Passa al contingut principal

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escriptores d’una enorme qualitat literària que, gràcies al premi, van poder deixar de ser autors minoritaris.
El Nobel d’enguany pot tenir moltes lectures, començant, evidentment, per la de caire geopolític. I el que em preocupa més és que veig aquest premi com el que es va donar l’any 1980, al polonès Czesław Miłosz, i que ens situa en un món polític i en una zona geogràfica i en una zona d’influències molt similar, massa similar. Com si els 35 anys que han passat no hagin modificat moltes coses. No nego que hi hagi els motius polítics, i una conjuntura determinada, per donar el premi a aquests dos autors, la qual cosa, però, no nega que el mereixin i que tinguin, tant l’un com l’altra, qualitat suficient per poder-lo guanyar. Una cosa no treu l’altra.
Un altre dels motius que s’han dit, i que s’han repetit amb més freqüència a Polònia, és que el premi ha anat a parar finalment a aquest gènere que és la no ficció, més concretament, el reportatge. I que, així, amb Svetlana Aleksiévitx s’ha compensat que en el seu moment no el rebés Ryszard Kapuściński. En aquest sentit, a Polònia hi volen veure un premi propi, com a mínim, moral (precisament, Aleksiévitx ha guanyat dos cops el premi Kapuściński de literatura de no ficció que s’atorga a Polònia). Tanmateix, els reportatges dels dos autors són del tot diferents. Kapuściński es crea a si mateix, Aleksiévitx desapareix quasi del tot del text, deixa pas a les altres veus, a les innumerables veus i històries que configuren els seus llibres.
Si fem un petit repàs a la història dels guardonats, veurem que la presència d’autors occidentals és abassegadora, el premi Nobel és clarament, fins ara, un premi basat en totes les premisses del món occidental, amb predominança d’homes, autors de raça blanca, hereus de la cultura judeo-cristiana, i els pocs autors guardonats que no encaixen en aquests paràmetres són les excepcions que confirmen la regla. Potser això hauria de començar a canviar.
Després de la notícia del Nobel, i sempre que això passi en una societat on l’autor és molt poc conegut, comencen els laments, i els retrets, i per què no aquest altre autor? En l’actualitat, la sobreproducció literària ha comportat que hi hagi també grandíssims autors. Si ens reuníssim deu persones que es dediquen o tenen interès per la literatura, podríem esmentar, pel cap baix, 20 autors que podrien rebre el premi. Evidentment, mai no el podran guanyar tots, potser el guanyarà un, o dos, però la resta, no. I aquest és el discurs que després es fa per desprestigiar el premi, comptar molt més les absències que les presències. Que hi ha hagut alguns autors l’obra dels quals no és gaire reeixida en comparació amb altres autors que no han rebut el premi? Sí, és clar. Però és que és el premi d’uns senyors en un país d’Europa que tenen les seves limitacions, com tothom. I no se li ha de donar més importància de la que cal. Moltes vegades, jo ho veig més com una invitació a llegir un autor que potser abans només em sonava vagament.
En el sentit dels retrets, em neguiteja una mica aquest culte a un dels autors que per moltes persones és el gran perjudicat contemporani del premi, Philip Roth. D’entrada, els seus defensors cauen en els mateixos esquemes que he apuntat més amunt, aquest occidentalisme. ¿Per què ningú no es posa les mans al cap, ni retreu res, i ni tan sols ho esmenta, quan un autor de la categoria d’Adonis, que ha influït tota una tradició poètica, que és l’escrita en àrab, encara no ha rebut el premi? ¿O quan es tracta de fusionar una poesia de caire oriental amb la tradició occidental com en el cas de Ko Un? ¿Que Philip Roth mereix el premi? No ho discuteixo pas, però com el mereixen molts altres escriptors. I tampoc no em serveixen algunes excuses que he vist, que és políticament incorrecte, i que per això no li donaran. També era políticament incorrecte Saul Bellow (per esmentar algú de la seva pròpia tradició i línia) o també, en altres dimensions, V. S. Naipaul, i tants altres que sí l’han rebut. Com tampoc no ho és l’autora guardonada enguany, Svetlana Aleksiévitx.
Els llibres d’Aleksiévitx són una espècie de combat que ens deixen atordits, durant la seva lectura podem pensar moltes vegades que la nostra consciència ja ha arribat al K.O. però continua i continua amb les històries. És un muntatge de múltiples veus, d’històries enllaçades a través d’una construcció molt particular. Són els protagonistes de les pròpies històries que les expliquen, sembla que l’autora es dedica a recollir-les i a fer-ne una composició. Històries terribles, històries d’amor feliç i d’amor desgraciat al costat dels fets que sempre són presents, ja que cada llibre el dedica a un tema concret, sempre amb la dissort, amb la desgràcia, la catàstrofe, l’ensorrament de tot un món com a fons. És una davallada constant als inferns, a l’infern humà, per després donar-nos-en una relació, que a simple vista pot ser del tot polida, cristal·lina, sense la intervenció d’una tercera mà.
És un premi Nobel contundent, que va a parar a un tipus de literatura que és del tot necessària. El reportatge, la literatura de no ficció entra finalment al gran panteó de la literatura, al qual en el fons sempre havia pertanyut. En castellà només existeix un llibre, Voces de Chernóbil. I en català, l’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà. La fi de l’home roig, el darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora en llengua russa, en què parla (o en què parlen els) homo sovieticus, un volum de 500 pàgines amb històries esgarrifoses. Si algú vol intentar entendre bona part de la segona meitat del segle XX i també part d’aquest XXI, cal que llegeixi aquest document impagable. Els diversos tipus de pensaments que recorrien el continent, i no tan sols, es veuen reflectits en aquesta crònica descarnada. Cal felicitar l’editorial Raig Verd per aquesta aposta (que, recordem-ho, va fer molt abans que li donessin el Nobel a l’autora), la perspicàcia de trobar noves veus, de descobrir autors fan d’aquesta editorial una de les més interessants del panorama català. En aquest sentit, també, no us perdeu la darrera publicació d’una autora polonesa, Magdalena Tulli, amb un llibre també per remoure consciències, El defecte (no he llegit encara la traducció catalana, però sabent que és de Guillem Calaforra i de Marta Cedro ja puc ben assegurar que serà excel·lent).
Un altre fet interessant seria poder saber exactament com s’ha rebut el premi a Bielorússia i a Rússia i a Ucraïna. Recordem que Aleksiévitx va néixer a Ucraïna, és de nacionalitat bielorussa i escriu en rus, i quasi tota la seva producció gira al voltant d’aspectes de l’antiga URSS, però que encara afecten en l’actualitat. És incòmoda per a tots els sectors, és crítica amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko (precisament avui hi ha eleccions al país), mentre que els opositors i molts bielorussos parlants de bielorús li retreuen que no escrigui en aquesta llengua (i també he vist acusacions que no coneix la llengua). Per tant, no crec que cap dels sectors estigui content, com tampoc no ho estan a Rússia, al cap i a la fi, intenta desemmascarar tot un sistema. Políticament correcta no sembla que ho sigui gaire. Ja ho dèiem al començament, aquest premi Nobel és també un Nobel polític, sí, és clar que sí, pocs no ho són. Però també és un Nobel literari, a la qualitat, a un immens treball de recerca i de saber trobar la fórmula (per molt heretada que sigui) per explicar fragments espaordidors de la història, de la història dels països, del desencant, de la política, però també, i especialment, de la història humana, un mirall poc agradable que és necessari que hi sigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem…

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.

NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut…

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Situació de la literatura (i més)

Fa quasi un mes que la poeta Dolors Miquel publicava una carta de denúncia de la situació cultural (i, especialment, literària) a Catalunya. La va publicar al diari Ara, després va circular per Facebook, i segur que en altres pàgines d’internet. Uns dies després, l’escriptora Maria Barbal continuava la denúncia. I ja està, ja s’ha fet una mica de soroll, i aviat ho hem de tapar tot. No tinc constància que després hagi seguit cap altre debat. S’ha anat apagant, apagant, i ja no ha calgut ni bufar la flameta que quedava.
Em sembla alarmant que després d’aquesta carta no hi hagi hagut cap mena de debat, que les persones directament implicades no hi hagin dit res, si no és algun comentari a Facebook, sí, sí, tens molta raó, i tant, però ja sabem que Facebook és un aparador de les pròpies vanitats, i no pas un lloc de debat.
En l’article de Dolors Miquel apareix el fals maquillatge de Barcelona, i aquesta màscara ja del tot grotesca que ens mira tot el temps. Apareix la denúncia de la falta…

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek.


MAPES II

Els mapes sempre mostren llocs
extremament segurs.

Als seus rius no ens podem enfonsar,
no ens amenacen amb inundacions.

A les carreteres no ens podem perdre,
sempre són buides i senzilles,

i els agafadors dels ponts uneixen forts
diferents fragments de realitat.

Als mapes mai no bufa el vent,
i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat
de paper.

No plou
perquè si no el món podria quedar tot xop.

Hi domina el silenci
com si hagués passat un àngel.

De vegades penso que estaria bé trencar-lo
i a una escala adient
convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.