Passa al contingut principal

De poesies


Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució.
No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que a les taules de novetats hi hagi absolutament de tot. Com sol passar en aquest tipus de llibreries, l’apartat de poesia és ben migrat (i encara podríem donar les gràcies que existeix, si ho mirem des del punt de vista que tenen els aficionats a la poesia d’estar completament bandejats), el que hi ha són els llibres de les grans editorials, els poetes polonesos més coneguts, i poca cosa més.
Resulta que una de les editorials que abans tenia més prestigi al mercat ha començat una deriva descaradament comercial, però ho ha fet a través d’una estratègia: publica les coses més populars en altres segells que ha creat especialment per a aquesta pràctica, que no sigui dit que és la mateixa editorial. Un d’aquests segells comença a publicar poesia, però quina? Sí, literatura comercial, comencen a publicar poesia, ja està. Tenim la poesia d’instagram damunt la taula. De cop i volta, un senyor que es fa dir Atticus, amb un títol corprenedor, Ella tenia el cor salvatge, una poeta polonesa, evidentment desconeguda fins ara, Anna Ciarkowska, amb un altre títol que corglaça, Els nois que estimo, i després l’omnipresent, l’autora traduïda a totes les llengües, amb títols suggerents, ella es diu Rupi Kaur, i els llibres Llet i mel, i El sol i les seves flors.

Fa no gaire vam assistir a un petit debat sobre la poesia d’instagram en alguns diaris i en alguns blogs en castellà, que jo sàpiga no va saltar en aquell moment a l’àmbit de la literatura catalana. La poesia d’aquests autors, que cada dia o cada no sé quan et posen una fotografieta (mira, com es fa ara en aquest blog) i un poema, de collita pròpia, moltes vegades sembla una digestió molt mal païda de Paulo Coelho passada a paraules en rengleres. Es poden argüir que venen molts llibres, i que els poetes que no venen gens els tenen enveja, aquest era un dels arguments principals en aquell debat. No, no és aquesta la qüestió. El problema és que es vol fer passar bou per bèstia grossa. Poden ser pensaments, poden ser estats d’ànim, poden ser el que vulgueu, però no forma part de la tradició poètica. Algú ho pot considerar poesia, però el que jo dic és que no forma part de la tradició poètica. Si la hi considerés, què faria amb tota la poesia dels trobadors, amb la literatura renaixentista, amb el barroc i el romanticisme (literari)? On caben tots aquests moviments (i només faig esment de la tradició occidental), que han configurat que avui escrivim poemes d’una manera determinada, en aquest tipus de poesia que només denota uns estats adolescents? I alerta, la tradició no és una cosa fixa, no té cap mena d’essència que la fa inamovible, la podem modificar, va canviant i ens hi podem enfrontar directament, de fet, tot acabarà establint un diàleg amb el que han escrit els autors anteriors a nosaltres i el que fem o deixarem (si és que deixem alguna cosa) als autors posteriors.
No tinc res en contra que això es publiqui, que es vengui, m’és del tot igual. I fins i tot, si gràcies a publicar això es publiquen altres llibres de qualitat i interessants, doncs endavant. La gent que treballa a les editorials, a les llibreries, ha de menjar, sí senyor. Però sí que ho trobo del tot contraproduent, i molt nociu. Perquè aquí no hi ha un intent de dialogar, o d’arribar a destruir, si es vol, la tradició, no té cap element de les avantguardes, per exemple. Representa una prolongació de l’adolescència en tota la societat, fet al qual assistim des de fa uns anys, i pensar que aquesta prolongació, aquesta adolescència quasi eterna, amb la seva ingenuïtat, amb la seva superficialitat, pot representar els valors que volem. I que la seva via d’expressió, aquests pensaments simples i molt poc profunds, pot convertir-se en un poema. Potser la solució a tot això seria crear un apartat diferent dintre de les llibreries, alguna cosa com «pensaments adolescents», «autoajuda en forma poètica», podeu inventar-vos l’etiqueta que vulgueu, però sí, en un apartat diferent.

Comentaris

Teresa Bosch ha dit…
Un post que obre moltes reflexions que van més enllà de la poesia, Xavier. Gràcies per compartir-les. De totes maneres, tot i que coincideixo en línies generals amb la teva opinió, penso que potser aquests "pensaments adolescents en forma poètica" poden contribuir a despertar l'interès per la poesia i tot el que representa entre un públic adolescent que d'altra manera difícilment entraria en contacte amb el gènere. Com dius, el problema és que aquest públic adolescent es mantingui sempre adolescent, però això ja no és un fenomen exclusiu de la poesia sinó dels temps que ens han tocat viure.
Xavier ha dit…
Teresa, moltes gràcies a tu pel teu comentari. Sí, coincideixo en el fet que podria ser una manera que el públic adolescent s'acostés a la poesia, ja que els seria molt propera, i després ja anirien fent el seu camí amb altres descobertes de poesia. I és ben cert que aquest allargament de l'adolescència afecta tota la societat, i com més va, més.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

El secret del quadern recuperat

El Diari d'un nàufrag de Krzysztof Karasek és un llibre ben peculiar. Recull diversos quaderns d'apunts, de poemes, que ha anat recollint al llarg de més de deu anys i que és com una summa poètica de l'autor polonès. Fins fa poc els poemes havien aparegut en diversos llibres que no contenien, en cap cas, la totalitat dels quaderns. Finalment, l'any 2012 en va aparèixer la versió íntegra en un sol volum. EL SECRET DEL QUADERN RECUPERAT La poesia exigeix víctimes, però també ens omple de nombrosos presents que per a altres són com joguines en una habitació infantil. Una correcció del que veiem: el que algú refusa al camí amb una puntada de peu, un altre ho aixeca amb respecte, com molles de pa. Com una ballarina lídia, desitjosa de mirades d'un espectador captivat, esdevé ella mateixa en els sons esmorteïts, en els transcursos; això és la poesia. Antany un estudiant, i ara ja vell obre un quadern trobat a les golfes, i en llegeix el que maldestrament hi ha escrit...

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

A Yorkshire, estiu de 2004 (2)

Jacek Gutorow A YORKSHIRE, ESTIU DE 2004 2 Cap senyal de l’imperi. Una lluna plena bàsica. Un jardí estadístic. Un paisatge amb un codi d’accés, amb milers de models, de rierols. I noms com campanades a morts: Poppletone, Cattal. Com una formació de brases ardents, la cendra vessada a la mà. Al matí, col·lisió de boires, roses mig marcides en un gerro d’un victorià tardà. La mirada domina els voltants, benèvola, divideix i regna.

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.