Ves al contingut principal

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escriptores d’una enorme qualitat literària que, gràcies al premi, van poder deixar de ser autors minoritaris.
El Nobel d’enguany pot tenir moltes lectures, començant, evidentment, per la de caire geopolític. I el que em preocupa més és que veig aquest premi com el que es va donar l’any 1980, al polonès Czesław Miłosz, i que ens situa en un món polític i en una zona geogràfica i en una zona d’influències molt similar, massa similar. Com si els 35 anys que han passat no hagin modificat moltes coses. No nego que hi hagi els motius polítics, i una conjuntura determinada, per donar el premi a aquests dos autors, la qual cosa, però, no nega que el mereixin i que tinguin, tant l’un com l’altra, qualitat suficient per poder-lo guanyar. Una cosa no treu l’altra.
Un altre dels motius que s’han dit, i que s’han repetit amb més freqüència a Polònia, és que el premi ha anat a parar finalment a aquest gènere que és la no ficció, més concretament, el reportatge. I que, així, amb Svetlana Aleksiévitx s’ha compensat que en el seu moment no el rebés Ryszard Kapuściński. En aquest sentit, a Polònia hi volen veure un premi propi, com a mínim, moral (precisament, Aleksiévitx ha guanyat dos cops el premi Kapuściński de literatura de no ficció que s’atorga a Polònia). Tanmateix, els reportatges dels dos autors són del tot diferents. Kapuściński es crea a si mateix, Aleksiévitx desapareix quasi del tot del text, deixa pas a les altres veus, a les innumerables veus i històries que configuren els seus llibres.
Si fem un petit repàs a la història dels guardonats, veurem que la presència d’autors occidentals és abassegadora, el premi Nobel és clarament, fins ara, un premi basat en totes les premisses del món occidental, amb predominança d’homes, autors de raça blanca, hereus de la cultura judeo-cristiana, i els pocs autors guardonats que no encaixen en aquests paràmetres són les excepcions que confirmen la regla. Potser això hauria de començar a canviar.
Després de la notícia del Nobel, i sempre que això passi en una societat on l’autor és molt poc conegut, comencen els laments, i els retrets, i per què no aquest altre autor? En l’actualitat, la sobreproducció literària ha comportat que hi hagi també grandíssims autors. Si ens reuníssim deu persones que es dediquen o tenen interès per la literatura, podríem esmentar, pel cap baix, 20 autors que podrien rebre el premi. Evidentment, mai no el podran guanyar tots, potser el guanyarà un, o dos, però la resta, no. I aquest és el discurs que després es fa per desprestigiar el premi, comptar molt més les absències que les presències. Que hi ha hagut alguns autors l’obra dels quals no és gaire reeixida en comparació amb altres autors que no han rebut el premi? Sí, és clar. Però és que és el premi d’uns senyors en un país d’Europa que tenen les seves limitacions, com tothom. I no se li ha de donar més importància de la que cal. Moltes vegades, jo ho veig més com una invitació a llegir un autor que potser abans només em sonava vagament.
En el sentit dels retrets, em neguiteja una mica aquest culte a un dels autors que per moltes persones és el gran perjudicat contemporani del premi, Philip Roth. D’entrada, els seus defensors cauen en els mateixos esquemes que he apuntat més amunt, aquest occidentalisme. ¿Per què ningú no es posa les mans al cap, ni retreu res, i ni tan sols ho esmenta, quan un autor de la categoria d’Adonis, que ha influït tota una tradició poètica, que és l’escrita en àrab, encara no ha rebut el premi? ¿O quan es tracta de fusionar una poesia de caire oriental amb la tradició occidental com en el cas de Ko Un? ¿Que Philip Roth mereix el premi? No ho discuteixo pas, però com el mereixen molts altres escriptors. I tampoc no em serveixen algunes excuses que he vist, que és políticament incorrecte, i que per això no li donaran. També era políticament incorrecte Saul Bellow (per esmentar algú de la seva pròpia tradició i línia) o també, en altres dimensions, V. S. Naipaul, i tants altres que sí l’han rebut. Com tampoc no ho és l’autora guardonada enguany, Svetlana Aleksiévitx.
Els llibres d’Aleksiévitx són una espècie de combat que ens deixen atordits, durant la seva lectura podem pensar moltes vegades que la nostra consciència ja ha arribat al K.O. però continua i continua amb les històries. És un muntatge de múltiples veus, d’històries enllaçades a través d’una construcció molt particular. Són els protagonistes de les pròpies històries que les expliquen, sembla que l’autora es dedica a recollir-les i a fer-ne una composició. Històries terribles, històries d’amor feliç i d’amor desgraciat al costat dels fets que sempre són presents, ja que cada llibre el dedica a un tema concret, sempre amb la dissort, amb la desgràcia, la catàstrofe, l’ensorrament de tot un món com a fons. És una davallada constant als inferns, a l’infern humà, per després donar-nos-en una relació, que a simple vista pot ser del tot polida, cristal·lina, sense la intervenció d’una tercera mà.
És un premi Nobel contundent, que va a parar a un tipus de literatura que és del tot necessària. El reportatge, la literatura de no ficció entra finalment al gran panteó de la literatura, al qual en el fons sempre havia pertanyut. En castellà només existeix un llibre, Voces de Chernóbil. I en català, l’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà. La fi de l’home roig, el darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora en llengua russa, en què parla (o en què parlen els) homo sovieticus, un volum de 500 pàgines amb històries esgarrifoses. Si algú vol intentar entendre bona part de la segona meitat del segle XX i també part d’aquest XXI, cal que llegeixi aquest document impagable. Els diversos tipus de pensaments que recorrien el continent, i no tan sols, es veuen reflectits en aquesta crònica descarnada. Cal felicitar l’editorial Raig Verd per aquesta aposta (que, recordem-ho, va fer molt abans que li donessin el Nobel a l’autora), la perspicàcia de trobar noves veus, de descobrir autors fan d’aquesta editorial una de les més interessants del panorama català. En aquest sentit, també, no us perdeu la darrera publicació d’una autora polonesa, Magdalena Tulli, amb un llibre també per remoure consciències, El defecte (no he llegit encara la traducció catalana, però sabent que és de Guillem Calaforra i de Marta Cedro ja puc ben assegurar que serà excel·lent).
Un altre fet interessant seria poder saber exactament com s’ha rebut el premi a Bielorússia i a Rússia i a Ucraïna. Recordem que Aleksiévitx va néixer a Ucraïna, és de nacionalitat bielorussa i escriu en rus, i quasi tota la seva producció gira al voltant d’aspectes de l’antiga URSS, però que encara afecten en l’actualitat. És incòmoda per a tots els sectors, és crítica amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko (precisament avui hi ha eleccions al país), mentre que els opositors i molts bielorussos parlants de bielorús li retreuen que no escrigui en aquesta llengua (i també he vist acusacions que no coneix la llengua). Per tant, no crec que cap dels sectors estigui content, com tampoc no ho estan a Rússia, al cap i a la fi, intenta desemmascarar tot un sistema. Políticament correcta no sembla que ho sigui gaire. Ja ho dèiem al començament, aquest premi Nobel és també un Nobel polític, sí, és clar que sí, pocs no ho són. Però també és un Nobel literari, a la qualitat, a un immens treball de recerca i de saber trobar la fórmula (per molt heretada que sigui) per explicar fragments espaordidors de la història, de la història dels països, del desencant, de la política, però també, i especialment, de la història humana, un mirall poc agradable que és necessari que hi sigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

L'illa misteriosa

Com ja havia comentat en una entrada anterior, un dels millors llibres de poemes de l’any passat en polonès va ser el de Dariusz Suska, Una vida atuïda de sobte. De fet, un dels millors llibres de poemes, en el seu conjunt, que he llegit els darrers anys. Fa poc més d’una setmana, a Polònia es van anunciar els cinc finalistes del premi de poesia Wisława Szymborska, i la meva gran sorpresa va ser que aquest llibre en quedava fora. Bé, no sempre han de coincidir tots els parers, potser aquesta gran obertura i gran diversitat d’estètiques és inseparable del gènere poètic. Però també això pot ser una arma de doble tall.

L’ILLA MISTERIOSA
He pensat sobre l’ara que no existeix he pensat sobre l’ara. He pensat que tampoc no va existir el setembre del 75 quan amb grans maletes a l’esquena érem irreals com caragols en aquell camp de roses florides vora l’escola. He pensat i per què no vam morir en un sol moment?
Tal com va dir un dels autors de la bomba termonuclear: per desgràcia en física …

Any

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Michał Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte. Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en tot un …

Menjador

Un poema del darrer llibre d’Edward Pasewicz, que va publicar a finals de l’any passat. El títol és Miejsce, que significa lloc, però que en el llibre de Pasewicz adquireix un altre sentit, ja que fa referència a un bar que existia (segons les darreres informacions, o encara existeix, ves a saber, perquè a Cracòvia els locals i les botigues canvien o es transformen a un ritme vertiginós) al barri de Kazimierz (el barri jueu, ara convertit en un barri de moda per sortir a la nit). De fet, la portada del llibre no deixa cap dubte, ja que és el tipus de lletra que té el local a la porta, el rètol, i també la decoració del seu interior, amb un toc, molt marcat, de l’època del comunisme a Polònia.

MENJADOR
Rastres d’objectes, seductors i tendres. Un test buit, escantonat i descolorit. Eh, floreta, és hora de canviar. La funda del coixí ja està florint. Taques de florit, fongs, fluids corporals. La monarquia ha caigut en aquesta habitació. Les peles de les pomes són subtils, no tenen res…

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions,Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment. En el llibreEls habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes,ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració.
Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància.
«Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava que els grans espais que guany…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Reflexió i poemes

Des de "La Nausea" m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí.