Estrany món el dels poetes. Tal vegada, en cap altre gremi no trobem tantes animadversions com entre ells. Segurament, els novel·listes critiquen altres novel·listes, però almenys els llegeixen o intenten llegir-los. Els poetes, habitualment no. N’hi ha prou que un poeta representi una manera diferent d’entendre el poema, i escrigui sota el signe d’una altra estètica perquè sigui directament bandejat. Evidentment, hi ha excepcions, però en la majoria dels casos les fem vers aquells autors que no escriuen en la nostra llengua. I no és qüestió tan sols dels debats i discussions entre generacions, que moltes vegades són necessaris per renovar una mica el panorama, la llengua, la manera d’entendre la literatura. No, també passa entre autors que pertanyen a una mateixa generació. I, moltes vegades, sense cap mena d’argumentació. Sí, realment, és ben estrany el món dels poetes, omplint de fel un pastís que cada cop és més petit.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris
Estic totalment d'acord amb tu.
Manel