Vés al contingut principal

Frontera, 12

Fa dies comentava la trobada inexistent entre Ludwig Wittgenstein i Georg Trakl a Cracòvia. La figura del poeta alemany m’acompanya des del dia que vaig llegir aquella fantàstica traducció que Feliu Formosa va publicar a Empúries (després reeditada amb gran encert a Adesiara). Molts altres textos m’hi porten, com el fascinant i poètic que li dedica Hugo Mújica: La pasión según Georg Trakl. I algunes casualitats han fet que d’una manera o altra anés apareixent-me. Una presència constant. Fins a tal punt que en dos poemes que he escrit ocupa un lloc central. En el primer que poso aquí, jo encara no sabia que després viuria a Cracòvia, i menys que viuria tan a prop de l’hospital on va morir. Sí, cito els dos llocs, però aquests existien en una altra dimensió, no pas en la realitat.

FRONTERA, 12
                                                    A serce nie umiera, kiedy, zdawałoby się, powinno
                                                    Czesław Miłosz
                                                   (I el cor no mor quan sembla que hauria de morir)

El pots imaginar a l’hospital, envoltat
d’horrors. Un petit preludi
del que vindria després. No hi ha ajut.
Quatre gases brutes per enganyar
maldestrament la ferida. Algunes
ampolletes amb petites dosis. D’aquí
les agafà? Potser ara escriu la darrera
carta a la seva germana. Potser és
el darrer poema, que plana com la mort.
Un hospital en terres allunyades, en una
Cracòvia estrangera. El xiuxiueig
del llenguatge podria ser encara un consol,
quan devia sentir les petites confessions
d’alguna infermera. Era una riba
al límit de la comprensió. L’entenia?
Estava entre la vetlla i el somni,
entre l’efecte de la droga i el dolor
de la ferida. Entre la vida i la dosi.
En un món inexistent. La realitat
esdevenia un conjunt d’imatges alienes
a aquelles parets impregnades de dolor.
La infermera, amb un rude alemany,
comprengué que escrivia poemes. Descobrí
que els poetes no moren de dolor,
ni d’enyorança. Moren a causa dels límits.
Perquè no poden enfrontar-se a cap
altra llengua. Entengué que la poesia
no és dolor, sinó trobar-se en un límit.
Segurament en conservà el nom: Georg Trakl.
A l’endemà, en veure les petites ampolletes,
buides com el cor que resistia tot sofriment,
comprengué que havia traspassat
el límit. La nit anterior es trobà
enmig de massa fronteres. Senzillament
no suportà el pas continu d’una a una altra.
Experimentà més realitats en una sola nit
que les que la ment pot capir. I la ment sí
que mor quan creu que ha de fer-ho.

                                                A Inventari de fronteres 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…