Passa al contingut principal

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina.
Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Camões i de Shakespeare. Em vaig centrar en aquest vast període, molt abans d'aquella hecatombe que va ser el romanticisme (i amb tot, sé que mirem com mirem aquests autors que he citat gràcies a aquesta hecatombe).
Parlar de totes aquestes referències, de tot un gresol de confluències, adquireix un sentit molt més ampli en aquesta ciutat, a Wrocław, Breslau, Vratislavia, en aquesta ciutat que ha anat adquirint múltiples variacions de la seva pròpia denominació, un fenomen que a Polònia no és gens estrany, on les ciutats i les coses canvien de noms segons on bufen els vents de la història. Parlar, doncs, en aquesta ciutat plena d'història i a la vegada molt oblidadissa, on l'adjectiu «alemany», les construccions «dels alemanys», «de després dels alemanys» poden tenir segons qui les digui unes connotacions del tot diferents de qui les sent, és com parlar d'ells i de tu a la vegada, és trobar-se en un territori on no hi ha ningú, excepte unes restes, unes romanalles d'aquí i d'allà que anem enganxant per poder mantenir una il·lusió de construir una identitat.
A la llibreria on fèiem aquest petit cicle de conferències hi havia, pertot, pàgines d'un llibre que em va intrigar molt, el títol era Chore historie, que aquí traduirem com Històries malaltes, i que tractava de les diferents malalties al llarg de la història amb dibuixos, com un llibre per a nens. Em va fascinar, aquella barreja de truculència, d'humor negre, de desvergonyiment que transmetia cada una de les il·lustracions i cada un dels textos. Aquí, en aquest enllaç, en podeu veure algunes imatges. Després, mirant els llibres exposats, en vaig veure un exemplar, que estava una mica malmès. Vaig pensar que com que era de mostra, era lògic que estigués tan masegat. Però el llibre hi era, el podia comprar. Li vaig demanar a l'Ewa, la propietària de la llibreria, si en tenia més exemplars. I el que em va dir és el que em va sorprendre més. Com, més exemplars? No, això és un pre-llibre, el llibre encara no existeix, l'han presentat a diverses editorials, i cap no es vol arriscar amb una cosa així, cap no vol publicar un llibre d'aquestes característiques. On s'és vist, que es parli de les malalties per als nens, i d'aquesta manera? Aquest llibre existia a la llibreria, només allí, a les parets, en algunes lleixes on hi havia fulls ampliats com petits pòsters. Era un llibre únic.
Per a la diada de Sant Jordi, doncs, no vaig poder regalar-me un llibre que no existeix. Però sempre que el vulgui llegir sé que podré tornar a la llibreria, a la llibreria de l'Ewa, i l'hi trobaré. Tot amb tot, l'ensucrada versió final d'aquest text que escric no ho hauria de ser tant. Hauria de ser de fet una protesta, perquè enerva aquesta situació que altres lectors no puguin arribar a tenir coneixement d'aquest llibre, ni que, ara per ara, no puguin tenir l'oportunitat de trobar-lo a la vora d'altres llibres, en altres llibreries. 

Comentaris

Josep-A. ha dit…
Doncs el llibre que esmentes té molt bona pinta. A més, veig que els textos introductoris estan escrits en vers, fidels a una llarguíssima tradició del conte infantil, no sols polonesa, però que ha sobreviscut particularment allà (ignoro com va la cosa en altres literatures, però a casa nostra no és, avui, tan estesa).

M'hauria encantat assistir a la teva xerrada. El programa que dibuixes sembla ben interessant!
Xavier Farre ha dit…
El llibre és fantàstic, estic segur que fins i tot tindria molt bona acollida si es traduís a altres llengües. I sí, hi ha els versos, que tan bé saben combinar a Polònia amb els llibres per a nens, amb grans poetes que s'hi han dedicat. Esperem que algun dia el puguem veure publicat.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…