Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.

  

Psalm – Magnòlies en la neu d'abril

Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem

la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos,

estic preparat, he desconnectat el telèfon,

he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.

Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis,

tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment,

sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren

en la neu d'abril, al capvespre,

que han fet el seu niu en el meu crani,

uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra,

tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells

mentre que la teva silueta, dreta al llindar de la casa,

l'abracen les ales fredes de la nit.

No, no es poden classificar per punts,

establir-ne el lloc exacte en els horaris dels dies que s'escolen.

No puc, pare, no ho intento.

No tinc intenció de fer servir inacabables hores

en gorges de despatxos, entre llavis que xuclen,

perfums barats, i socis de negocis empudegats de vodka i de folladaflicció.

Per a mi són versos, salvatges versos llargs

que galopen com cavalls en l'anhel d'un viatger,

com una cristal·lina aigua freda on m'endinso nu,

versos que em regala l'aire,

versos que clavo en el paper per sempre.

Els versos mesuren el temps, el meu temps, el nostre temps,

són els únics que posen pedres de termini al nostre transcórrer.

Ara el meu psalm et cantarà sobre un món al qual

mai no entraràs, sobre els cels i l'infern,

sobre els èxtasis que em dominen, i sobre les caigudes d'Ícar,

sobre les relacions màgiques, sobre el lligam diví que

senten els músics de jazz quan els seus instruments, amb una facilitat

extraordinària, animen les ombres i dibuixen calidoscòpiques

imatges en la ignota i flairosa nit, en els carrers buits

on els últims borratxos tentinegen

i els musells dels gats s'aboquen des dels contenidors.

Ara el meu psalm et cantarà sobre Kafka, sobre com va

escriure una llarga carta al seu pare i mai no va

tenir valor d'enviar-la-hi.

No, tu mai no has sentit a parlar de Kafka,

per molt que haguessis subscrit Les cent millors novel·les,

per molt que cada dissabte traguessis la pols als llibres.

El món és massa inestable per a tu

El món és massa esmunyedís.

I els meus amics em parlen

de les seves doloroses experiències amb els seus pares,

l'hauria estossinat de valent – deia un d'ells -

la sort és que va morir, càncer,

cirrosi al fetge, tots vam respirar alleujats,

tots teníem por de reconèixer que vessàvem

llàgrimes d'amagat.

I nosaltres dos, pare,

nosaltres dos portem anys trobant-nos com trens,

en llocs exactament fixats, a hores exactament fixades,

freds com l'acer, amb un espetec de velocitat,

amb una càrrega viva en el nostre interior.

Som tossuts, som tossuts.

Ara és el moment, pare, que escoltis el meu psalm,

un psalm que travessa les arpes de la foscor,

que crema les fulles a les senderes, que

com un ocell baixa al vessant de la muntanya, un psalm que

xiuxiuegen els ocells i les pedres, el xiuxiuegen

l'home solar i l'home pluvial.

M'estic preparant per a la guerra, pare, per a la guerra

i tu saps que hi aniré,

tens més por que no pas jo,

sí, cal enderrocar els castells de costums,

que l'heura els cobreixi, que en ells dormi tranquil·lament la princesa.

Cal que ens trenquem les ungles i ens arruguem la pell

i hi haurà moltes víctimes, moltes hores immòbils

que respiraran sense fer soroll entre les quatre parets,

als ponts que condueixen per metàfores de l'eternitat,

quan l'únic aliment serà la pols dels somnis

i l'únic refugi el cos transparent dels amors imaginats,

i ja no hi haurà més monedes de plata ofertes

i ja no em sentiré com Judes Iscariot,

a qui havien comprat perquè traís

aquell a qui estimava més que ningú,

i potser en sortiré victoriós, potser derrotat,

però sempre em recordaré de tu

quan vegi un treballador ben afaitat,

que no ha intentat res d'especial,

que no contradiu cap norma, que renega

quan no troba un lloc al pàrquing,

que escrivia a la seva dona cartes avorrides d'amor,

i tu també et recordaràs de mi,

si algun cop beus sol una cervesa

i tot al teu voltant es desfaci en pols petita i et diguis

per primera vegada en la vida que se'n vagi tot al diable,

que tot esperi,

i quan tinguis per primer cop a la vida la sensació

que existeix alguna cosa més, alguna cosa extraordinària,

un quart de lluna damunt nostre i algun instant clar

que se'ns obren com aquelles magnòlies

en els meus somnis, magnòlies que s'obren en la neu d’abril.