Vés al contingut principal

Tomaž Šalamun en una nova traducció



Sembla ser que ja es pot trobar a les llibreries un dels llibres més importants del poeta eslovè Tomaž Šalamun, Balada para Metka Krašovec. Aquí es pot consultar. Dic sembla ser perquè encara no he pogut veure’l, el viatge dels paquets cap a Cracòvia de vegades triga una mica. 
El treball de traducció ha estat molt intens, amb moltes alegries, i amb una feinada de por. Entrar en el món i en la llengua de Tomaž Šalamun exigeix una dosi important d’esforç, esforç que després es veu recompensat amb escreix. D’alguns poemes, no recordo quantes versions n’he fet, era un treball de correcció i de nova correcció. Aquí sí que si no et treuen el llibre de les mans, no l’acabes mai de lliurar. Un dels aspectes que sempre em capfiquen en la traducció d’un poeta és poder trobar aquella veu, aquell to que el fa diferent de qualsevol altre. Es podria pensar que, sent un poeta tan allunyat estèticament d’altres autors que he traduït, seria en aquest cas una tasca fàcil. I no, no és pas així. S’ha d’aconseguir que l’estranyesa, la revolució que imposa a la seva llengua tingui el seu ressò en la nova llengua a què es tradueix. No sé si ho he assolit, però sí que estic completament convençut que es tracta d’un llibre que ens obliga a enfrontar-nos a molts reptes, com el de qüestionar qualsevol tipus d’identitat. És una tasca que poden dur a terme amb èxit els grans poetes, i Tomaž Šalamun és, sense cap mena de dubte un dels grans poetes europeus actualment.
Aquest és un dels poemes del llibre.


WEST BROADWAY

Me gusta estar en el aire. Bajo a la ciudad, sobre
la gente. Me atrinchero en la tierra. Carros con bueyes,
un campesino con una fusta atraviesa el pueblo un día
tranquilo. Y en el Bronx, un judío vestido como en otra
época. Ya no se pueden ver los techos
desde el gabinete del dentista en el rascacielos
de Ljubljana. Eran tan extraños, y yo estaba
tan alto. Después vinieron años de hambruna. Estuve
en lugares donde la gente llevaba pantalones negros
ajustados. Las paredes estaban manchadas de minio
rojo, el alcalde de la ciudad nos mostró dónde estaría
la gigantesca central eléctrica. Después nos fuimos al mar.
Entre los bambús me extrañé de dónde salían tantas
agujas de abetos. Miré a los barcos de vapor desde la terraza.
Supe que navegaría. Me despertaron en un
pueblo donde el blanco sol brillaba en el Duomo.
Los farmacéuticos susurraban. Echaron libros
a los camiones. Se fueron porque nosotros habíamos llegado.
No tengo país. A cualquiera al que me agarre, me lo bebo.
Por doquier ordenan que la niveladora eche abajo
mis construcciones. Esta barra y esta gente que pasa –
Castelli ha envejecido desde la última vez
que lo vi – cuando el incendio de Venecia hubo
una revolución – aunque sigue teniendo el mismo
perro, otras mujeres bellas a su alrededor, y la misma
orquídea salvaje en el ojal.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…