Vés al contingut principal

Salzburg (i Trakl, 3)

L’altre poema amb presència de Georg Trakl es pot trobar al darrer llibre de poemes, Punt rere punt. Quan el vaig escriure ja vivia a Cracòvia, però no quan vaig visitar Salzburg. Em trobava a dos punts, o a tres punts, entre Ljubljana, a Eslovènia, a Catalunya i a Polònia, tot i que no a Cracòvia. Vaig visitar Salzburg a l’hivern, un dia com aquests d’ara, una mica més fred, amb la presència del mercat de Nadal tan habitual en aquesta zona d’Europa, quan la gent endrapa llonganisses i beu vi calent (Glühwein) al carrer, com si la temperatura no tingués cap importància, els dits passen de cremar-se a congelar-se, potser com una mena de baròmetre de sentiments.

3 SALZBURG (De Ciutats sense ciutats)


Els aparadors amb dolços competeixen
amb la capital imperial. Arreu la imatge
del compositor que atreu els visitants.
És hivern, i Mozart no m’acompanya
a creuar els glaçats carrers, relliscosos
com pedres en un riu, però es respira
alegria en una cercavila en aquest Nadal
plena d’una música diferent. La fortalesa,
solitària sota aquest cel llagrimós,
és la busca que indica un punt cardinal,
el lloc on no et pots encaminar.
I de sobte, una troballa que canvia
Les direccions apreses: la casa on va néixer
Trakl. I el passat canvia el futur
d’un hospital per on passes cada dia.
A Cracòvia tinc sempre Salzburg, en aquest
hospital, una altra busca en la brúixola
particular on trobes massa marques.
La brúixola del temps i de la geografia,
les ratlles de llocs i hores simultànies.
Ets a qualsevol ciutat perquè no has sortit
d’aquella habitació en un poble on la foscor
s’ensenyoria dels carrers i dels pensaments.
D’aquell canterano on reposen encara
els poemes de Trakl. N’has vist els seus llocs.
El naixement i la mort. Tot ja era
en les pàgines d’aquell llibre. Esperaven
la teva tornada. Has marxat lluny.
Per no sortir mai del canterano que s’obre
amb un xerric que és el pes dels records futurs.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…