Vés al contingut principal

Cendres i senyals


A partir de 1999 Jacek Podsiadło ha anat espaiant molt més la publicació dels seus llibres de poemes, reduint dràsticament el ritme frenètic que havia iniciat uns 12 anys abans. Des d’aleshores, un llibre el 2005, Kra (Llenca de glaç), i a finals de 2011 un altre nou llibre, Pod Światło (A contrallum). Aquest darrer llibre, a més, té la particularitat que només es pot comprar en format electrònic, i en una editorial molt petita. És, en tots sentits, una bona notícia. Podsiadło hi desplega tots els seus grans recursos que demostren que, independentment de si publica molt o poc, de si publica en format electrònic o paper, segueix sent un dels grans noms de la poesia polonesa contemporània. 
Entre els recursos, destaca el joc constant amb el llenguatge, la qual cosa fa que alguns dels seus problemes siguin molt difícils de traduir. En ocasions, no hi ha més remei que optar per una possibilitat del text tot perdent-ne altres. En altres ocasions, el traductor també confia que el lector pugui desentrellar alguns dels aspectes que no són massa habituals en la cultura d’arribada. En aquest poema els noms de les cartes han de ser obligatòriament segons la baralla francesa i no pas l’espanyola. Altrament, es perdria quasi tot l’element central del poema.


CENDRES I SENYALS

Astutament batejat, superficial la confirmació,
vaig renegar de Satanàs. Però hi havia la Mona
en una de les cartes de cara per amunt vers mi.
Guanyar sortia d’allò que era desconegut.
El mal era una obra de l’atzar.
Vingueren ofertes, moltes possibilitats
en el lloc de les temptacions infantils.
Macau transformat per la guerra.
Les entranyes dels colors, munts de figures.
Vaig olorar tot el paper.
Als marges hi anava anotant
els noms dels savis com signes protectors:
Bookchin, Vivekananda, Newerly,
amb la seguretat avui rara que amb la vida n’hi ha prou.
Tan sols a mi m’esperava la gran literatura.
Levi-Strauss, Gary Snyder.
Tot. M’agradava aquesta paraula. Tot
em venia amb molta facilitat,
jugava tan sols a va banque.
I va venir ella, la reina al valet,
amb prou feines lleugerament tensa, una torxa i fum.
Em vaig ocupar de les cendres
perquè la bellesa va venir a mi, i la bellesa és trista.

Comentaris

Xavier Farre ha dit…
Sí, Jordi, jo també ho crec. Realment difícil d'interpretar i també de traduir. Gràcies pel comentari. Una abraçada, Xavier.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…