Passa al contingut principal

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
  

Psalm – Magnòlies en la neu d'abril

Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem
la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos,
estic preparat, he desconnectat el telèfon,
he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.

Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,
tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment,
sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren
en la neu d'abril, al capvespre,
que han fet el seu niu en el meu crani,
uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra,
tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells
mentre que la teva silueta, dreta al llindar de la casa,
l'abracen les ales fredes de la nit.

No, no es poden classificar per punts,
establir-ne el lloc exacte en els horaris dels dies que s'escolen.

No puc, pare, no ho intento.
No tinc intenció de fer servir inacabables hores
en gorges de despatxos, entre llavis que xuclen,
perfums barats, i socis de negocis empudegats de vodka i de folladaflicció.

Per a mi són versos, salvatges versos llargs
que galopen com cavalls en l'anhel d'un viatger,
com una cristal·lina aigua freda on m'endinso nu,
versos que em regala l'aire,
versos que clavo en el paper per sempre.
Els versos mesuren el temps, el meu temps, el nostre temps,
són els únics que posen pedres de termini al nostre transcórrer.

Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al qual
mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,
sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les caigudes d'Ícar,
sobre les relacions màgiques, sobre el lligam diví que
senten els músics de jazz quan els seus instruments, amb una facilitat
extraordinària, animen les ombres i dibuixen calidoscòpiques
imatges en la ignota i flairosa nit, en els carrers buits
on els últims borratxos tentinegen
i els musells dels gats s'aboquen des dels contenidors.

Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre com va
escriure una llarga carta al seu pare i mai no va
tenir valor d'enviar-la-hi.
No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,
per molt que haguessis subscrit Les cent millors novel·les,
per molt que cada dissabte traguessis la pols als llibres.

El món és massa inestable per a tu
El món és massa esmunyedís.

I els meus amics em parlen
de les seves doloroses experiències amb els seus pares,
l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells -
la sort és que va morir, càncer,
cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,
tots teníem por de reconèixer que vessàvem
llàgrimes d'amagat.

I nosaltres dos, pare,
nosaltres dos portem anys trobant-nos com trens,
en llocs exactament fixats, a hores exactament fixades,
freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,
amb una càrrega viva en el nostre interior.
Som tossuts, som tossuts.

Ara és el moment, pare, que escoltis el meu psalm,
un psalm que travessa les arpes de la foscor,
que crema les fulles a les senderes, que
com un ocell baixa al vessant de la muntanya, un psalm que
xiuxiuegen els ocells i les pedres, el xiuxiuegen
l'home solar i l'home pluvial.
M'estic preparant per a la guerra, pare, per a la guerra
i tu saps que hi aniré,
tens més por que no pas jo,
sí, cal enderrocar els castells de costums,
que l'heura els cobreixi, que en ells dormi tranquil·lament la princesa.

Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem la pell
i hi haurà moltes víctimes, moltes hores immòbils
que respiraran sense fer soroll entre les quatre parets,
als ponts que condueixen per metàfores de l'eternitat,
quan l'únic aliment serà la pols dels somnis
i l'únic refugi el cos transparent dels amors imaginats,
i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes
i ja no em sentiré com Judes Iscariot,
a qui havien comprat perquè traís
aquell a qui estimava més que ningú,
i potser en sortiré victoriós, potser derrotat,
però sempre em recordaré de tu
quan vegi un treballador ben afaitat,
que no ha intentat res d'especial,
que no contradiu cap norma, que renega
quan no troba un lloc al pàrquing,
que escrivia a la seva dona cartes avorrides d'amor,
i tu també et recordaràs de mi,
si algun cop beus sol una cervesa
i tot al teu voltant es desfaci en pols petita i et diguis
per primera vegada en la vida que se'n vagi tot al diable,
que tot esperi,
i quan tinguis per primer cop a la vida la sensació
que existeix alguna cosa més, alguna cosa extraordinària,
un quart de lluna damunt nostre i algun instant clar
que se'ns obren com aquelles magnòlies
en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la neu d’abril.

Comentaris

lesseps2010 ha dit…
Sense paraules i sense alè. ...

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Nou ull

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Albada tardoral

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat. ALBADA TARDORAL                                                                                      Du Doppelgänger...                                                                                      H. Heine Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada. Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres, el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns. A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred. La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent, ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny se sent tan sols com passen normalment els trens. Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps) era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit. He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove, i ara, quan surt de darrer...

Tristia

Un poeta imprescindible del segle XX. Osip Mandelxtam (1891-1938). Un dels seus poemes més coneguts. I més impressionants. TRISTIA He dominat la ciència de conèixer els comiats en l'ennegrida nit, en els seus nus laments, quan s'albira el final per vetllar a les ciutats, quan ruminen els bous i hi ha un respit intens. Venero el cant nocturn del gall, el contrapunt, el dolor viatger és com un pes pregon als ben plorosos ulls que intenten mirar al lluny, quan el cant de la Musa amb plor de dona es fon. Qui sap, en sentir el mot comiat, quina mena de separació tindrem com a proclama, o també què anuncia el gall amb la veu plena quan a l'Acròpolis hi ha un foc de viva flama? I per què, en l'aurora d'alguna nova vida, quan rumina el mandrós bou a la fosca entrada el gall, herald d'aquesta nova vida les ales bat en la ciutat emmurallada? Estimo el llarg costum de la bella filada, llisca la llançadora, i sent com brunz el fus: i mira, com les pl...

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Cementiri de poble

Mira Kuś va néixer a Gorlice,va acabar Física. Els seus poemes es poden trobar en revistes prestigioses de Polònia i ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Cracòvia.  CEMENTIRI DE POBLE Com si estigués ple de vida és aquest cementiri de poble. Bardanes silenes i tramussos campestres cascalls capblaus marduixins assutzenes i violers alegren l’ull i l’olfacte. Els ocells refilen en els til·lers, crien pollets, els talps excaven forats, els ratolins de camp corren als camps veïns marcant el camí amb grans de civada i de blat. Les moixeres de guilla donen llum i resplendor. Descanso aquí, agafo ganes de viure.