Passa al contingut principal

La memòria d'un lloc

“Escric sobre un lloc, o sobre la memòria d'un lloc. Escric sobre una ciutat anomenada Alexandria que diuen que he hagut d'estimar, i sobre altres ciutats que em recorden un món desaparegut al qual crec que desitjo tornar. Escric sobre l'exili, el record, i el pas del temps. Escric -així m'ho sembla- per reconquerir, per conservar i tornar al passat, tot i que pot ser perfectament que escrigui per oblidar i per posar el passat rere meu”.

                                                                                            André Aciman

Comentaris

Anònim ha dit…
Redéu.. Impressionant. M'agrada. Jo, com que no escric, no m'haig de preguntar per què escric. Però si escrivís, em sentiria molt a prop dels seus mots. Hi afegiria potser alguna cosa. Per exemple: "...tot i que pot ser que escrigui perfectament sobre el passat per fer-me més habitable el futur". Però això ja és el meu tarannà viciós. Què hi farem. Bona píndola ens has regalat.

Josep

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El temps, quan seus

Stanka Hrastelj (1975) ha estudiat teologia a la Universitat de Ljubljana. El seu primer llibre, publicat en 2005, va rebre el premi al millor debut de l’any.


EL TEMPS, QUAN SEUS

El temps, quan seus en un cafè o
a la gespa, està limitat premeditadament;
com el silenci que aboques
a la tassa,
quan s’ha de parlar
de qualsevol banalitat,
perquè al món no hi ha res banal

i de vegades vessa.
Encara hi ha coses que em sorprenen:
el teu interès pel barroc,
un plat de prunes a la nevera
o l’estona que tens la mà a la balda
abans de deixar-me entrar.

Dies

Aquesta tarda hi ha la segona presentació del darrer llibre de poemes de l’amic Michał Sobol, Naturalia. El llibre s’ha publicat en una petita editorial de Cracòvia, la qual cosa ha permès que se n’hagi fet una elaboració quasi artesanal. La imatge de portada és de l’artista i també amic Bogusław Bachorczyk. Aquest és un dels poemes del llibre, on mostra el tema constant de l’enfrontament entre el món rural i el món urbà.
DIES
Com si els dies tinguessin la seva pròpia història i haguessin de ser prestats. Alguns eren incomprensibles, misteriosos, altres massa senzills per poder ser entesos.
S’havien de prestar a un interès elevat, en un passat abstret en si mateix o en un futur servicial que sempre prometia molt però que no tenia una memòria massa bona.
Al capdavall, la tria de la millor opció  s’ajornava. Duraven les negociacions. I els dies, amb tot el que contenien, foren lleument diferits  més enllà com una tanca amb els pollets.


El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Perfils

Lucija Stupica neix el 1971 a Šmarje pri Jelšah (Eslovènia). Ha publicat dos llibres de poemes. PERFILS D'UNA HISTÒRIA
La pluja grata la finestra. Delicada i persistent.
Ningú no té pressa quan ella esclata
entre els murs com una arrel que creix en el cos.
Algú passa mentre alço la mà com a protesta.El vent és fràgil i no porta paraules o amor.
Mentre jo penso en tu, el meu trepitjar
del desig deixa de sonar en les ratxes del vent
i el món fa un terrabastall en grans moviments.
El record és com un jersei acabat de rentar,
una mica encongit, els colors pàl·lids.
El més fàcil seria donar la culpa al soroll
de la raó per les paraules que et dec,
i a l'agreujament que no s'ha sabut pronunciar. PARACAIGUDISTES
Es massacra el pensament quan troba
una falsa expressió. Mai no has entès
com vomitar la llavor del teu origen,
una prova estadística de la decadència,
donada en el mateix naixement.
S'ha destruït la casa. Encendré el foc
a la xemeneia, entre la llenya hi ha va…

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema:


***
M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qualsevol a les parpelles d’ella. Vaig ser …

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Ressons

Al comentari de Jordi Cervera sobre el llibre La disfressa dels arbres, que vam esmentar fa uns dies, voldria afegir encara dues valoracions més. La de Laura Dalmau, al seu blog; i la de Sam Abrams en una ressenya a El Mundo. També podeu sentir una entrevista sobre el llibre a la secció La dona de la finestra, del programa El cabaret elèctric. A tots ells, moltes gràcies.

De Elegies Centreeuropees?


vii

L'arquitectura domina el pensament, les passes
(sense cap orientació perdudes entre grans edificis)
menen a carrerons sense sortida. Sempre una imatge,
un bloc de pedra que és comú al llarg de 1.000 km.
Unes parets escairades perfilant un reflex negre.
Uns angles que parteixen la història en dues
meitats irregulars. La crueltat en pròpia pell,
la nostàlgia deformada en un món novel·lesc.

Teulades inclinades, un descens indeturable al fons
buit de les dates que s'escolen, amb una pell
rasposa com peixos assecats. Cada teula
pot recomptar el pes de la neu a cada hivern.
La cobertura temporal, un…

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…