Salta al contingut principal

Shibboleth

Shibboleth és el nom que rep una paraula o qualsevol acte que funciona com a distinció, que permet diferenciar els membres que pertanyen a un grup. El poeta Michael Donaghy l'agafa, en el poema d'avui, per fer referència a la guerra. Una petitesa podia ensorrar tota la construcció d'un personatge, d'una identitat que havia de funcionar en un altre context. Quan vaig viure a Poznań em van comentar, gent que encara ho recordava, que durant la II Guerra Mundial en aquella ciutat els polonesos feien pronunciar a tothom una frase per veure si eren realment de la mateixa comunitat lingüística, si eren «seus». La distinció entre els nostres i els enemics havia de ser prou clara. I segur que aquest fet es repetia en innumerables i innumerables localitats, i s'ha anat repetint al llarg de la història. Abans, ja la tenim a la «masacre del perejil», com explica Don Paterson en el seu llibre d'interpretacions dels poemes de Michael Donaghy. I també, encara molt més enrere, en aquesta menció a Jutges, 12, origen de la història de la paraula «Xibòlet»:

«Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
- Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.»

***

Quan un es troba en un altre país, qualsevol cosa ens pot delatar. Pot ser sense obrir la boca, sense haver pronunciat res, un gest, una mirada, una peça de roba automàticament ens situa «fora» del sistema. I també quan parlem, per molt que arribem a quasi dominar a la perfecció aquella llengua, sempre hi haurà un descuit, un moment que ens deixa del tot al descobert.

***

Llegir els poemes de Donaghy amb els comentaris de Don Paterson dóna una visió molt més àmplia. Don Paterson acaba el text del comentari amb aquesta frase lapidària: «Incidentalment, també lletreja malament «Maxene». És clar que no incidentalment (que és el que ens vol dir realment amb la seva frase Paterson). El poema, d'aquesta manera, esclata en moltes més lectures.

SHIBBOLETH

L'un no sabia el nom de la mona de Tarzan.
L'altre no podia treure la cel·lofana
D'un paquet de cigarretes dels GI.
Per aquestes petiteses es detectaven els infiltrats.

A la segona setmana de la batalla
Ja estàvem obsessionats amb aquelles menudeses.
Estant de guàrdia, a la nit, sota la pluja,
Desconèixer el beisbol podia ser letal.

Al matí de la primera nevada, m'estava afaitant.
Mirava un mirall clavat a un arbre,
I entonava els noms de fonts de les Andrews Sisters.
«Maxine, Laverne, Patty.»

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Cabdells

Fa un parell de dies, he tingut la grata sorpresa de trobar-me amb noves referències a l’antologia de Tierra inalcanzable . Al Babelia del dissabte, Francisco Calvo Serraller, de qui admiro des de fa molt temps tant la seva vasta erudició com la concisió de la seva ploma (per a mi, són els millors articles que es troben sempre al Babelia), va publicar un article a partir de les referències pictòriques de Milosz .  Per una altra banda, l’amic Eduardo Jordà m’envia un enllaç d’un article que va publicar al Diari de Mallorca . Amb Eduardo vaig tenir la sort de compartir una sèrie de converses molt interessants sobre Milosz arran de la traducció del poema Regal, un dels més coneguts del gran autor polonès. A tots dos, el meu agraïment i la meva admiració.

Mapes (I)

Tres poemes que formen un petit cicle del llibre La ciència dels ocells de Michal Książek. Avui, el primer. De sempre també m’han fascinat els mapes, i com és la mirada dels poetes sobre els mapes. Un dels poemes que més m’agrada recordar sobre aquest element és «The Map» d’Elizabeth Bishop, amb aquell vers final excepcional: «More delicate than the historians’ are the map-makers’ colors». Un poema que, a més, forma part d’un dels títols de llibre també més fascinants i senzills, North and South . En aquest cas, els poemes sobre els mapes de Książek tenen més ressons del poema «Mapa» que apareix en el darrer llibre que es va publicar de Wisława Szymborska, Prou. MAPES Mirant el mapa de Iakútia central, els voltants de Tlustx i Oimiakon, m’estranya que jo no hi sigui. Miro les carreteres que conec bé, examino els pujols, exploro els rius. Al final, en comprovo la llegenda: no hi sóc. No m’he inscrit a topografia buscant fragments del neolític al Lena...

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?

Mapes II

Un segon poema del cicles de "Mapes" de Michał Książek. MAPES II Els mapes sempre mostren llocs extremament segurs. Als seus rius no ens podem enfonsar, no ens amenacen amb inundacions. A les carreteres no ens podem perdre, sempre són buides i senzilles, i els agafadors dels ponts uneixen forts diferents fragments de realitat. Als mapes mai no bufa el vent, i els arbres i l’herba emanen una flaire de tranquil·litat de paper. No plou perquè si no el món podria quedar tot xop. Hi domina el silenci com si hagués passat un àngel. De vegades penso que estaria bé trencar-lo i a una escala adient convertir-se en una figura de la llegenda.

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek. MAPES III Els mapes són tanmateix literatura. El quart gènere junt amb l’èpica, la lírica i el drama. En cap novel·la, poema o comèdia l’espai no ha estat copsat tan bé com en un mapa. Mai no han atrapat el temps amb les mans al plat, tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix. Observo els mapes quasi com el Creador – una mica totpoderós, una mica omnipresent. Així com transcendental.

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l...

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Herba

Un altre poema de Mira Kuś . Parla en un moment dels mètodes per endevinar, i el primer és la cera en l’aigua. És un procediment que es fa a Polònia el 29 de novembre, la vigília de Sant Andreu, i consisteix a vessar cera calenta en aigua, normalment a través del forat d’una clau. I d’aquesta manera, amb la forma de la cera, o quan aquesta fa ombra en una paret, es pot formar la figura de la futura persona estimada. HERBA Un cec que pren el ratllador per un llibre en Braille: del tot com jo quan intento endevinar per la cera en l’aigua del pòsit del cafè o també de la forma dels núvols com li va exactament a l’herba el llenguatge de l’herba sé que en silenci l’herba em cobreix els peus d’amagat s’enfila pel cos fins que al final diu el que ha de dir: directament a l’orella.