Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i
encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies
per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el
seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el
marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
Psalm – Magnòlies en la neu d'abril
Mosseguem els ferros de les paraules
encantades, fonguem
la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat
entre tots dos,
estic preparat, he desconnectat el telèfon,
he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu
món.
Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,
tu els anomenes somnis, sobre l'origen del
floriment,
sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que
s'obren
en la neu d'abril, al capvespre,
que han fet el seu niu en el meu crani,
uns núvols llargs color escarlata sobrevolen
la terra,
tu els mires, pare, la teva mirada passa a
través d'ells
mentre que la teva silueta, dreta al llindar
de la casa,
l'abracen les ales fredes de la nit.
No, no es poden classificar per punts,
establir-ne el lloc exacte en els horaris dels
dies que s'escolen.
No puc, pare, no ho intento.
No tinc intenció de fer servir inacabables
hores
en gorges de despatxos, entre llavis que
xuclen,
perfums barats, i socis de negocis empudegats
de vodka i de folladaflicció.
Per a mi són versos, salvatges versos llargs
que galopen com cavalls en l'anhel d'un
viatger,
com una cristal·lina aigua freda on m'endinso
nu,
versos que em regala l'aire,
versos que clavo en el paper per sempre.
Els versos mesuren el temps, el meu temps, el
nostre temps,
són els únics que posen pedres de termini al
nostre transcórrer.
Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al
qual
mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,
sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les
caigudes d'Ícar,
sobre les relacions màgiques, sobre el lligam
diví que
senten els músics de jazz quan els seus
instruments, amb una facilitat
extraordinària, animen les ombres i dibuixen
calidoscòpiques
imatges en la ignota i flairosa nit, en els
carrers buits
on els últims borratxos tentinegen
i els musells dels gats s'aboquen des dels
contenidors.
Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre
com va
escriure una llarga carta al seu pare i mai no
va
tenir valor d'enviar-la-hi.
No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,
per molt que haguessis subscrit Les cent
millors novel·les,
per molt que cada dissabte traguessis la pols
als llibres.
El món és massa inestable per a tu
El món és massa esmunyedís.
I els meus amics em parlen
de les seves doloroses experiències amb els
seus pares,
l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells
-
la sort és que va morir, càncer,
cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,
tots teníem por de reconèixer que vessàvem
llàgrimes d'amagat.
I nosaltres dos, pare,
nosaltres dos portem anys trobant-nos com
trens,
en llocs exactament fixats, a hores exactament
fixades,
freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,
amb una càrrega viva en el nostre interior.
Som tossuts, som tossuts.
Ara és el moment, pare, que escoltis el meu
psalm,
un psalm que travessa les arpes de la foscor,
que crema les fulles a les senderes, que
com un ocell baixa al vessant de la muntanya,
un psalm que
xiuxiuegen els ocells i les pedres, el
xiuxiuegen
l'home solar i l'home pluvial.
M'estic preparant per a la guerra, pare, per a
la guerra
i tu saps que hi aniré,
tens més por que no pas jo,
sí, cal enderrocar els castells de costums,
que l'heura els cobreixi, que en ells dormi
tranquil·lament la princesa.
Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem
la pell
i hi haurà moltes víctimes, moltes hores
immòbils
que respiraran sense fer soroll entre les
quatre parets,
als ponts que condueixen per metàfores de
l'eternitat,
quan l'únic aliment serà la pols dels somnis
i l'únic refugi el cos transparent dels amors
imaginats,
i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes
i ja no em sentiré com Judes Iscariot,
a qui havien comprat perquè traís
aquell a qui estimava més que ningú,
i potser en sortiré victoriós, potser
derrotat,
però sempre em recordaré de tu
quan vegi un treballador ben afaitat,
que no ha intentat res d'especial,
que no contradiu cap norma, que renega
quan no troba un lloc al pàrquing,
que escrivia a la seva dona cartes avorrides
d'amor,
i tu també et recordaràs de mi,
si algun cop beus sol una cervesa
i tot al teu voltant es desfaci en pols petita
i et diguis
per primera vegada en la vida que se'n vagi
tot al diable,
que tot esperi,
i quan tinguis per primer cop a la vida la
sensació
que existeix alguna cosa més, alguna cosa
extraordinària,
un quart de lluna damunt nostre i algun
instant clar
que se'ns obren com aquelles magnòlies
en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la
neu d’abril.
Comentaris