Vés al contingut principal

Trakl i Wittgenstein a Cracòvia

Visc molt a prop de l’hospital militar a Cracòvia, hospital militar de quan la ciutat formava part de Galicja dins l’Imperi Austrohongarès, i hospital militar encara avui dia. Passo sovint pel davant, i sempre m’aturo, encara que sigui un segon, en una placa que indica que allí va morir el poeta Georg Trakl. És en polonès i en alemany.

Quan ja feia uns mesos que havia esclatat la I guerra mundial, pocs dies abans de morir, el poeta, sumit en depressions constants i sota els efectes de les elevades dosis de drogues, va escriure al filòsof Ludwig Wittgenstein. Aquest darrer havia estat destinat també a Cracòvia com a canoner del vaixell “Goplana” (en altres textos, es diu que s’encarregava del reflector de senyals), que navegava pel Vístula entre Sandomierz i Zator. Wittgenstein sabia que Trakl havia intentat suïcidar-se amb un tret, motiu pel qual era a l’hospital sota observació. I també sabem que Wittgenstein havia ajudat el poeta nascut a Salzburg. Li havia pagat la publicació del seu primer llibre de poemes. En el moment que són o no són tots dos a Cracòvia les versions difereixen. En una, Wittgenstein havia rebut un permís i va tornar a Viena per solucionar uns assumptes familiars. I va ser allí on el va trobar la notícia de la mort de Trakl. L’altra versió diu que Wittgenstein, conscient de la gravetat de la situació, va voler arribar al més aviat possible a Cracòvia per trobar-se amb el poeta, a qui no coneixia personalment. En el moment que va arribar a Cracòvia, Trakl feia dos dies que era mort.
El dia 30 d’octubre de 1914 Wittgenstein havia rebut una postal del poeta en què aquest li demanava que el visités. El text diu així: “Estimat senyor! Li estaria enormement agraït si em fes l’honor de visitar-me. Fa 14 dies que sóc en aquest hospital militar, a la secció cinquena de malalts psíquics. Potser en els propers dies podré abandonar l’hospital per tornar al front. Abans no prenguin aquesta decisió, desitjaria poder parlar amb vostè. El saluda ben cordialment, Georg Trakl”.

Si hem de fer cas d’aquesta darrera versió, Wittgenstein entraria a Cracòvia el 5 de novembre de 1914. De fet, va ser el 6 de novembre. Les anotacions que el mateix Wittgenstein va fer al seu diari, i que no van aparèixer fins als anys 90 semblen confirmar-ho. Durant uns dies, el vaixell en què navegava es va trobar constantment amb problemes. Sembla ser que a partir del 4 de novembre la situació ja va millorar: “4 de novembre: Nit tranquil·la. Al matí seguim navegant. He treballat molt. Demà hauríem d’arribar a Cracòvia. He sentit a dir que potser hi haurà un setge de Cracòvia. 5 de novembre: “Al matí seguim navegant cap a Cracòvia i hi hauríem d’arribar ja de nit. Estic intranquil, trobaré Trakl? Així ho espero. Trobo molt a faltar una persona amb qui poder parlar amb sinceritat. Però ho haurem de suportar. Em donaria força ànims. Durant tot el dia em sento abatut i amb tendència a la depressió. No he treballat gaire. Ja a Cracòvia. Avui és massa tard per visitar Trakl. Prego a Déu perquè em doni forces. 6 de novembre: Al matí he anat a la ciutat, a l’hospital militar. Allí he sabut que Trakl ha mort fa un parell de dies. M’ha afectat profundament. És trist, molt trist! Li ho he comunicat tot seguit a Ficker. Pobre Trakl.”


Jo no era conscient de quan va morir exactament Georg Trakl, però quan ahir vaig passar per davant de l’hospital vaig veure una ofrena dipositada sota la placa. Després, a casa, vaig comprovar-ho. Trakl moria el 3 de novembre. Wittgenstein i ell no es van arribar a trobar. Per un moment ens podem imaginar l’espera del poeta, l’arribada tardana del filòsof. Els dos dies que van separar aquest encontre que mai no va tenir lloc. Ara, unes flors i unes espelmes ens retornen a les dates. Unes dates que uneixen els dos personatges en el moment actual, però que aleshores els va separar per sempre més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…