Passa al contingut principal

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Comparteixo la meva admiració per Narcís Comadira, i no únicament com a poeta.
Gràcies, Xavier!
24 de gener del 2012, a les 14:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...
3 comentaris
Més informació

Maria

En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’ antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algu...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Del bloc de notes: Passeigs de gener (iv)

QUART Fora de la ciutat les paraules són més curtes. En lloc de l’horitzó, un torb blanc. Els sons s’enganxen, convergeixen en punts que algú allí a tot córrer resumeix; una cursa sense corredor perquè la neu esborra els contorns i el boscatge esdevé paret, però tu no pots agafar aire. És potser el moment d’una confessió simple? Perquè en algun moment la neu ho cobrirà tot, ho deixarà en un estadi de congelació definitiu. No hi haurà paraules. El rastre blanc que deixa un avió s’esvairà lentament en el cel blau.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki DE CAMÍ A DELFT Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre tot esdevé una obra del moment: daurades gotes de pluja sense assecar-se brillen en un sol tímid una noia llegeix una carta les dones escombren el carrer una puntaire concentrada com un cirurgià inclina el cap amb compte. Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot carrega les seves teulades descansa com cansats animals la gent viu tranquil·la inconscient les barques salpen toquen les campanes quan cal fins i tot el crim madura en algun lloc en algun carreró. I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa encara lluita encara resplendeix. Esti...
2 comentaris
Més informació

Sobre un pont

 Des de petit, tinc debilitat pels ponts. Quan era un nen era capaç d'estar-me vora la finestra del tren hores i hores i esperar aquell sord sacsejament soterrat que anunciava l'arribada d'un pont. Aleshores, m'arrapava tot jo a les finestres que el revisor havia tancat a propòsit en el moment que el tren, reduint la velocitat, entrava en aquella esquena d'un drac de ferro invisible que, com vaig poder saber més endavant, no era una obra de fetillers sinó d'enginyers. Fins avui dia em fascina el joc rítmic d'aquells arcs de ferro, que salten de sobte, un rere l'altre, de profunditats invisibles i que es colpegen mútuament tot retrunyint per, al cap d'uns minuts, endinsar-se de nou i de sobte en un silenci i en un espai que s'esvaeix. En qualsevol ciutat estrangera que tingui riu, el primer que faig quan hi arribo és visitar-ne els ponts. Si no és que en tingui tants com el Sena a París. Tal vegada la meva malaltia ve que vaig passar la meva ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Davant de la placeta

Aleksander Wat (1900-1967), poeta, prosista, traductor. Un dels creadors del futurisme polonès i redactor de revistes d'avantguarda a Polònia en el període d'entreguerres. Després, abandonà les tendències avantguardistes i va escriure llibres tan importants com Poemes mediterranis (1962). També mereix una menció especial el seu llibre de converses El meu segle . *** Davant de la placeta. Els nens juguen a la xarranca. Mares de llet fan mitja. Una sageta travessa aquest paisatge, però ningú no la veu. Excepte un vell, tot i que va amb el cap cot, que mira la sorra, en compta els grans, escolta com d'una planxa allí a prop goteja. Una aigua que li fa recordar una altra – gran, ben gran. Que banya els continents. Que antany una gota d'amargor contaminà.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació