Passa al contingut principal

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
  

Psalm – Magnòlies en la neu d'abril

Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem
la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos,
estic preparat, he desconnectat el telèfon,
he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.

Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,
tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment,
sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren
en la neu d'abril, al capvespre,
que han fet el seu niu en el meu crani,
uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra,
tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells
mentre que la teva silueta, dreta al llindar de la casa,
l'abracen les ales fredes de la nit.

No, no es poden classificar per punts,
establir-ne el lloc exacte en els horaris dels dies que s'escolen.

No puc, pare, no ho intento.
No tinc intenció de fer servir inacabables hores
en gorges de despatxos, entre llavis que xuclen,
perfums barats, i socis de negocis empudegats de vodka i de folladaflicció.

Per a mi són versos, salvatges versos llargs
que galopen com cavalls en l'anhel d'un viatger,
com una cristal·lina aigua freda on m'endinso nu,
versos que em regala l'aire,
versos que clavo en el paper per sempre.
Els versos mesuren el temps, el meu temps, el nostre temps,
són els únics que posen pedres de termini al nostre transcórrer.

Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al qual
mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,
sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les caigudes d'Ícar,
sobre les relacions màgiques, sobre el lligam diví que
senten els músics de jazz quan els seus instruments, amb una facilitat
extraordinària, animen les ombres i dibuixen calidoscòpiques
imatges en la ignota i flairosa nit, en els carrers buits
on els últims borratxos tentinegen
i els musells dels gats s'aboquen des dels contenidors.

Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre com va
escriure una llarga carta al seu pare i mai no va
tenir valor d'enviar-la-hi.
No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,
per molt que haguessis subscrit Les cent millors novel·les,
per molt que cada dissabte traguessis la pols als llibres.

El món és massa inestable per a tu
El món és massa esmunyedís.

I els meus amics em parlen
de les seves doloroses experiències amb els seus pares,
l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells -
la sort és que va morir, càncer,
cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,
tots teníem por de reconèixer que vessàvem
llàgrimes d'amagat.

I nosaltres dos, pare,
nosaltres dos portem anys trobant-nos com trens,
en llocs exactament fixats, a hores exactament fixades,
freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,
amb una càrrega viva en el nostre interior.
Som tossuts, som tossuts.

Ara és el moment, pare, que escoltis el meu psalm,
un psalm que travessa les arpes de la foscor,
que crema les fulles a les senderes, que
com un ocell baixa al vessant de la muntanya, un psalm que
xiuxiuegen els ocells i les pedres, el xiuxiuegen
l'home solar i l'home pluvial.
M'estic preparant per a la guerra, pare, per a la guerra
i tu saps que hi aniré,
tens més por que no pas jo,
sí, cal enderrocar els castells de costums,
que l'heura els cobreixi, que en ells dormi tranquil·lament la princesa.

Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem la pell
i hi haurà moltes víctimes, moltes hores immòbils
que respiraran sense fer soroll entre les quatre parets,
als ponts que condueixen per metàfores de l'eternitat,
quan l'únic aliment serà la pols dels somnis
i l'únic refugi el cos transparent dels amors imaginats,
i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes
i ja no em sentiré com Judes Iscariot,
a qui havien comprat perquè traís
aquell a qui estimava més que ningú,
i potser en sortiré victoriós, potser derrotat,
però sempre em recordaré de tu
quan vegi un treballador ben afaitat,
que no ha intentat res d'especial,
que no contradiu cap norma, que renega
quan no troba un lloc al pàrquing,
que escrivia a la seva dona cartes avorrides d'amor,
i tu també et recordaràs de mi,
si algun cop beus sol una cervesa
i tot al teu voltant es desfaci en pols petita i et diguis
per primera vegada en la vida que se'n vagi tot al diable,
que tot esperi,
i quan tinguis per primer cop a la vida la sensació
que existeix alguna cosa més, alguna cosa extraordinària,
un quart de lluna damunt nostre i algun instant clar
que se'ns obren com aquelles magnòlies
en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la neu d’abril.

Comentaris

lesseps2010 ha dit…
Sense paraules i sense alè. ...

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.


LLENGUATGE

No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.


Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC
En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics, parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes”, hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres, per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vida, ni …

Forasters

"Ah, vostè ve d'aquella banda del teló d'acer. Benvingut. De visita o per quedar-s'hi? Perdoni la meva curiositat, però li he de fer una advertència. París és una teranyina enverinada. És molt fàcil de caure-hi, deixar-s'hi enredar i al cap de no res un no sap ja qui és. Facilis est descensus Averno. Vagi amb compte, no confiï en la seva pròpia resistència. Un dels nostres avantpassats, com bé pot recordar, va manar lligar-se a un masteler. Va dubtar un moment com si volgués afegir alguna cosa, però ho va deixar estar. Com que no havia sentit cap resposta, em va mirar amb més atenció; jo tenia la sensació que ell estava una mica incòmode. Ens vam quedar drets, sense dir res, mirant per la finestra oberta. Era a primeries de l'estiu. A l'habitació entrava la càlida nit amb olor de gasolina i d'asfalt reescalfat. Ens arribaven sorolls del carrer: el brunzit dels cotxes, converses, lladrucs de gos, uns talons que repicaven a les rajoles de la vorera. …

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Del bloc de notes: Passeigs de gener (iv)

QUART

Fora de la ciutat les paraules són més curtes.
En lloc de l’horitzó,
un torb blanc.

Els sons s’enganxen, convergeixen
en punts que algú allí
a tot córrer resumeix; una cursa
sense corredor perquè la neu
esborra els contorns i el boscatge
esdevé paret, però tu no pots
agafar aire. És potser el moment
d’una confessió simple?
Perquè en algun moment la neu
ho cobrirà tot, ho deixarà en un estadi
de congelació definitiu.

No hi haurà paraules.
El rastre blanc que deixa un avió
s’esvairà lentament en el cel blau.