Vés al contingut principal

En la història

Un poema del darrer llibre que he publicat, Punt rere punt (ed. Meteora, 2014). Per a un dia com avui, potser.


EXCURSIÓ

Vinc d’un lloc on es desaprèn la història,
aquí on es respira en els porus de la pell,
de la terra. Inicieu una conversa
i ella, hoste invisible, no convidat, torna
a aparèixer, s’arrapa com les paparres
que ens poden amenaçar a cada passa.
En aquest bosc a la frontera, aquí
Polònia, allí Eslovàquia, una franja
de sons entremig per poder navegar,
per travessar rius i muntanyes.
Consciències. I la història que surt
de nou, ulla i plana com els voltors
en la ressolada del migdia.
Potser més a prop d’ells que de les paraules
que m’assalten sense parar. D’ells
i de les paparres. També m’arrapo
a altres pells, i en busco les restes
de què alimentar-me. Per donar
sentit als buits d’oblits, com sargir-los,
les colzeres i les genolleres que sempre
es desgasten. Perquè caic si no em sostenen
les paraules. Les vostres que destil·len
els fets, les dates, les línies del mapa,
vies mortes per a trens ja descarrilats.
Les paraules de la vostra història
que jo també cabdello per no perdre’m.
Vinc d’un lloc on es desaprèn la història,
em queda un llarg camí per davant
i així poder mirar enrere, la perspectiva
com des del cim d’aquesta muntanya.
Perdre’m en els perfils boscosos alçats
com tanques, observar de lluny
l’estranyesa del lloc, la història que no tens.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…