Salta al contingut principal

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
  

Psalm – Magnòlies en la neu d'abril

Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem
la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos,
estic preparat, he desconnectat el telèfon,
he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.

Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,
tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment,
sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren
en la neu d'abril, al capvespre,
que han fet el seu niu en el meu crani,
uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra,
tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells
mentre que la teva silueta, dreta al llindar de la casa,
l'abracen les ales fredes de la nit.

No, no es poden classificar per punts,
establir-ne el lloc exacte en els horaris dels dies que s'escolen.

No puc, pare, no ho intento.
No tinc intenció de fer servir inacabables hores
en gorges de despatxos, entre llavis que xuclen,
perfums barats, i socis de negocis empudegats de vodka i de folladaflicció.

Per a mi són versos, salvatges versos llargs
que galopen com cavalls en l'anhel d'un viatger,
com una cristal·lina aigua freda on m'endinso nu,
versos que em regala l'aire,
versos que clavo en el paper per sempre.
Els versos mesuren el temps, el meu temps, el nostre temps,
són els únics que posen pedres de termini al nostre transcórrer.

Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al qual
mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,
sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les caigudes d'Ícar,
sobre les relacions màgiques, sobre el lligam diví que
senten els músics de jazz quan els seus instruments, amb una facilitat
extraordinària, animen les ombres i dibuixen calidoscòpiques
imatges en la ignota i flairosa nit, en els carrers buits
on els últims borratxos tentinegen
i els musells dels gats s'aboquen des dels contenidors.

Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre com va
escriure una llarga carta al seu pare i mai no va
tenir valor d'enviar-la-hi.
No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,
per molt que haguessis subscrit Les cent millors novel·les,
per molt que cada dissabte traguessis la pols als llibres.

El món és massa inestable per a tu
El món és massa esmunyedís.

I els meus amics em parlen
de les seves doloroses experiències amb els seus pares,
l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells -
la sort és que va morir, càncer,
cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,
tots teníem por de reconèixer que vessàvem
llàgrimes d'amagat.

I nosaltres dos, pare,
nosaltres dos portem anys trobant-nos com trens,
en llocs exactament fixats, a hores exactament fixades,
freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,
amb una càrrega viva en el nostre interior.
Som tossuts, som tossuts.

Ara és el moment, pare, que escoltis el meu psalm,
un psalm que travessa les arpes de la foscor,
que crema les fulles a les senderes, que
com un ocell baixa al vessant de la muntanya, un psalm que
xiuxiuegen els ocells i les pedres, el xiuxiuegen
l'home solar i l'home pluvial.
M'estic preparant per a la guerra, pare, per a la guerra
i tu saps que hi aniré,
tens més por que no pas jo,
sí, cal enderrocar els castells de costums,
que l'heura els cobreixi, que en ells dormi tranquil·lament la princesa.

Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem la pell
i hi haurà moltes víctimes, moltes hores immòbils
que respiraran sense fer soroll entre les quatre parets,
als ponts que condueixen per metàfores de l'eternitat,
quan l'únic aliment serà la pols dels somnis
i l'únic refugi el cos transparent dels amors imaginats,
i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes
i ja no em sentiré com Judes Iscariot,
a qui havien comprat perquè traís
aquell a qui estimava més que ningú,
i potser en sortiré victoriós, potser derrotat,
però sempre em recordaré de tu
quan vegi un treballador ben afaitat,
que no ha intentat res d'especial,
que no contradiu cap norma, que renega
quan no troba un lloc al pàrquing,
que escrivia a la seva dona cartes avorrides d'amor,
i tu també et recordaràs de mi,
si algun cop beus sol una cervesa
i tot al teu voltant es desfaci en pols petita i et diguis
per primera vegada en la vida que se'n vagi tot al diable,
que tot esperi,
i quan tinguis per primer cop a la vida la sensació
que existeix alguna cosa més, alguna cosa extraordinària,
un quart de lluna damunt nostre i algun instant clar
que se'ns obren com aquelles magnòlies
en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la neu d’abril.

Comentaris

lesseps2010 ha dit…
Sense paraules i sense alè. ...

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska. LLIÇONS DE NATACIÓ No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac. Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció. VE PER QUEDAR-SE Passa quan menys ho esperem: un puny pica a la porta, no es tracta del carter ni de la joventut. Diu que és de la família. Ve per quedar-se. Comença a jugar a fet i a amagar amb els nostres pensaments. Ens desperta de nit, es diverteix esquinçant les sabatilles, deixa flascons de formol a la taula de la cuina. Primer, sense saber què fer, intentem distreure la seva gana, li ensenyem el rellotge, li passem la cartera per les mans, els botons de la gavardina, els anells. Finalment, els dits. A aquest pas, de pressa ens convenç que el tractem de senyor, que li cedim la cadira de l'avi amb un somrís, el telèfon dels amics, la vista des de la finestra. Li servim el menjar amb el cap descobert. Amb el temps ens n'adonem: ens vol vestir del revés, forrar del vent del nord el coll de l'abric, fer-nos dir: “en les f...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé, ...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...