Ves al contingut principal

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina.
Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Camões i de Shakespeare. Em vaig centrar en aquest vast període, molt abans d'aquella hecatombe que va ser el romanticisme (i amb tot, sé que mirem com mirem aquests autors que he citat gràcies a aquesta hecatombe).
Parlar de totes aquestes referències, de tot un gresol de confluències, adquireix un sentit molt més ampli en aquesta ciutat, a Wrocław, Breslau, Vratislavia, en aquesta ciutat que ha anat adquirint múltiples variacions de la seva pròpia denominació, un fenomen que a Polònia no és gens estrany, on les ciutats i les coses canvien de noms segons on bufen els vents de la història. Parlar, doncs, en aquesta ciutat plena d'història i a la vegada molt oblidadissa, on l'adjectiu «alemany», les construccions «dels alemanys», «de després dels alemanys» poden tenir segons qui les digui unes connotacions del tot diferents de qui les sent, és com parlar d'ells i de tu a la vegada, és trobar-se en un territori on no hi ha ningú, excepte unes restes, unes romanalles d'aquí i d'allà que anem enganxant per poder mantenir una il·lusió de construir una identitat.
A la llibreria on fèiem aquest petit cicle de conferències hi havia, pertot, pàgines d'un llibre que em va intrigar molt, el títol era Chore historie, que aquí traduirem com Històries malaltes, i que tractava de les diferents malalties al llarg de la història amb dibuixos, com un llibre per a nens. Em va fascinar, aquella barreja de truculència, d'humor negre, de desvergonyiment que transmetia cada una de les il·lustracions i cada un dels textos. Aquí, en aquest enllaç, en podeu veure algunes imatges. Després, mirant els llibres exposats, en vaig veure un exemplar, que estava una mica malmès. Vaig pensar que com que era de mostra, era lògic que estigués tan masegat. Però el llibre hi era, el podia comprar. Li vaig demanar a l'Ewa, la propietària de la llibreria, si en tenia més exemplars. I el que em va dir és el que em va sorprendre més. Com, més exemplars? No, això és un pre-llibre, el llibre encara no existeix, l'han presentat a diverses editorials, i cap no es vol arriscar amb una cosa així, cap no vol publicar un llibre d'aquestes característiques. On s'és vist, que es parli de les malalties per als nens, i d'aquesta manera? Aquest llibre existia a la llibreria, només allí, a les parets, en algunes lleixes on hi havia fulls ampliats com petits pòsters. Era un llibre únic.
Per a la diada de Sant Jordi, doncs, no vaig poder regalar-me un llibre que no existeix. Però sempre que el vulgui llegir sé que podré tornar a la llibreria, a la llibreria de l'Ewa, i l'hi trobaré. Tot amb tot, l'ensucrada versió final d'aquest text que escric no ho hauria de ser tant. Hauria de ser de fet una protesta, perquè enerva aquesta situació que altres lectors no puguin arribar a tenir coneixement d'aquest llibre, ni que, ara per ara, no puguin tenir l'oportunitat de trobar-lo a la vora d'altres llibres, en altres llibreries. 

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Doncs el llibre que esmentes té molt bona pinta. A més, veig que els textos introductoris estan escrits en vers, fidels a una llarguíssima tradició del conte infantil, no sols polonesa, però que ha sobreviscut particularment allà (ignoro com va la cosa en altres literatures, però a casa nostra no és, avui, tan estesa).

M'hauria encantat assistir a la teva xerrada. El programa que dibuixes sembla ben interessant!
Xavier Farre ha dit…
El llibre és fantàstic, estic segur que fins i tot tindria molt bona acollida si es traduís a altres llengües. I sí, hi ha els versos, que tan bé saben combinar a Polònia amb els llibres per a nens, amb grans poetes que s'hi han dedicat. Esperem que algun dia el puguem veure publicat.

Entrades populars d'aquest blog

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Amanuensis

Andrew Zawacki (1972) ha publicat dos llibres de poemes. Tradueix poesia eslovena a l'anglès. L'antologia que va preparar sota el títol de Afterwards: Slovenian Writing 1945-1995 ha esdevingut un volum de referència per a qui vulgui introduir-se en el món de la literatura eslovena contemporània.

AMANUENSIS

Va difondre el que li havia estat donat
simplement perquè no ho podia tornar:
cors de llum pugen de les aigües violades,
flames que dibuixen els contorns dels esculls,
precipitoses ombres de desesperació
en cada finestra oberta al llarg de la costa,
els planys distants de les gavines i les ones quequejants,
un aire quiet de mitjanit, sorra en el so de coll blanc
del pàl·lid viatge de la lluna, agafar i deixar anar,
el sol despietat i els seus jardins de sal sangosos.
El poc que tenia en la seva mà, en el seu pit,
sabia que ho havia d'agrair. Era suficient.
Havia de ser suficient: un efímer xiuxiueig tardà
sota les algues, una humida cançó fúnebre de l'arribada,
una espera per escolt…

A la nit, la sola lleugeresa

Un altre poema de Tomasz Hrynacz.


A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA

A la nit, la sola lleugeresa.
En un marc de tolls de llenques glaçades
de llums.

No hi ha cap moviment. No
es pot dominar res. El coll torçat
del vent es glaça en els torbs de les portes.

Arbusts descolorits empassats
per prats d'aire detenen
els cristalls del fred.

I només en això no hi ha
cap dubte, que podem viure
separats.

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS

Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I reali…