Passa al contingut principal

Shibboleth

Shibboleth és el nom que rep una paraula o qualsevol acte que funciona com a distinció, que permet diferenciar els membres que pertanyen a un grup. El poeta Michael Donaghy l'agafa, en el poema d'avui, per fer referència a la guerra. Una petitesa podia ensorrar tota la construcció d'un personatge, d'una identitat que havia de funcionar en un altre context. Quan vaig viure a Poznań em van comentar, gent que encara ho recordava, que durant la II Guerra Mundial en aquella ciutat els polonesos feien pronunciar a tothom una frase per veure si eren realment de la mateixa comunitat lingüística, si eren «seus». La distinció entre els nostres i els enemics havia de ser prou clara. I segur que aquest fet es repetia en innumerables i innumerables localitats, i s'ha anat repetint al llarg de la història. Abans, ja la tenim a la «masacre del perejil», com explica Don Paterson en el seu llibre d'interpretacions dels poemes de Michael Donaghy. I també, encara molt més enrere, en aquesta menció a Jutges, 12, origen de la història de la paraula «Xibòlet»:

«Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
- Ets d'Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l'agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà. En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites.»

***

Quan un es troba en un altre país, qualsevol cosa ens pot delatar. Pot ser sense obrir la boca, sense haver pronunciat res, un gest, una mirada, una peça de roba automàticament ens situa «fora» del sistema. I també quan parlem, per molt que arribem a quasi dominar a la perfecció aquella llengua, sempre hi haurà un descuit, un moment que ens deixa del tot al descobert.

***

Llegir els poemes de Donaghy amb els comentaris de Don Paterson dóna una visió molt més àmplia. Don Paterson acaba el text del comentari amb aquesta frase lapidària: «Incidentalment, també lletreja malament «Maxene». És clar que no incidentalment (que és el que ens vol dir realment amb la seva frase Paterson). El poema, d'aquesta manera, esclata en moltes més lectures.

SHIBBOLETH

L'un no sabia el nom de la mona de Tarzan.
L'altre no podia treure la cel·lofana
D'un paquet de cigarretes dels GI.
Per aquestes petiteses es detectaven els infiltrats.

A la segona setmana de la batalla
Ja estàvem obsessionats amb aquelles menudeses.
Estant de guàrdia, a la nit, sota la pluja,
Desconèixer el beisbol podia ser letal.

Al matí de la primera nevada, m'estava afaitant.
Mirava un mirall clavat a un arbre,
I entonava els noms de fonts de les Andrews Sisters.
«Maxine, Laverne, Patty.»

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch...

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...

Poblenou

Un altre poema del cicle de Barcelona d' Edward Pasewicz . POBLENOU El fang parla, xipolla, les posts gotegen. Què diu el fang, no ho sé pas. Potser ni gosaria saber què em diuen les coses, sols ho conjecturo, això és un enigma, això un model, i això traducció. Què és aquí el so, què el signe, un bastonet vora una ampolla és una nota? Un arbret en una esquerda de formigó, brossa molla que s'ha escampat de la ferrada. Què diu la pluja? Li ha vingut la dèria amb mi, vol que ho sàpiga, que tremoli i senti. Aquesta és la llengua que copso més ràpid, la frescor que recorre clatell avall, després la seguretat que no canviaré res, i la consciència (ja més enllà dels mots), que no és ni un udol, ni un avalot, alguna cosa entremig, ben bé entremig.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Objecte IX

OBJECTE IX Encara se sent com tremola la terra, com el Vesuvi escup sobre Pompeia i tots corren buscant aixopluc, com els nens, al carrer, sota el que en aquest instant és un disc de llautó del firmament, sota un mur de pedra o una figuera d'on fins i tot s'han escapat les fulles com ocells, literalment, com els nens comprovem si aquest motlle fos és un cos autèntic d'una barreja de sang, suor i músculs o tan sols una pluja de calç i cendra apagada, com nens nosaltres i ells, que oblidaren què és la pols còsmica i de quines proporcions de foc i de matèria va parlar a la classe de física el mestre del poble i un sacerdot embogit esgaripant que hi ha una sola vil·la on és possible refugiar-se.

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Nou

Aleš Šteger NOU T’han quedat les mans buides i una nou a les mans. D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia, però després tot et prem i saps que has de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure. Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa, has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca. El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques. La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit. I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera, que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits i els sentits són cada cop més sencers. El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final, la closca creix i al voltant teu es fa ...

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben