en el que llegeixo com en el que escric. M'atrau molt que un poema creï el seu propi món, la seva pròpia autonomia quant al ritme, a les repeticions, a les sonoritats. De vegades, llegeixo poemes perfectament escandits, escrits en els nostres omnipresents decasíl·labs, però als quals els falta el ritme, comptes i tot encaixa, però ho llegeixes i no acaba de rutllar. I altres poemes, que en aparença no segueixen un patró clàssic i tenen una cadència i una sonoritat en conjunt que assoleixen un efecte molt més impactant. El fet d'estar contínuament en contacte amb altres tradicions, fa que hi pensi encara més. Com per exemple, el cas del polonès, que amb algunes excepcions, ha abandonat força els patrons de la tradició. Com tu, també sento una certa tirada a aquesta poesia que "conta", que narra, que s'allargassa en alguns casos, però que ha de tenir també aquell punt musical que la pugui diferenciar de qualsevol article escrit en prosa. I efectivament, tot ressona millor, en silenci. Una gran frase.
21 de setembre del 2012, a les 13:44
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...
2 comentaris
Més informació

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.
1 comentari
Més informació

Maria

En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’ antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algu...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Geometria

Mariusz Grzebalski no és només un dels poetes que encara segueix oferint poemes interessants després d'haver publicat el seu primer llibre, sinó que, a més, actualment és en una peça clau en el panorama poètic a partir de la nova editorial que va posar en marxa i que s'està convertint en la nova editorial de referència per l'acurada selecció d'autors i per l'exquisidesa de les seves publicacions. GEOMETRIA Què mira aquell home del balcó del davant? No veu els altres blocs de pisos, això està clar. Així doncs, què veu? Des d'aquesta distància recorda un ocell immòbil. Potser, fins i tot, un ocell mort. No es pot percebre què es reflecteix en les seves pupil·les. Si és que hi ha alguna cosa. Massa silenci per ser aquesta hora. I massa calor per ser aquest temps. Mira alguna cosa que no es veu, jo el miro, per a ell sóc invisible. Després ens girem, com si fos una ordre, ell tanca la porta del balcó; jo, els ulls.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...
3 comentaris
Més informació

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...
4 comentaris
Més informació

Literatura a internet

LITERATURA A INTERNET Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle. Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferi...
4 comentaris
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...
3 comentaris
Més informació

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser , en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema. EL NOSTRE I. El nostre veí (diuen que està sonat) ho sap tot. Especialment el que el seu tu no sap. Però és difícil saber si pels poemes. Aquests els llegeix jo, per matar el temps, sense cap esperança que ajudin a copsar la bondadosa confusió en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba, despulla una sirena xopa; aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.                    ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació