Passa al contingut principal

De poesies


Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució.
No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que a les taules de novetats hi hagi absolutament de tot. Com sol passar en aquest tipus de llibreries, l’apartat de poesia és ben migrat (i encara podríem donar les gràcies que existeix, si ho mirem des del punt de vista que tenen els aficionats a la poesia d’estar completament bandejats), el que hi ha són els llibres de les grans editorials, els poetes polonesos més coneguts, i poca cosa més.
Resulta que una de les editorials que abans tenia més prestigi al mercat ha començat una deriva descaradament comercial, però ho ha fet a través d’una estratègia: publica les coses més populars en altres segells que ha creat especialment per a aquesta pràctica, que no sigui dit que és la mateixa editorial. Un d’aquests segells comença a publicar poesia, però quina? Sí, literatura comercial, comencen a publicar poesia, ja està. Tenim la poesia d’instagram damunt la taula. De cop i volta, un senyor que es fa dir Atticus, amb un títol corprenedor, Ella tenia el cor salvatge, una poeta polonesa, evidentment desconeguda fins ara, Anna Ciarkowska, amb un altre títol que corglaça, Els nois que estimo, i després l’omnipresent, l’autora traduïda a totes les llengües, amb títols suggerents, ella es diu Rupi Kaur, i els llibres Llet i mel, i El sol i les seves flors.

Fa no gaire vam assistir a un petit debat sobre la poesia d’instagram en alguns diaris i en alguns blogs en castellà, que jo sàpiga no va saltar en aquell moment a l’àmbit de la literatura catalana. La poesia d’aquests autors, que cada dia o cada no sé quan et posen una fotografieta (mira, com es fa ara en aquest blog) i un poema, de collita pròpia, moltes vegades sembla una digestió molt mal païda de Paulo Coelho passada a paraules en rengleres. Es poden argüir que venen molts llibres, i que els poetes que no venen gens els tenen enveja, aquest era un dels arguments principals en aquell debat. No, no és aquesta la qüestió. El problema és que es vol fer passar bou per bèstia grossa. Poden ser pensaments, poden ser estats d’ànim, poden ser el que vulgueu, però no forma part de la tradició poètica. Algú ho pot considerar poesia, però el que jo dic és que no forma part de la tradició poètica. Si la hi considerés, què faria amb tota la poesia dels trobadors, amb la literatura renaixentista, amb el barroc i el romanticisme (literari)? On caben tots aquests moviments (i només faig esment de la tradició occidental), que han configurat que avui escrivim poemes d’una manera determinada, en aquest tipus de poesia que només denota uns estats adolescents? I alerta, la tradició no és una cosa fixa, no té cap mena d’essència que la fa inamovible, la podem modificar, va canviant i ens hi podem enfrontar directament, de fet, tot acabarà establint un diàleg amb el que han escrit els autors anteriors a nosaltres i el que fem o deixarem (si és que deixem alguna cosa) als autors posteriors.
No tinc res en contra que això es publiqui, que es vengui, m’és del tot igual. I fins i tot, si gràcies a publicar això es publiquen altres llibres de qualitat i interessants, doncs endavant. La gent que treballa a les editorials, a les llibreries, ha de menjar, sí senyor. Però sí que ho trobo del tot contraproduent, i molt nociu. Perquè aquí no hi ha un intent de dialogar, o d’arribar a destruir, si es vol, la tradició, no té cap element de les avantguardes, per exemple. Representa una prolongació de l’adolescència en tota la societat, fet al qual assistim des de fa uns anys, i pensar que aquesta prolongació, aquesta adolescència quasi eterna, amb la seva ingenuïtat, amb la seva superficialitat, pot representar els valors que volem. I que la seva via d’expressió, aquests pensaments simples i molt poc profunds, pot convertir-se en un poema. Potser la solució a tot això seria crear un apartat diferent dintre de les llibreries, alguna cosa com «pensaments adolescents», «autoajuda en forma poètica», podeu inventar-vos l’etiqueta que vulgueu, però sí, en un apartat diferent.

Comentaris

Teresa Bosch ha dit…
Un post que obre moltes reflexions que van més enllà de la poesia, Xavier. Gràcies per compartir-les. De totes maneres, tot i que coincideixo en línies generals amb la teva opinió, penso que potser aquests "pensaments adolescents en forma poètica" poden contribuir a despertar l'interès per la poesia i tot el que representa entre un públic adolescent que d'altra manera difícilment entraria en contacte amb el gènere. Com dius, el problema és que aquest públic adolescent es mantingui sempre adolescent, però això ja no és un fenomen exclusiu de la poesia sinó dels temps que ens han tocat viure.
Xavier ha dit…
Teresa, moltes gràcies a tu pel teu comentari. Sí, coincideixo en el fet que podria ser una manera que el públic adolescent s'acostés a la poesia, ja que els seria molt propera, i després ja anirien fent el seu camí amb altres descobertes de poesia. I és ben cert que aquest allargament de l'adolescència afecta tota la societat, i com més va, més.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans , és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les. MONTGOMERY És com un pla en Braille i les espatlles d'una font, com una ombra que vola rere una rossassa forjada, com un somni de la Secessió rere un mur alt que segueix essent discutit pels successors, què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca, blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba. *** Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen. Quant al sofriment, confien en els antics mestres. La terra vibra pels viatges que pateix i als funcionaris de la Unió els pertorba el son. Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat, una serie...

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes. SIGNES D'AIGUA Des del pont de fusta a Wyszogród miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava com un altar, plena de fosca solemnitat. Ens parlava en la seva llengua muda. Han passat tants anys. Les ombres nostres encara són al pont, cegues. No copsen les coses terrenals, les divines.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Retorn de les paraules

"En l ’emigració també es pot observar un fenomen curiós, que anomeno el retorn de les paraules. Les paraules oblidades, que ja no utilitzem en la nostra vida actual, tornen a la consciència en forma de records. En realitat, només n’ha quedat el contingut sonor; el sentit usual ja fa temps que se n’ha evaporat. Una paraula així ja no és la veu de la vida, sinó el seu eco. És una conquilla buida en què de vegades es pot sentir el bramul de la vida. Ens l’acostem a l’orella: evidentment, sona. De vegades fins i tot amb molta més bellesa que abans, quan era un organisme viu ple. La paraula-record sovint també significa una cosa diferent que antany, en el país d’origen. I així, els records omplen la imaginació de l’emigrat. No tan sols els records dels llocs abandonats, de les persones que hi deixàrem, sinó els records de coses moltes vegades banals, que en la llunyania han cobrat importància. Aquesta imaginació també l’omplen les paraules que només s’han sentit abans d’emigrar. Aques...

Mavraki (I)

Stephanos Papadopoulos va néixer a Carolina del Nord en 1976. D'origen grec, ha traduït Derek Walcott al grec i Iannis Ritsos o Costas Cariotakis a l'anglès. Comparteix la sensibilitat del llenguatge i la imatgeria rica del gran poeta antillà Derek Walcott, el seu valedor. MAVRAKI (I) En la llum roent de la tarda a Kouzi Mavraki seu amb els vells, les botes de pell s'assequen al sol. Les guerres passen ràpid, per això hi ha la memòria. El sol passa a través del mur pigotat on les taques de rovell gotegen de les reixes, marques llagrimoses del ferro vuitanta anys exposat. L'edifici s'alça com un cavall malalt, les parets s'escrostonen en tocar-les, els fonaments contrafets ara ja són pols de calcària, i la memòria de les canonades surt a la superfície com venes. Mavraki empeny el seu bolquet pels carrers que sospiren amb massa història, un vell intentant oblidar una memòria embalada amb sal.

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesuraven...

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...

Amb avidesa, encisat

Janusz Szuber AMB AVIDESA, ENCISAT Que algú intenti descriure la seva vida, no pas per ser una excepció, tot el contrari: la seva obsessió era una contínua recerca de semblances amb els altres, tot seient al cotxe en un pàrking, mirant amb avidesa quan sortien de l'hipermercat, amb carretons plens d'ampolles, llaunes, bricks, se'ls imaginava en diferents situacions, aquelles mans, clatells i natges. Això sóc jo, tot i que un pèl diferent. I alhora veia els seus ossos d'abstinència, que les urpetes d'escarabat enterrador pessigollejaven, i preguntà: quins eren els meus? com si en la no gramàtica existís encara el possessiu. Això no tenia molt a veure amb la poesia, abrivava tan sols com una frase casual que, tal vegada, serà el primer vers.