Ves al contingut principal

Finestra (per a Stanisław Barańczak)

Ahir ens vam despertar amb la notícia que havia mort Stanisław Barańczak. Feia temps que se sabia que estava malalt, no sortia, havia deixat de publicar noves obres, però seguia estant present en els lectors. Barańczak és una de les grans figures de la poesia polonesa a partir de la dècada dels 70. No tan sols quant a l’obra pròpia sinó també com a traductor de poesia, i com a teòric de la traducció. No sempre he estat d’acord amb les seves postures, i així ho he manifestat públicament, tant a les classes de traducció com també en diferents trobades, cosa que ha provocat més d’una vegada sorpresa. Perquè la figura de Barańczak com a traductor era quasi intocable. Esmentar algunes de les seves teories, especialment la teoria de la “dominant” s’havia convertit en un mantra que es repetia i ja no es posava en qüestió mai. Ell mateix va ser implacable, impietós, quan es dedicava a posar en evidència els textos que sortien d’altres traductors. I no sempre ho feia de manera justa. Potser tampoc no és justa del tot la valoració que jo en faig aquí. Barańczak era un mestre de la forma, però això no vol dir que sempre reeixís en les seves versions. En canvi, aquesta forma combinada amb el joc que proposava en molts dels seus poemes feien d’ell un autor diferent, únic, en la poesia polonesa. Fins ara sempre se l’ha valorat més com a traductor. I el que s’hauria de plantejar a Polònia és també la seva vàlua com a poeta.
He traduït alguns dels seus poemes que s’han pogut llegir al blog, i durant molt temps he estat pensant si havia de presentar el poema d’avui. Planteja unes immenses dificultats de traducció, està ple de jocs lingüístics, començant pel primer vers, per al qual s’ha de buscar una formulació diferent de l’original. En tinc quatre versions diferents, d’aquest vers que obre i tanca el poema.
Finalment, decideixo una de les versions i presento el poema. Al cap i a la fi, potser aquesta és la millor manera de dir adéu a un mestre, a un mestre de la poesia i a un mestre de la traducció.     

           
FINESTRA

I en la pèrdua tindràs el perdó.
Per la finestra apujada, no oberta,                                      
m’arribarà un estrany idiotisme de la tarda,
els roncs de la gespa segada, just al costat
un cop suau de la porta d’un cotxe,
la veu gutural del meu veí del davant
saludarà un foraster pel seu nom, en una llengua
en que “veí” i “pròxim” és la mateixa
paraula, en una llengua que no seria la teva
pròpia ni tan sols si fos la teva.
I en la pèrdua tindràs el perdó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Tornada (Joan Brossa)

Tota traducció és sempre un homenatge, un homenatge a l'autor que per un o altre motiu ens ha captivat. Moltes traduccions d'altres poetes sorgeixen d'aquesta manera. Un acte d'admiració, d'agraïment, d'amor. Hi ha molt pocs poetes catalans traduïts al polonès. I potser només n'hi ha un que tingui un llibre sencer de poemes en aquesta llengua. I és Joan Brossa. Marcin Kurek, professor de la Universitat de Wrocław, va quedar enlluernat per la poesia de Brossa, i aquest va ser el seu acte d'homenatge. Un volum que es titula 62 poemes, i que ha sortit publicat en la col·lecció de literatura catalana que sàviament dirigeix la professora de la Universitat Jaguellònica i especialista en literatura catalana Anna Sawicka. L'esforç és de tots dos, i aquest és el seu particular homenatge en el dia d'avui.

TORNADA
Estic a l'encreuament dels camins, fora poblat.
Les tisores són un instrumentque es compon de dues làminestallants amb mànec, encreuadesi arti…

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Pensa com donar sentit

Jan Kasper
***Pensa com donar un sentit
a les runes que romanen:
l’herba agostejada, la maculatura
de paraules elevades, el turment de la vellesa.
Cada instant nostre, una palleta
a l’aigua. No hi podem fer massa;
cap saber, ho saps bé, no és
cap salvació. Probablement només
durarà el que ens supera, el que
nosaltres, mortals, aconseguim estimar.

Les mosques brunzeixen als vidres.
Miro com omples a la cuina pots de cireres
sucoses. La teva mà cada vegada
quan es troba amb el vidre descobreix
l’impossible; també es converteix en vidre.
Per sota de la pell transparent
s’estenen camps, camins, rius
i ciutats. El sol surt, el sol es pon.
Ben bé igual com aquí,
obedient a una regla eterna.

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Aquest lament nostre, aquest sanglot

Natalia Gorbanevskaia (1936). Poeta russa. Va ser un dels set membres que protestaren el 1968 a la Plaça Roja de Moscou en contra de la invasió soviètica de Txecoslovàquia.
AQUEST LAMENT NOSTRE, AQUEST SANGLOT
Aquest lament nostre, aquest sanglot
aquest lament nostre, aquest sanglot
aquest crit d'un pas dactílic
aquest udol de la multitud pidolant
sedegosos de Llàtzer

s'anomena cançó
és a dir, poesia,
i s'alimenta de rovell
i de vidre esmicolat.

Estampa

Tomasz Majeran (1971) és poeta, narrador i crític literari. Ha publicat tres llibres de poemes. Viu a Wrocław.

ESTAMPA
En aquesta casa no hi ha ningú, en aquesta casa hi ha una santa pau, no hi ha creus, ni murmuris, res no distreu el silenci; a la finestra, les ombres dels objectes s’arrombollen, miques d’esdeveniments,
fragments d’un regnat caigut que has anotat, un tros arrugat de paper a la mà, aquesta cadira, un gerro buit, aquesta taula, una imatge a la paret, i a l’oïda tan sols el silenci toca
per al descans, després de la fi del món. Tenies raó: és en nosaltres, és en mi un llunyà lloc solitari i no hi ha una forma més ampla que la soledat:
el cos, tenint tan sols el buit al voltant d’un mateix, hi ocupa molt més espai del que hauria d’ocupar, del que li està permès agafar.

El capità Konstantinodos K.

Seguim amb el cicle poètic de Jacek Dehnel que vam inaugurar fa uns dies. En el poema d'avui no he canviat el nom del protagonista pel que ens seria més conegut. El deixo tal com el posa el poeta en el poema, tot i que en una altra edició del poema el nom que utilitza és el de Konstandinos. És interessant també observar les dates dels poemes, com un altre dels components que ens proposa Dehnel en aquest joc de màscares.

EL CAPITÀ KONSTANTINODOS K. TROBA EL HMS "FORSAKEN LOVE"
A LES AIGÜES DE LA COSTA D'ALEXANDRIA

- Ningú?
- Aye, ningú.
A les ones agitades
tan sols l'aparell, el folre de la coberta,
el masteler, les posts del buc, les construccions i la quaderna.
A la bodega pesats cofres, joies als cofres,
a la taula encara mig crema la punta
del cigar de l'oficial.
La campana esquerdada calla.

Com de buit buit el vaixell trobat en la mar
una arpa deserta morta en què el vent corre
és tot amor passat.