Passa al contingut principal

Trakl i Wittgenstein a Cracòvia

Visc molt a prop de l’hospital militar a Cracòvia, hospital militar de quan la ciutat formava part de Galicja dins l’Imperi Austrohongarès, i hospital militar encara avui dia. Passo sovint pel davant, i sempre m’aturo, encara que sigui un segon, en una placa que indica que allí va morir el poeta Georg Trakl. És en polonès i en alemany.

Quan ja feia uns mesos que havia esclatat la I guerra mundial, pocs dies abans de morir, el poeta, sumit en depressions constants i sota els efectes de les elevades dosis de drogues, va escriure al filòsof Ludwig Wittgenstein. Aquest darrer havia estat destinat també a Cracòvia com a canoner del vaixell “Goplana” (en altres textos, es diu que s’encarregava del reflector de senyals), que navegava pel Vístula entre Sandomierz i Zator. Wittgenstein sabia que Trakl havia intentat suïcidar-se amb un tret, motiu pel qual era a l’hospital sota observació. I també sabem que Wittgenstein havia ajudat el poeta nascut a Salzburg. Li havia pagat la publicació del seu primer llibre de poemes. En el moment que són o no són tots dos a Cracòvia les versions difereixen. En una, Wittgenstein havia rebut un permís i va tornar a Viena per solucionar uns assumptes familiars. I va ser allí on el va trobar la notícia de la mort de Trakl. L’altra versió diu que Wittgenstein, conscient de la gravetat de la situació, va voler arribar al més aviat possible a Cracòvia per trobar-se amb el poeta, a qui no coneixia personalment. En el moment que va arribar a Cracòvia, Trakl feia dos dies que era mort.
El dia 30 d’octubre de 1914 Wittgenstein havia rebut una postal del poeta en què aquest li demanava que el visités. El text diu així: “Estimat senyor! Li estaria enormement agraït si em fes l’honor de visitar-me. Fa 14 dies que sóc en aquest hospital militar, a la secció cinquena de malalts psíquics. Potser en els propers dies podré abandonar l’hospital per tornar al front. Abans no prenguin aquesta decisió, desitjaria poder parlar amb vostè. El saluda ben cordialment, Georg Trakl”.

Si hem de fer cas d’aquesta darrera versió, Wittgenstein entraria a Cracòvia el 5 de novembre de 1914. De fet, va ser el 6 de novembre. Les anotacions que el mateix Wittgenstein va fer al seu diari, i que no van aparèixer fins als anys 90 semblen confirmar-ho. Durant uns dies, el vaixell en què navegava es va trobar constantment amb problemes. Sembla ser que a partir del 4 de novembre la situació ja va millorar: “4 de novembre: Nit tranquil·la. Al matí seguim navegant. He treballat molt. Demà hauríem d’arribar a Cracòvia. He sentit a dir que potser hi haurà un setge de Cracòvia. 5 de novembre: “Al matí seguim navegant cap a Cracòvia i hi hauríem d’arribar ja de nit. Estic intranquil, trobaré Trakl? Així ho espero. Trobo molt a faltar una persona amb qui poder parlar amb sinceritat. Però ho haurem de suportar. Em donaria força ànims. Durant tot el dia em sento abatut i amb tendència a la depressió. No he treballat gaire. Ja a Cracòvia. Avui és massa tard per visitar Trakl. Prego a Déu perquè em doni forces. 6 de novembre: Al matí he anat a la ciutat, a l’hospital militar. Allí he sabut que Trakl ha mort fa un parell de dies. M’ha afectat profundament. És trist, molt trist! Li ho he comunicat tot seguit a Ficker. Pobre Trakl.”


Jo no era conscient de quan va morir exactament Georg Trakl, però quan ahir vaig passar per davant de l’hospital vaig veure una ofrena dipositada sota la placa. Després, a casa, vaig comprovar-ho. Trakl moria el 3 de novembre. Wittgenstein i ell no es van arribar a trobar. Per un moment ens podem imaginar l’espera del poeta, l’arribada tardana del filòsof. Els dos dies que van separar aquest encontre que mai no va tenir lloc. Ara, unes flors i unes espelmes ens retornen a les dates. Unes dates que uneixen els dos personatges en el moment actual, però que aleshores els va separar per sempre més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Campanetes

Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem ...

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

Objecte IX

OBJECTE IX Encara se sent com tremola la terra, com el Vesuvi escup sobre Pompeia i tots corren buscant aixopluc, com els nens, al carrer, sota el que en aquest instant és un disc de llautó del firmament, sota un mur de pedra o una figuera d'on fins i tot s'han escapat les fulles com ocells, literalment, com els nens comprovem si aquest motlle fos és un cos autèntic d'una barreja de sang, suor i músculs o tan sols una pluja de calç i cendra apagada, com nens nosaltres i ells, que oblidaren què és la pols còsmica i de quines proporcions de foc i de matèria va parlar a la classe de física el mestre del poble i un sacerdot embogit esgaripant que hi ha una sola vil·la on és possible refugiar-se.

Al cap d'uns anys

Un altre poema de Stanisław Barańczak. AL CAP D’UNS ANYS Al cap d’uns anys, la Història ens donarà la raó. Però la història no donarà res, no es dóna per res, la Història ni ens dirigirà la paraula, la Història jeu sota un metre i mig de sorra o de fang, sota la pell de la Història la sang s’espesseix en un sangtraït, lentament tira avall, d’acord amb la llei de la gravetat, als ulls de la Història només hi ha buit i sobre les seves dents trencades ni tan sols tremolen els seus, per sempre serrats, per sempre emmudits, per sempre adolescents llavis

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...