Ves al contingut principal

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escriptores d’una enorme qualitat literària que, gràcies al premi, van poder deixar de ser autors minoritaris.
El Nobel d’enguany pot tenir moltes lectures, començant, evidentment, per la de caire geopolític. I el que em preocupa més és que veig aquest premi com el que es va donar l’any 1980, al polonès Czesław Miłosz, i que ens situa en un món polític i en una zona geogràfica i en una zona d’influències molt similar, massa similar. Com si els 35 anys que han passat no hagin modificat moltes coses. No nego que hi hagi els motius polítics, i una conjuntura determinada, per donar el premi a aquests dos autors, la qual cosa, però, no nega que el mereixin i que tinguin, tant l’un com l’altra, qualitat suficient per poder-lo guanyar. Una cosa no treu l’altra.
Un altre dels motius que s’han dit, i que s’han repetit amb més freqüència a Polònia, és que el premi ha anat a parar finalment a aquest gènere que és la no ficció, més concretament, el reportatge. I que, així, amb Svetlana Aleksiévitx s’ha compensat que en el seu moment no el rebés Ryszard Kapuściński. En aquest sentit, a Polònia hi volen veure un premi propi, com a mínim, moral (precisament, Aleksiévitx ha guanyat dos cops el premi Kapuściński de literatura de no ficció que s’atorga a Polònia). Tanmateix, els reportatges dels dos autors són del tot diferents. Kapuściński es crea a si mateix, Aleksiévitx desapareix quasi del tot del text, deixa pas a les altres veus, a les innumerables veus i històries que configuren els seus llibres.
Si fem un petit repàs a la història dels guardonats, veurem que la presència d’autors occidentals és abassegadora, el premi Nobel és clarament, fins ara, un premi basat en totes les premisses del món occidental, amb predominança d’homes, autors de raça blanca, hereus de la cultura judeo-cristiana, i els pocs autors guardonats que no encaixen en aquests paràmetres són les excepcions que confirmen la regla. Potser això hauria de començar a canviar.
Després de la notícia del Nobel, i sempre que això passi en una societat on l’autor és molt poc conegut, comencen els laments, i els retrets, i per què no aquest altre autor? En l’actualitat, la sobreproducció literària ha comportat que hi hagi també grandíssims autors. Si ens reuníssim deu persones que es dediquen o tenen interès per la literatura, podríem esmentar, pel cap baix, 20 autors que podrien rebre el premi. Evidentment, mai no el podran guanyar tots, potser el guanyarà un, o dos, però la resta, no. I aquest és el discurs que després es fa per desprestigiar el premi, comptar molt més les absències que les presències. Que hi ha hagut alguns autors l’obra dels quals no és gaire reeixida en comparació amb altres autors que no han rebut el premi? Sí, és clar. Però és que és el premi d’uns senyors en un país d’Europa que tenen les seves limitacions, com tothom. I no se li ha de donar més importància de la que cal. Moltes vegades, jo ho veig més com una invitació a llegir un autor que potser abans només em sonava vagament.
En el sentit dels retrets, em neguiteja una mica aquest culte a un dels autors que per moltes persones és el gran perjudicat contemporani del premi, Philip Roth. D’entrada, els seus defensors cauen en els mateixos esquemes que he apuntat més amunt, aquest occidentalisme. ¿Per què ningú no es posa les mans al cap, ni retreu res, i ni tan sols ho esmenta, quan un autor de la categoria d’Adonis, que ha influït tota una tradició poètica, que és l’escrita en àrab, encara no ha rebut el premi? ¿O quan es tracta de fusionar una poesia de caire oriental amb la tradició occidental com en el cas de Ko Un? ¿Que Philip Roth mereix el premi? No ho discuteixo pas, però com el mereixen molts altres escriptors. I tampoc no em serveixen algunes excuses que he vist, que és políticament incorrecte, i que per això no li donaran. També era políticament incorrecte Saul Bellow (per esmentar algú de la seva pròpia tradició i línia) o també, en altres dimensions, V. S. Naipaul, i tants altres que sí l’han rebut. Com tampoc no ho és l’autora guardonada enguany, Svetlana Aleksiévitx.
Els llibres d’Aleksiévitx són una espècie de combat que ens deixen atordits, durant la seva lectura podem pensar moltes vegades que la nostra consciència ja ha arribat al K.O. però continua i continua amb les històries. És un muntatge de múltiples veus, d’històries enllaçades a través d’una construcció molt particular. Són els protagonistes de les pròpies històries que les expliquen, sembla que l’autora es dedica a recollir-les i a fer-ne una composició. Històries terribles, històries d’amor feliç i d’amor desgraciat al costat dels fets que sempre són presents, ja que cada llibre el dedica a un tema concret, sempre amb la dissort, amb la desgràcia, la catàstrofe, l’ensorrament de tot un món com a fons. És una davallada constant als inferns, a l’infern humà, per després donar-nos-en una relació, que a simple vista pot ser del tot polida, cristal·lina, sense la intervenció d’una tercera mà.
És un premi Nobel contundent, que va a parar a un tipus de literatura que és del tot necessària. El reportatge, la literatura de no ficció entra finalment al gran panteó de la literatura, al qual en el fons sempre havia pertanyut. En castellà només existeix un llibre, Voces de Chernóbil. I en català, l’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà. La fi de l’home roig, el darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora en llengua russa, en què parla (o en què parlen els) homo sovieticus, un volum de 500 pàgines amb històries esgarrifoses. Si algú vol intentar entendre bona part de la segona meitat del segle XX i també part d’aquest XXI, cal que llegeixi aquest document impagable. Els diversos tipus de pensaments que recorrien el continent, i no tan sols, es veuen reflectits en aquesta crònica descarnada. Cal felicitar l’editorial Raig Verd per aquesta aposta (que, recordem-ho, va fer molt abans que li donessin el Nobel a l’autora), la perspicàcia de trobar noves veus, de descobrir autors fan d’aquesta editorial una de les més interessants del panorama català. En aquest sentit, també, no us perdeu la darrera publicació d’una autora polonesa, Magdalena Tulli, amb un llibre també per remoure consciències, El defecte (no he llegit encara la traducció catalana, però sabent que és de Guillem Calaforra i de Marta Cedro ja puc ben assegurar que serà excel·lent).
Un altre fet interessant seria poder saber exactament com s’ha rebut el premi a Bielorússia i a Rússia i a Ucraïna. Recordem que Aleksiévitx va néixer a Ucraïna, és de nacionalitat bielorussa i escriu en rus, i quasi tota la seva producció gira al voltant d’aspectes de l’antiga URSS, però que encara afecten en l’actualitat. És incòmoda per a tots els sectors, és crítica amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko (precisament avui hi ha eleccions al país), mentre que els opositors i molts bielorussos parlants de bielorús li retreuen que no escrigui en aquesta llengua (i també he vist acusacions que no coneix la llengua). Per tant, no crec que cap dels sectors estigui content, com tampoc no ho estan a Rússia, al cap i a la fi, intenta desemmascarar tot un sistema. Políticament correcta no sembla que ho sigui gaire. Ja ho dèiem al començament, aquest premi Nobel és també un Nobel polític, sí, és clar que sí, pocs no ho són. Però també és un Nobel literari, a la qualitat, a un immens treball de recerca i de saber trobar la fórmula (per molt heretada que sigui) per explicar fragments espaordidors de la història, de la història dels països, del desencant, de la política, però també, i especialment, de la història humana, un mirall poc agradable que és necessari que hi sigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estr…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…