Els que hem
crescut acostumats a tenir llibres al voltant, a
comprar-los (primer buscant totes les maneres de poder-los rebre, els
aniversaris, les festes, estalviant tot el possible, i finalment, ja d’una
manera quasi compulsiva), a anar-los passant d’aquí cap allà, a
classificar-los, acumular-los a les prestatgeries, a admirar-los per la
meravella de les cobertes, per la meravella de la tipografia, a odiar-los per
la sapastreria de les horroroses cobertes, per la tria desastrosa de la
tipografia, perquè l’editor no ha deixat espais, a estimar-los perquè es
lligaven a moments de la nostra història (llegia Hrabal quan mon pare era a la
sessió de quimioteràpia, no se m’acut millor manera d’intentar fer burlar la
mort, cada mort absurda), i acostumats a tenir-ne una radiografia de la seva
posició en totes les habitacions possibles, tots aquests, tots nosaltres que
després ens hem acostumat també a la lectura electrònica, al lector (que no a
la tauleta o a l’ordinador) i diem que sí, que és pràctic, i tot plegat, és
segurament perquè tenim encara en la ment la memòria física del llibre, de l’objecte.
I si aquesta memòria desapareix, potser no és l’objecte que tant es venera el que
es veurà afectat, sinó que en sortirem afectats nosaltres i aquesta porció de
la realitat que semblava formar part de nosaltres.
Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A le…
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A le…
Comentaris
Sí són pràctics, sí. Però menys del que la gent es pensa. Els qui ens agradem de marcar els libres (amb tot de subratllats i notes) ben bé que ho sabem. Un llibre digital no es deixa subratllar amb facilitat i, després, els seus subratllats difícilment passen d'un lector a un altre, d'un sistema operatiu a un altre, etc. En fi, el llibre tradicional porta vint-i-cinc segles d'I+D+I -des de les tauletes pètries al llibre de butxaca-. I això es nota. Els e-reader d'ací a 25 segles, segur que hauran canviat. Si molt convé, abans i tot! Encara que ja veurem si, llavors, hi haurà lectors (de carn i ossos)...