Vés al contingut principal

Any sense idees


Andrej Hočevar (Maribor, 1980) és poeta, assagista i crític literari. Ha publicat tres llibres de poemes i forma part del consell de redacció de la revista Literatura, una revista que és més aviat un llibre on es pot trobar tant la producció de poetes contemporanis eslovens com la producció de poetes d'altres llengües, assajos i fragments de novel·les i contes. Un model que no faríem pas malament de tenir en compte i de poder adoptar. Aquest poema pertany al darrer número d'aquesta revista.


ANY SENSE IDEES

En un dia xafogós, envernissat fins el moll de l'os,
també la immobilitat produeix sons. Diminutes
flors fulgents, tan properes a la carretera com al cel,
brunzen i fan girar els seus motors.

La fullareda seca amb les puntes dels dits toca
de lluny l'aigua. Un conjunt de cases descansa,
entre elles es queden de pedra les veus dels passants.
El que veig és tot el que pot esdevenir;

penso que aquesta llum aixafada cau també
sobre meu, però tan sols perquè jec tranquil
com aquesta illa quan les onades xoquen amb ella.

Quan veig orenetes que en el seu vol ràpid
despleguen la seva escarida escriptura, no puc saber
si m'ho he imaginat o si ho he desitjat.

Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
El poema és magnífic, especialment aqueta darrera imatge de les orenetes. I la traducció ha de ser esplèndida, perquè el poema funciona perfectament en català. Felicitats per la feina que fas.

Una abraçada, Víctor.
Xavier Farre ha dit…
Estimat Víctor,
Moltes gràcies pel teu comentari. Realment, el poema és excel·lent, i espero haver pogut expressar una mica el to i la força de l'original.
Una abraçada,
Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…