Vés al contingut principal

Finestra (per a Stanisław Barańczak)

Ahir ens vam despertar amb la notícia que havia mort Stanisław Barańczak. Feia temps que se sabia que estava malalt, no sortia, havia deixat de publicar noves obres, però seguia estant present en els lectors. Barańczak és una de les grans figures de la poesia polonesa a partir de la dècada dels 70. No tan sols quant a l’obra pròpia sinó també com a traductor de poesia, i com a teòric de la traducció. No sempre he estat d’acord amb les seves postures, i així ho he manifestat públicament, tant a les classes de traducció com també en diferents trobades, cosa que ha provocat més d’una vegada sorpresa. Perquè la figura de Barańczak com a traductor era quasi intocable. Esmentar algunes de les seves teories, especialment la teoria de la “dominant” s’havia convertit en un mantra que es repetia i ja no es posava en qüestió mai. Ell mateix va ser implacable, impietós, quan es dedicava a posar en evidència els textos que sortien d’altres traductors. I no sempre ho feia de manera justa. Potser tampoc no és justa del tot la valoració que jo en faig aquí. Barańczak era un mestre de la forma, però això no vol dir que sempre reeixís en les seves versions. En canvi, aquesta forma combinada amb el joc que proposava en molts dels seus poemes feien d’ell un autor diferent, únic, en la poesia polonesa. Fins ara sempre se l’ha valorat més com a traductor. I el que s’hauria de plantejar a Polònia és també la seva vàlua com a poeta.
He traduït alguns dels seus poemes que s’han pogut llegir al blog, i durant molt temps he estat pensant si havia de presentar el poema d’avui. Planteja unes immenses dificultats de traducció, està ple de jocs lingüístics, començant pel primer vers, per al qual s’ha de buscar una formulació diferent de l’original. En tinc quatre versions diferents, d’aquest vers que obre i tanca el poema.
Finalment, decideixo una de les versions i presento el poema. Al cap i a la fi, potser aquesta és la millor manera de dir adéu a un mestre, a un mestre de la poesia i a un mestre de la traducció.     

           
FINESTRA

I en la pèrdua tindràs el perdó.
Per la finestra apujada, no oberta,                                      
m’arribarà un estrany idiotisme de la tarda,
els roncs de la gespa segada, just al costat
un cop suau de la porta d’un cotxe,
la veu gutural del meu veí del davant
saludarà un foraster pel seu nom, en una llengua
en que “veí” i “pròxim” és la mateixa
paraula, en una llengua que no seria la teva
pròpia ni tan sols si fos la teva.
I en la pèrdua tindràs el perdó.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…