El darrer premi Nobel de literatura ha tornat
a sorprendre, a ferir, a enutjar, a alegrar molts lectors. És molt diferent la
recepció que he vist a Catalunya i a tot l’estat espanyol, on l’autora, Svetlana
Aleksiévitx, és quasi del tot desconeguda, de la recepció que ha tingut a
Polònia, on tots els seus llibres estan traduïts i des de fa temps gaudeix de
gran prestigi. Els camins de l’Acadèmia sueca són, tal vegada, els més
inescrutables de tots. I no sabem per quins motius trien un autor o un altre.
Únicament, podem extraure algunes conclusions, a banda de poder afirmar que l’objectiu
no és necessàriament premiar l’autor més reconegut en un moment determinat o el
que gaudeix de més prestigi i moltes vegades aposten per autors de gran
qualitat però que queden amagats per al gran públic lector, ells fan que puguin
surar i que es converteixin, en alguns casos, en escriptors de més referència
encara. És el que va passar, per exemple, amb Wisława Szymborska, o amb Herta
Müller, dues escriptores d’una enorme qualitat literària que, gràcies al premi,
van poder deixar de ser autors minoritaris.
El Nobel d’enguany pot tenir moltes lectures,
començant, evidentment, per la de caire geopolític. I el que em preocupa més és
que veig aquest premi com el que es va donar l’any 1980, al polonès Czesław
Miłosz, i que ens situa en un món polític i en una zona geogràfica i en una
zona d’influències molt similar, massa similar. Com si els 35 anys que han
passat no hagin modificat moltes coses. No nego que hi hagi els motius polítics,
i una conjuntura determinada, per donar el premi a aquests dos autors, la qual
cosa, però, no nega que el mereixin i que tinguin, tant l’un com l’altra,
qualitat suficient per poder-lo guanyar. Una cosa no treu l’altra.
Un altre dels motius que s’han dit, i que s’han
repetit amb més freqüència a Polònia, és que el premi ha anat a parar finalment
a aquest gènere que és la no ficció, més concretament, el reportatge. I que, així, amb Svetlana Aleksiévitx s’ha compensat que en el seu moment no
el rebés Ryszard Kapuściński. En aquest sentit, a Polònia hi volen veure un
premi propi, com a mínim, moral (precisament, Aleksiévitx ha guanyat dos cops
el premi Kapuściński de literatura de no ficció que s’atorga a Polònia).
Tanmateix, els reportatges dels dos autors són del tot diferents. Kapuściński es crea a si mateix, Aleksiévitx desapareix quasi del tot del text, deixa pas a
les altres veus, a les innumerables veus i històries que configuren els seus
llibres.
Si fem un petit repàs a la història dels
guardonats, veurem que la presència d’autors occidentals és abassegadora, el
premi Nobel és clarament, fins ara, un premi basat en totes les premisses del
món occidental, amb predominança d’homes, autors de raça blanca, hereus de la
cultura judeo-cristiana, i els pocs autors guardonats que no encaixen en
aquests paràmetres són les excepcions que confirmen la regla. Potser això
hauria de començar a canviar.
Després de la notícia del Nobel, i sempre que
això passi en una societat on l’autor és molt poc conegut, comencen els
laments, i els retrets, i per què no aquest altre autor? En l’actualitat, la
sobreproducció literària ha comportat que hi hagi també grandíssims autors. Si
ens reuníssim deu persones que es dediquen o tenen interès per la literatura,
podríem esmentar, pel cap baix, 20 autors que podrien rebre el premi.
Evidentment, mai no el podran guanyar tots, potser el guanyarà un, o dos, però
la resta, no. I aquest és el discurs que després es fa per desprestigiar el
premi, comptar molt més les absències que les presències. Que hi ha hagut
alguns autors l’obra dels quals no és gaire reeixida en comparació amb altres
autors que no han rebut el premi? Sí, és clar. Però és que és el premi d’uns
senyors en un país d’Europa que tenen les seves limitacions, com tothom. I no
se li ha de donar més importància de la que cal. Moltes vegades, jo ho veig més
com una invitació a llegir un autor que potser abans només em sonava vagament.
En el sentit dels retrets, em neguiteja una
mica aquest culte a un dels autors que per moltes persones és el gran perjudicat
contemporani del premi, Philip Roth. D’entrada, els seus defensors cauen en els
mateixos esquemes que he apuntat més amunt, aquest occidentalisme. ¿Per què
ningú no es posa les mans al cap, ni retreu res, i ni tan sols ho esmenta, quan
un autor de la categoria d’Adonis, que ha influït tota una tradició poètica, que
és l’escrita en àrab, encara no ha rebut el premi? ¿O quan es tracta de
fusionar una poesia de caire oriental amb la tradició occidental com en el cas
de Ko Un? ¿Que Philip Roth mereix el premi? No ho discuteixo pas, però com el
mereixen molts altres escriptors. I tampoc no em serveixen algunes excuses que
he vist, que és políticament incorrecte, i que per això no li donaran. També
era políticament incorrecte Saul Bellow (per esmentar algú de la seva pròpia
tradició i línia) o també, en altres dimensions, V. S. Naipaul, i tants altres
que sí l’han rebut. Com tampoc no ho és l’autora guardonada enguany, Svetlana Aleksiévitx.
Els llibres d’Aleksiévitx són una espècie de
combat que ens deixen atordits, durant la seva lectura podem pensar moltes
vegades que la nostra consciència ja ha arribat al K.O. però continua i
continua amb les històries. És un muntatge de múltiples veus, d’històries
enllaçades a través d’una construcció molt particular. Són els protagonistes de
les pròpies històries que les expliquen, sembla que l’autora es dedica a
recollir-les i a fer-ne una composició. Històries terribles, històries d’amor feliç
i d’amor desgraciat al costat dels fets que sempre són presents, ja que cada
llibre el dedica a un tema concret, sempre amb la dissort, amb la desgràcia, la
catàstrofe, l’ensorrament de tot un món com a fons. És una davallada constant
als inferns, a l’infern humà, per després donar-nos-en una relació, que a
simple vista pot ser del tot polida, cristal·lina, sense la intervenció d’una
tercera mà.
És un premi Nobel contundent, que va a parar a
un tipus de literatura que és del tot necessària. El reportatge, la literatura
de no ficció entra finalment al gran panteó de la literatura, al qual en el
fons sempre havia pertanyut. En castellà només existeix un llibre, Voces de
Chernóbil. I en català, l’editorial Raig Verd publicarà Temps de segona mà. La
fi de l’home roig, el darrer llibre que ha publicat aquesta escriptora en
llengua russa, en què parla (o en què parlen els) homo sovieticus, un volum de
500 pàgines amb històries esgarrifoses. Si algú vol intentar entendre bona part
de la segona meitat del segle XX i també part d’aquest XXI, cal que llegeixi aquest
document impagable. Els diversos tipus de pensaments que recorrien el
continent, i no tan sols, es veuen reflectits en aquesta crònica descarnada. Cal
felicitar l’editorial Raig Verd per aquesta aposta (que, recordem-ho, va fer
molt abans que li donessin el Nobel a l’autora), la perspicàcia de trobar noves
veus, de descobrir autors fan d’aquesta editorial una de les més interessants
del panorama català. En aquest sentit, també, no us perdeu la darrera
publicació d’una autora polonesa, Magdalena Tulli, amb un llibre també per
remoure consciències, El defecte (no he llegit encara la traducció catalana, però
sabent que és de Guillem Calaforra i de Marta Cedro ja puc ben assegurar que
serà excel·lent).
Un altre fet interessant seria poder saber
exactament com s’ha rebut el premi a Bielorússia i a Rússia i a Ucraïna. Recordem
que Aleksiévitx va néixer a Ucraïna, és de nacionalitat bielorussa i escriu en
rus, i quasi tota la seva producció gira al voltant d’aspectes de l’antiga
URSS, però que encara afecten en l’actualitat. És incòmoda per a tots els
sectors, és crítica amb el règim d’Aleksandr Lukaixenko (precisament avui hi ha
eleccions al país), mentre que els opositors i molts bielorussos parlants de
bielorús li retreuen que no escrigui en aquesta llengua (i també he vist
acusacions que no coneix la llengua). Per tant, no crec que cap dels sectors
estigui content, com tampoc no ho estan a Rússia, al cap i a la fi, intenta
desemmascarar tot un sistema. Políticament correcta no sembla que ho sigui
gaire. Ja ho dèiem al començament, aquest premi Nobel és també un Nobel
polític, sí, és clar que sí, pocs no ho són. Però també és un Nobel literari, a
la qualitat, a un immens treball de recerca i de saber trobar la fórmula (per
molt heretada que sigui) per explicar fragments espaordidors de la història, de
la història dels països, del desencant, de la política, però també, i especialment,
de la història humana, un mirall poc agradable que és necessari que hi sigui.
Comentaris