Passa al contingut principal

Fidelitat marítima

 Aleš Debeljak té una poètica molt particular, crea cada poema tancat a partir de sensacions, de moviments, de seqüències i de relacions força complicades entre els diferents elements que enllaça a través del llenguatge. A les seves Odes inacabades, un llibre que va publicar l'any 2000, trobem aquest poema que intento traslladar a la meva versió. Traduir Debeljak és molt difícil, tesa el llenguatge, crea una estranyesa constant, i amb tot, se segueix el discurs. Necessito força temps i uns bons exercicis de gimnàstica mental per poder traduir el poema que he triat del llibre esmentat. Hi vaig introduint canvis, el torno a rellegir. I quan considero que està enllestit, passo a mirar les traduccions a altres llengües que tinc a casa. Una en castellà, que es va publicar a l’editorial argentina Gog y Magog. Tinc la sensació que els traductors no s’han parat a pensar què podia dir el poema, no han fet cap esforç d’interpretació i s’han limitat a una traducció molt, molt literal. El resultat és que el poema és incomprensible (bé, potser la meva versió també ho és). Introdueixen un element gràfic, de puntuació, per articular el discurs, per tant, sí que en copsen els diferents períodes dins el poema; aquest element és un punt i coma, que no trobem al poema en eslovè. En original és una llarga seqüència només amb comes. Després passo a la traducció anglesa, i aquí el poema és d’una claredat espaterrant, excessiva. Aquest discurs característic de l’autor eslovè desapareix per fondre’s en el magma d’una veu que pot ser la de molts poetes, sense unes característiques tan plenament definides. Aquí, els períodes estan del tot marcats, els punts ens separen totes les unitats de sentit. I quan alguna cosa no queda clara en l’original, passa a ser, en la traducció, d’una normalitat absoluta. En fa una apropiació, el que se’n diu una domesticació, de cara al lector, potser de cara a una tradició? Per molt que el poema en aquesta traducció flueixi molt bé, no crec que aquest sigui el camí a seguir. I, en aquest cas, la meva gosadia a l'hora de fer aquesta afirmació és doble, ja que un dels traductors del poema és el propi autor d'aquest (però, en una traducció, la seva versió es converteix en una de les múltiples versions possibles, no és la versió única i ja definitiva). Tornant al tema de la domesticació, el que és estrany que sigui estrany, al meu parer. Només així es pot ampliar la frontera del llenguatge que és, al cap i a la fi, una de les funcions principals que ha de tenir la traducció. 

PS: En aquest enllaç podeu llegir-ne la traducció anglesa.


FIDELITAT MARÍTIMA

El carrer de la llibertat s’encorba amunt, obro els narius,
parant esment ensumo el castell de Duino i les roques
acinglades, perdut en un país que m’enyora tant
com jo l’enyoro, un pèl diferent al ritme que el llibre
d’hores em dicta des de temps remots, l’olor
constant de les algues i el pes dels somnis que flairen
des de la foscor del mar i els rosers silvestres, tot ho deixo
enrere quan vaig pujant, la fortalesa espera,
panteixa dèbilment com un animal confiat a qui li queda molt
per descobrir, el crepuscle d’aquell dia robat,
i en ell, mira, exactament on no arriba el neguit
de la càmera, com allí s’obren les cames,
com la força humida de la missió no sap la diferència
entre una gerra i un plateret, mira fins on em deixo endur
lluny d’una forma segura, com si des de dalt
d’una torre conquerida amb dificultats
no hi hagués cap més camí cap avall, a les tendres
profunditats on comença l’exili, davallo,
febrilment, com si fes tard, com si el moment
en el qual m’enfonso estigués ja perdurant
des de sempre, com la fidelitat vers l’imant. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Tens raó que la traducció a l’anglès que he trobat a la pagina de Blesok m'ha ajudat a entendre el poema :) M'he despistat en el teu us del verb “enyorar” en els versos 3 i 4 (on l’anglès diu "necessitar") que m'ha dut a pensar que parlava del seu país d'origen. Molt possiblement d'haver sabut abans on era el castell de Duino jo mateix no m’hagués perdut. Però trobo que la teva traducció es més encinglerada (unificant forma i contingut) en el camí amunt i el ritme sense punts molt reeixit. Moltes gràcies!

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Nou ull

Sibila Petlevska (Zagreb, 1964) és poeta, novel·lista, dramaturga. Una veu completament aliena a les tendències de la poesia croata contemporània. NOU ULL No hem esperat que la primera cigonya travessés la teulada ni tampoc hem posat el niu a la xemeneia. S'ha esvaït el temps de les sorpreses en què era vàlida la regla que tot és nou per al nou ull. Els morts s'alcen tranquils dels morts, la gent viu sense ídols, la llibertat es du com un penjoll, no es mor per ella més que per una altra cosa, de la sang s'obté aigua, i la brea natural protegeix les orelles dels mots i de la música. El temps i l'espai es presenten en un paquet. Tots els nostres sentits, enrotllats en una bola per la por, lentament es restableixen, igual com les corbes del cervell. La vida flueix com un corrent. Hi és o no hi és: una o zero. Hem après a compartir els sentiments que eren sols nostres com un reflex a l'aigua: tants gots, tantes llunes al got.

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Quan algú se'n va

Nikola Madžirov (Strumica, 1973) és un dels poetes macedonis més importants actualment i un dels poetes europeus que està aconseguint més reconeixement. Ha guanyat diversos premis internacionals i també ha participat en festivals de poesia arreu del món. Té tres llibres de poesia publicats més dos volums de tries de poemes. Va ser també responsable de l’apartat de poesia d’un dels projectes literaris més interessants, la institució cultural Blesok , que publica revistes i llibres tant en format electrònic com en paper, amb una selecció de poetes excepcional. Madžirov també és assagista i traductor. QUAN ALGÚ SE'N VA TOT EL QUE HA ESTAT FET TORNA En aquella abraçada del racó reconeixeràs algú que se’n va a algun lloc. Sempre és així. Visc entre dues veritats com un llum de neó trement en un buit vestíbul. El meu cor col·lecciona cada cop més gent, fins que ja no són aquí. Sempre és així. La quarta part de les hores que estem desperts parpellegem. Oblidem les coses aban...

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...

Amb una paraula

Justyna Bargielska va néixer l’any 1977. Amb el llibre Dos Fiats (2009) s’ha situat com una de les poetes més interessants dels últims anys. És un llibre que va rebre molt bones crítiques i que va rebre el Premi Gdynia. AMB UNA PARAULA Pregunto si ja han enviat aquells refotuts cadàvers, o encara no. M’escriuen que els han enviat, que el retard pot ser a causa del temps i que els escrigui el dimecres vinent si vull fer una reclamació, o uns altres cadàvers a canvi. Ni jo no ho sé, tinc temps fins dimecres per pensar-m’ho. Un cuc ha traït un altre cuc i ara es cargola, tant al somni com arreu. Mentre, a la llum de les finestres de la biblioteca escolar sembla com si el meu fill es convertís en una pedra i em diu: no ploris, dona, ja que jo no ploro. Va, tanqueu ja, aquí no hi ha res a mirar.