Els que hem
crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a
comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els
aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una
manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a
classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la
meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per
la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la
tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es
lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la
sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la
mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva
posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que
després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a
la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que és pràctic, i tot plegat, és
segurament perquè tenim encara en la ment la memòria física del llibre, de l’objecte.
I si aquesta memòria desapareix, potser no és l’objecte que tant es venera el que
es veurà afectat, sinó que en sortirem afectats nosaltres i aquesta porció de
la realitat que semblava formar part de nosaltres.
Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el
darrer llibre que he publicat, L’auditori
de Görlitz,
editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni
Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç
que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser
ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia
escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera
intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava
contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia
de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no
avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig
fer un petit viatge a Ustroń,
i en aquella vall i
les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren
els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van
començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que
s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea
general, però …
Comentaris
Sí són pràctics, sí. Però menys del que la gent es pensa. Els qui ens agradem de marcar els libres (amb tot de subratllats i notes) ben bé que ho sabem. Un llibre digital no es deixa subratllar amb facilitat i, després, els seus subratllats difícilment passen d'un lector a un altre, d'un sistema operatiu a un altre, etc. En fi, el llibre tradicional porta vint-i-cinc segles d'I+D+I -des de les tauletes pètries al llibre de butxaca-. I això es nota. Els e-reader d'ací a 25 segles, segur que hauran canviat. Si molt convé, abans i tot! Encara que ja veurem si, llavors, hi haurà lectors (de carn i ossos)...