Ahir ens vam
despertar amb la notícia que havia mort Stanisław Barańczak. Feia temps que se
sabia que estava malalt, no sortia, havia deixat de publicar noves obres, però
seguia estant present en els lectors. Barańczak és una de les grans figures de
la poesia polonesa a partir de la dècada dels 70. No tan sols quant a l’obra
pròpia sinó també com a traductor de poesia, i com a teòric de la traducció. No
sempre he estat d’acord amb les seves postures, i així ho he manifestat
públicament, tant a les classes de traducció com també en diferents trobades, cosa
que ha provocat més d’una vegada sorpresa. Perquè la figura de Barańczak com a
traductor era quasi intocable. Esmentar algunes de les seves teories,
especialment la teoria de la “dominant” s’havia convertit en un mantra que es
repetia i ja no es posava en qüestió mai. Ell mateix va ser implacable,
impietós, quan es dedicava a posar en evidència els textos que sortien d’altres
traductors. I no sempre ho feia de manera justa. Potser tampoc no és justa del
tot la valoració que jo en faig aquí. Barańczak era un mestre de la forma, però
això no vol dir que sempre reeixís en les seves versions. En canvi, aquesta
forma combinada amb el joc que proposava en molts dels seus poemes feien d’ell
un autor diferent, únic, en la poesia polonesa. Fins ara sempre se l’ha valorat
més com a traductor. I el que s’hauria de plantejar a Polònia és també la seva
vàlua com a poeta.
He traduït alguns
dels seus poemes que s’han pogut llegir al blog, i durant molt temps he estat
pensant si havia de presentar el poema d’avui. Planteja unes immenses
dificultats de traducció, està ple de jocs lingüístics, començant pel primer
vers, per al qual s’ha de buscar una formulació diferent de l’original. En tinc
quatre versions diferents, d’aquest vers que obre i tanca el poema.
Finalment,
decideixo una de les versions i presento el poema. Al cap i a la fi, potser
aquesta és la millor manera de dir adéu a un mestre, a un mestre de la poesia i
a un mestre de la traducció.
FINESTRA
I en la pèrdua tindràs el perdó.
Per la finestra apujada,
no oberta,
m’arribarà un
estrany idiotisme de la tarda,
els roncs de la
gespa segada, just al costat
un cop suau de la
porta d’un cotxe,
la veu gutural
del meu veí del davant
saludarà un
foraster pel seu nom, en una llengua
en que “veí” i
“pròxim” és la mateixa
paraula, en una
llengua que no seria la teva
pròpia ni tan
sols si fos la teva.
I en la pèrdua tindràs el perdó.
Comentaris