Passa al contingut principal

Donant voltes al Nobel

El darrer premi Nobel de literatura ha tornat a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre. Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta Müller, dues escriptores d’una enorme qualitat literària que, gràcies al premi, van poder deixar de ser autors minoritaris.
El Nobel d’enguany pot tenir moltes lectures, començant, evidentment, per la de caire geopolític. I el que em preocupa més és que veig aquest premi com el que es va donar l’any 1980, al polonès Czesław Miłosz, i que ens situa en un món polític i en una zona geogràfica i en una zona d’influències molt similar, massa similar. Com si els 35 anys que han passat no hagin modificat moltes coses. No nego que hi hagi els motius polítics, i una conjuntura determinada, per donar el premi a aquests dos autors, la qual cosa, però, no nega que el mereixin i que tinguin, tant l’un com l’altra, qualitat suficient per poder-lo guanyar. Una cosa no treu l’altra.
Un altre dels motius que s’han dit, i que s’han repetit amb més freqüència a Polònia, és que el premi ha anat a parar finalment a aquest gènere que és la no ficció, més concretament, el reportatge. I que, així, amb Svetlana Aleksiévitx s’ha compensat que en el seu moment no el rebés Ryszard Kapuściński. En aquest sentit, a Polònia hi volen veure un premi propi, com a mínim, moral (precisament, Aleksiévitx ha guanyat dos cops el premi Kapuściński de literatura de no ficció que s’atorga a Polònia). Tanmateix, els reportatges dels dos autors són del tot diferents. Kapuściński es crea a si mateix, Aleksiévitx desapareix quasi del tot del text, deixa pas a les altres veus, a les innumerables veus i històries que configuren els seus llibres.
Si fem un petit repàs a la història dels guardonats, veurem que la presència d’autors occidentals és abassegadora, el premi Nobel és clarament, fins ara, un premi basat en totes les premisses del món occidental, amb predominança d’homes, autors de raça blanca, hereus de la cultura judeo-cristiana, i els pocs autors guardonats que no encaixen en aquests paràmetres són les excepcions que confirmen la regla. Potser això hauria de començar a canviar.
Després de la notícia del Nobel, i sempre que això passi en una societat on l’autor és molt poc conegut, comencen els laments, i els retrets, i per què no aquest altre autor? En l’actualitat, la sobreproducció literària ha comportat que hi hagi també grandíssims autors. Si ens reuníssim deu persones que es dediquen o tenen interès per la literatura, podríem esmentar, pel cap baix, 20 autors que podrien rebre el premi. Evidentment, mai no el podran guanyar tots, potser el guanyarà un, o dos, però la resta, no. I aquest és el discurs que després es fa per desprestigiar el premi, comptar molt més les absències que les presències. Que hi ha hagut alguns autors l’obra dels quals no és gaire reeixida en comparació amb altres autors que no han rebut el premi? Sí, és clar. Però és que és el premi d’uns senyors en un país d’Europa que tenen les seves limitacions, com tothom. I no se li ha de donar més importància de la que cal. Moltes vegades, jo ho veig més com una invitació a llegir un autor que potser abans només em sonava vagament.
En el sentit dels retrets, em neguiteja una mica aquest culte a un dels autors que per moltes persones és el gran perjudicat contemporani del premi, Philip Roth. D’entrada, els seus defensors cauen en els mateixos esquemes que he apuntat més amunt, aquest occidentalisme. ¿Per què ningú no es posa les mans al cap, ni retreu res, i ni tan sols ho esmenta, quan un autor de la categoria d’Adonis, que ha influït tota una tradició poètica, que és l’escrita en àrab, encara no ha rebut el premi? ¿O quan es tracta de fusionar una poesia de caire oriental amb la tradició occidental com en el cas de Ko Un? ¿Que Philip Roth mereix el premi? No ho discuteixo pas, però com el mereixen molts altres escriptors. I tampoc no em serveixen algunes excuses que he vist, que és políticament incorrecte, i que per això no li donaran. També era políticament incorrecte Saul Bellow (per esmentar algú de la seva pròpia tradició i línia) o també, en altres dimensions, V. S. Naipaul, i tants altres que sí l’han rebut. Com tampoc no ho és l’autora guardonada enguany, Svetlana Aleksiévitx.
Els llibres d’Aleksiévitx són una espècie de combat que ens deixen atordits, durant la seva lectura podem pensar moltes vegades que la nostra consciència ja ha arribat al K.O. però continua i continua amb les històries. És un muntatge de múltiples veus, d’històries enllaçades a través d’una construcció molt particular. Són els protagonistes de les pròpies històries que les expliquen, sembla que l’autora es dedica a recollir-les i a fer-ne una composició. Històries terribles, històries d’amor feliç i d’amor desgraciat al costat dels fets que sempre són presents, ja que cada llibre el dedica a un tema concret, sempre amb la dissort, amb la desgràcia, la catàstrofe, l’ensorrament de tot un món com a fons. És una davallada constant als inferns, a l’infern humà, per després donar-nos-en una relació, que a simple vista pot ser del tot polida, cristal·lina, sense la intervenció d’una tercera mà.
És un premi Nobel contundent, que va a parar a un tipus de literatura que és del tot necessària. El reportatge, la literatura de no ficció entra finalment al gran panteó de la literatura, al qual en el fons sempre havia pertanyut. En castellà només existeix un llibre, Voces de Chernóbil. I en català, l’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà. La fi de l’home roig, el darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora en llengua russa, en què parla (o en què parlen els) homo sovieticus, un volum de 500 pàgines amb històries esgarrifoses. Si algú vol intentar entendre bona part de la segona meitat del segle XX i també part d’aquest XXI, cal que llegeixi aquest document impagable. Els diversos tipus de pensaments que recorrien el continent, i no tan sols, es veuen reflectits en aquesta crònica descarnada. Cal felicitar l’editorial Raig Verd per aquesta aposta (que, recordem-ho, va fer molt abans que li donessin el Nobel a l’autora), la perspicàcia de trobar noves veus, de descobrir autors fan d’aquesta editorial una de les més interessants del panorama català. En aquest sentit, també, no us perdeu la darrera publicació d’una autora polonesa, Magdalena Tulli, amb un llibre també per remoure consciències, El defecte (no he llegit encara la traducció catalana, però sabent que és de Guillem Calaforra i de Marta Cedro ja puc ben assegurar que serà excel·lent).
Un altre fet interessant seria poder saber exactament com s’ha rebut el premi a Bielorússia i a Rússia i a Ucraïna. Recordem que Aleksiévitx va néixer a Ucraïna, és de nacionalitat bielorussa i escriu en rus, i quasi tota la seva producció gira al voltant d’aspectes de l’antiga URSS, però que encara afecten en l’actualitat. És incòmoda per a tots els sectors, és crítica amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko (precisament avui hi ha eleccions al país), mentre que els opositors i molts bielorussos parlants de bielorús li retreuen que no escrigui en aquesta llengua (i també he vist acusacions que no coneix la llengua). Per tant, no crec que cap dels sectors estigui content, com tampoc no ho estan a Rússia, al cap i a la fi, intenta desemmascarar tot un sistema. Políticament correcta no sembla que ho sigui gaire. Ja ho dèiem al començament, aquest premi Nobel és també un Nobel polític, sí, és clar que sí, pocs no ho són. Però també és un Nobel literari, a la qualitat, a un immens treball de recerca i de saber trobar la fórmula (per molt heretada que sigui) per explicar fragments espaordidors de la història, de la història dels països, del desencant, de la política, però també, i especialment, de la història humana, un mirall poc agradable que és necessari que hi sigui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…