Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.

BEETHOVEN

Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort)

otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets

el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda dels baixos)

una llista de les seves malalties passions decandiments
és tan abundant com la relació d’obres acabades
tympano-labyrinthische Sklerose probablement syphilis

al final passà el que havia de passar (un gran enterboliment)
les mans mudes colpegen capses fosques i cordes
els queixos inflats dels àngels proclamen el silenci

tifus a la infantesa després angina pectoris arteriosclerosi
a la cavatina del quartet opus 130
se sent un respir pla el cor escanyat l’ofegament

descurat bregós amb la cara ratada
bevia sobre mesura alcohol barat (cervesa vodka dels cotxers)
el fetge debilitat per la tuberculosi es negà a seguir el joc

no hi ha res a lamentar (els creditors van morir)
també van morir les amants les raspes les marqueses
els ducs els protectors (ploriquejaven els canelobres)

ell com si visqués encara es fa deixar diners s’esforça
estableix contactes entre el cel i la terra

però la lluna segueix sent la lluna fins i tot sense sonata

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Més informació

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Més informació

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable.
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

Més informació

Tornades (i)

TORNADES (I)
Sempre que torno s'esdevé una trobada amb mi mateix. Quan és més perceptible és en el viatge, en el moviment. En fer el trajecte a Barcelona, normalment des del Sud, pot ser Reus, Tarragona, o El Vendrell, que és on faig parada ara sempre que vinc. Un lloc que no sé si pot ser anomenat casa, perquè la casa es tanca en moltes menys parets. Fins i tot en un sol objecte. En el meu cas, en el canterano que tenia a la meva habitació. Aquell canterano recull tot el meu món. Però no és del canterano de què parlàvem, no del lloc estàtic sinó del moviment. Del tren. Del trajecte. És sempre que faig aquest trajecte cap a Barcelona que em trobo amb el meu altre jo, que potser havia estat amagat sota les capes de neu en la meva altra casa que és a Cracòvia. O és Cracòvia. Perquè la casa també pot deixar de ser un objecte, i pot ser una ciutat, un paisatge i fins i tot un imaginari. Així que ens trobem tots plegats en aquest tren en direcció a Barcelona, els meus jos, les meves c…

Més informació

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985.
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Més informació

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.

LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Més informació

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.

EL PAS DEL TEMPS

A le…

Més informació

Un penyic

En relació amb l'entrada d'ahir, he recordat un poema que vaig escriure ja fa molt temps i que va sortir publicat a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001). Un penyic era la paraula que utilitzàvem per referir-nos a les xapes dels refrescos.
UN PENYIC

La primera sorpresa. L’indret era
proper, però el llenguatge s’allunyava.
A la ciutat motiu per al ridícul
(com el parent que no vols saludar).
Al poble motiu de distinció
i de saber que es forma part d’un grup.
Dos mons separats per una barrera de costums,
per mots perduts o conservats en pàgines
de diccionaris no escrits, per transports
aturats per sempre en vies perdudes.
En l’endemig, la sorpresa del noi
en una combinació de sons,
com la jaqueta en l’adequat jersei,
inicia un procés a la recerca
d’intentar recrear-se a si mateix
– un subjecte en un propi llenguatge.

Més informació

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog