Vés al contingut principal

Sobre llibres electrònics (i sant tornem-hi)

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pas totes les virtuts del llibre tradicional. He llegit sempre llibres. Hi ha llibres a la meva biblioteca que són quasi sagrats, que me’ls estimo, que em porten records, de quan els vaig comprar, o de quan vaig arribar a casa i en vaig compartir la sensació amb la persona amb qui vivia, o de quan he hagut de fer trasllats d’aquí cap allà i els he posat curosament en capses, i he mirat que siguin els primers a arribar, que tornin a tenir el seu lloc. Per tant, també sóc un fetitxista dels llibres, ho reconec. Però també reconec els grans avantatges que ens proporcionen els llibres electrònics. Sóc un comprador quasi compulsiu de llibres, en qualsevol format. I no veig cap sentit, actualment, que s’hagi de triar. Ni ser un lector i comprador tan sols de llibres en paper, ni ser un comprador i lector tan sols de llibres electrònics. Els dos formats poden conviure perfectament. I els problemes de la indústria editorial, si sap o no adaptar-se, ja són figues d’un altre paner. No conec com funciona, i no en puc dir gran cosa, excepte que els recels que tenen vers els llibres electrònics fa que ja estiguin arribant tard a tot arreu. Però en qualsevol cas, això no té res a veure amb olorar el paper d’un llibre, amb sentir el cruixit de la pàgina en passar. No, això són altres coses. Això és l’objecte. Això és el fetitxe. I això no té res a veure amb la literatura. Aquesta es defensa perfectament, estigui en un paper, en un rotlle, en una pantalla o en una pedra.

Comentaris

Lior ha dit…
Ara t'escolto. Sembla un debat entre faccions religioses. Si poder portar, per exemple, tota la "teva" poesia al damunt, tenir-la a mà tothora, no és per xalar ja em diràs què ho és... No és un debat de lectors, sinó d'usuaris. Ja s'ho faran.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…