Ves al contingut principal

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escriptores d’una enorme qualitat literària que, gràcies al premi, van poder deixar de ser autors minoritaris.
El Nobel d’enguany pot tenir moltes lectures, començant, evidentment, per la de caire geopolític. I el que em preocupa més és que veig aquest premi com el que es va donar l’any 1980, al polonès Czesław Miłosz, i que ens situa en un món polític i en una zona geogràfica i en una zona d’influències molt similar, massa similar. Com si els 35 anys que han passat no hagin modificat moltes coses. No nego que hi hagi els motius polítics, i una conjuntura determinada, per donar el premi a aquests dos autors, la qual cosa, però, no nega que el mereixin i que tinguin, tant l’un com l’altra, qualitat suficient per poder-lo guanyar. Una cosa no treu l’altra.
Un altre dels motius que s’han dit, i que s’han repetit amb més freqüència a Polònia, és que el premi ha anat a parar finalment a aquest gènere que és la no ficció, més concretament, el reportatge. I que, així, amb Svetlana Aleksiévitx s’ha compensat que en el seu moment no el rebés Ryszard Kapuściński. En aquest sentit, a Polònia hi volen veure un premi propi, com a mínim, moral (precisament, Aleksiévitx ha guanyat dos cops el premi Kapuściński de literatura de no ficció que s’atorga a Polònia). Tanmateix, els reportatges dels dos autors són del tot diferents. Kapuściński es crea a si mateix, Aleksiévitx desapareix quasi del tot del text, deixa pas a les altres veus, a les innumerables veus i històries que configuren els seus llibres.
Si fem un petit repàs a la història dels guardonats, veurem que la presència d’autors occidentals és abassegadora, el premi Nobel és clarament, fins ara, un premi basat en totes les premisses del món occidental, amb predominança d’homes, autors de raça blanca, hereus de la cultura judeo-cristiana, i els pocs autors guardonats que no encaixen en aquests paràmetres són les excepcions que confirmen la regla. Potser això hauria de començar a canviar.
Després de la notícia del Nobel, i sempre que això passi en una societat on l’autor és molt poc conegut, comencen els laments, i els retrets, i per què no aquest altre autor? En l’actualitat, la sobreproducció literària ha comportat que hi hagi també grandíssims autors. Si ens reuníssim deu persones que es dediquen o tenen interès per la literatura, podríem esmentar, pel cap baix, 20 autors que podrien rebre el premi. Evidentment, mai no el podran guanyar tots, potser el guanyarà un, o dos, però la resta, no. I aquest és el discurs que després es fa per desprestigiar el premi, comptar molt més les absències que les presències. Que hi ha hagut alguns autors l’obra dels quals no és gaire reeixida en comparació amb altres autors que no han rebut el premi? Sí, és clar. Però és que és el premi d’uns senyors en un país d’Europa que tenen les seves limitacions, com tothom. I no se li ha de donar més importància de la que cal. Moltes vegades, jo ho veig més com una invitació a llegir un autor que potser abans només em sonava vagament.
En el sentit dels retrets, em neguiteja una mica aquest culte a un dels autors que per moltes persones és el gran perjudicat contemporani del premi, Philip Roth. D’entrada, els seus defensors cauen en els mateixos esquemes que he apuntat més amunt, aquest occidentalisme. ¿Per què ningú no es posa les mans al cap, ni retreu res, i ni tan sols ho esmenta, quan un autor de la categoria d’Adonis, que ha influït tota una tradició poètica, que és l’escrita en àrab, encara no ha rebut el premi? ¿O quan es tracta de fusionar una poesia de caire oriental amb la tradició occidental com en el cas de Ko Un? ¿Que Philip Roth mereix el premi? No ho discuteixo pas, però com el mereixen molts altres escriptors. I tampoc no em serveixen algunes excuses que he vist, que és políticament incorrecte, i que per això no li donaran. També era políticament incorrecte Saul Bellow (per esmentar algú de la seva pròpia tradició i línia) o també, en altres dimensions, V. S. Naipaul, i tants altres que sí l’han rebut. Com tampoc no ho és l’autora guardonada enguany, Svetlana Aleksiévitx.
Els llibres d’Aleksiévitx són una espècie de combat que ens deixen atordits, durant la seva lectura podem pensar moltes vegades que la nostra consciència ja ha arribat al K.O. però continua i continua amb les històries. És un muntatge de múltiples veus, d’històries enllaçades a través d’una construcció molt particular. Són els protagonistes de les pròpies històries que les expliquen, sembla que l’autora es dedica a recollir-les i a fer-ne una composició. Històries terribles, històries d’amor feliç i d’amor desgraciat al costat dels fets que sempre són presents, ja que cada llibre el dedica a un tema concret, sempre amb la dissort, amb la desgràcia, la catàstrofe, l’ensorrament de tot un món com a fons. És una davallada constant als inferns, a l’infern humà, per després donar-nos-en una relació, que a simple vista pot ser del tot polida, cristal·lina, sense la intervenció d’una tercera mà.
És un premi Nobel contundent, que va a parar a un tipus de literatura que és del tot necessària. El reportatge, la literatura de no ficció entra finalment al gran panteó de la literatura, al qual en el fons sempre havia pertanyut. En castellà només existeix un llibre, Voces de Chernóbil. I en català, l’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà. La fi de l’home roig, el darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora en llengua russa, en què parla (o en què parlen els) homo sovieticus, un volum de 500 pàgines amb històries esgarrifoses. Si algú vol intentar entendre bona part de la segona meitat del segle XX i també part d’aquest XXI, cal que llegeixi aquest document impagable. Els diversos tipus de pensaments que recorrien el continent, i no tan sols, es veuen reflectits en aquesta crònica descarnada. Cal felicitar l’editorial Raig Verd per aquesta aposta (que, recordem-ho, va fer molt abans que li donessin el Nobel a l’autora), la perspicàcia de trobar noves veus, de descobrir autors fan d’aquesta editorial una de les més interessants del panorama català. En aquest sentit, també, no us perdeu la darrera publicació d’una autora polonesa, Magdalena Tulli, amb un llibre també per remoure consciències, El defecte (no he llegit encara la traducció catalana, però sabent que és de Guillem Calaforra i de Marta Cedro ja puc ben assegurar que serà excel·lent).
Un altre fet interessant seria poder saber exactament com s’ha rebut el premi a Bielorússia i a Rússia i a Ucraïna. Recordem que Aleksiévitx va néixer a Ucraïna, és de nacionalitat bielorussa i escriu en rus, i quasi tota la seva producció gira al voltant d’aspectes de l’antiga URSS, però que encara afecten en l’actualitat. És incòmoda per a tots els sectors, és crítica amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko (precisament avui hi ha eleccions al país), mentre que els opositors i molts bielorussos parlants de bielorús li retreuen que no escrigui en aquesta llengua (i també he vist acusacions que no coneix la llengua). Per tant, no crec que cap dels sectors estigui content, com tampoc no ho estan a Rússia, al cap i a la fi, intenta desemmascarar tot un sistema. Políticament correcta no sembla que ho sigui gaire. Ja ho dèiem al començament, aquest premi Nobel és també un Nobel polític, sí, és clar que sí, pocs no ho són. Però també és un Nobel literari, a la qualitat, a un immens treball de recerca i de saber trobar la fórmula (per molt heretada que sigui) per explicar fragments espaordidors de la història, de la història dels països, del desencant, de la política, però també, i especialment, de la història humana, un mirall poc agradable que és necessari que hi sigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

Tornades (i)

TORNADES (I)
Sempre que torno s'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les meves c…

Confessió

Boris A. Novak és un dels poetes europeus més importants que hi ha en l’actualitat. I tanmateix, del tot desconegut entre nosaltres. L’aparició del seu volum de poemes escollits, publicat a Eslovènia en 2006, és un dels millors llibres que he pogut llegir últimament.


CONFESSIÓ

Viatger. De tot el que estimo, m’allunyo,
ben lluny, al final del món, a l’immens
horitzó, on m’entotsolo segur: a l’estranger.
El meu cor és curiós en extrem. I aquí
no hi ha res més. Tot esborrat. Només
hi ha un buit vertiginós: per sempre
congelades les imatges estimades i un granís
de tactes recordats, dolorosament presents.

Qui sóc jo? Un assassí.

Sóc sistemàtic, i per tant, molt cruel.
Per necessitats incomprensibles, però internes.
Fujo de tot el que m’és conegut i habitual.
Per això, l’estranger m’amaga del tot.
Del meu lloc natal tinc sol un llenguatge
ric, aquest ganivet amb què tallo el pitjor.
Ara escric amb ignomínia una carta aïllada
a vosaltres, a que estimo i assassino, que no som.

Qui sóc jo? Un assassí. Mato a ca…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…