Salta al contingut principal

Cendres i senyals


A partir de 1999 Jacek Podsiadło ha anat espaiant molt més la publicació dels seus llibres de poemes, reduint dràsticament el ritme frenètic que havia iniciat uns 12 anys abans. Des d’aleshores, un llibre el 2005, Kra (Llenca de glaç), i a finals de 2011 un altre nou llibre, Pod Światło (A contrallum). Aquest darrer llibre, a més, té la particularitat que només es pot comprar en format electrònic, i en una editorial molt petita. És, en tots sentits, una bona notícia. Podsiadło hi desplega tots els seus grans recursos que demostren que, independentment de si publica molt o poc, de si publica en format electrònic o paper, segueix sent un dels grans noms de la poesia polonesa contemporània. 
Entre els recursos, destaca el joc constant amb el llenguatge, la qual cosa fa que alguns dels seus problemes siguin molt difícils de traduir. En ocasions, no hi ha més remei que optar per una possibilitat del text tot perdent-ne altres. En altres ocasions, el traductor també confia que el lector pugui desentrellar alguns dels aspectes que no són massa habituals en la cultura d’arribada. En aquest poema els noms de les cartes han de ser obligatòriament segons la baralla francesa i no pas l’espanyola. Altrament, es perdria quasi tot l’element central del poema.


CENDRES I SENYALS

Astutament batejat, superficial la confirmació,
vaig renegar de Satanàs. Però hi havia la Mona
en una de les cartes de cara per amunt vers mi.
Guanyar sortia d’allò que era desconegut.
El mal era una obra de l’atzar.
Vingueren ofertes, moltes possibilitats
en el lloc de les temptacions infantils.
Macau transformat per la guerra.
Les entranyes dels colors, munts de figures.
Vaig olorar tot el paper.
Als marges hi anava anotant
els noms dels savis com signes protectors:
Bookchin, Vivekananda, Newerly,
amb la seguretat avui rara que amb la vida n’hi ha prou.
Tan sols a mi m’esperava la gran literatura.
Levi-Strauss, Gary Snyder.
Tot. M’agradava aquesta paraula. Tot
em venia amb molta facilitat,
jugava tan sols a va banque.
I va venir ella, la reina al valet,
amb prou feines lleugerament tensa, una torxa i fum.
Em vaig ocupar de les cendres
perquè la bellesa va venir a mi, i la bellesa és trista.

Comentaris

Xavier ha dit…
Sí, Jordi, jo també ho crec. Realment difícil d'interpretar i també de traduir. Gràcies pel comentari. Una abraçada, Xavier.

Entrades populars d'aquest blog

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Tres col·laboracions

Tres noves petites publicacions (col·laboracions) han aparegut els últims dies. La darrera plaquette dels amics de Papers de Versàlia, amb el disseny exquisit que els caracteritza, conté dos poemes de Maciej Woźniak que he traduït. També són al blog, aquí els podeu veure separats en .pdf. Si us voleu baixar tota la plaquette, aquest és l’enllaç . A PoesíaDigital faig un repàs, bastant general (l’espai obliga), a la poesia polonesa actual, amb un itinerari que parteix dels grans poetes polonesos que crearen l’anomenada escola poètica polonesa. Aquí en teniu l’article . A La Náusea , segueixo amb els petits assaigs sobre poetes, principalment eslovens i polonesos, poc coneguts entre nosaltres. Aquest cop, la primera part d’un assaig sobre Tomasz Rózycki .

Dies insegurs

Aquest poema d' Anna Piwkowska ha aparegut en el darrer número de la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris), una revista mítica en la cultura polonesa, fundada en 1982 a París, i des de 1990 amb la redacció ja a Varsòvia. En el consell de redacció trobem els grans noms que han contribuït a fer de la literatura polonesa i, especialment, de la poesia un dels fenòmens literaris de la segona meitat del segle XX. DIES INSEGURS Ja ningú no necessita somnis, l'hivern arriba al final, se sent l'olor de boix, l'escorça dels arbres reverdeix, l'herba germina i aviat ben segur apareixeran les anemones, caurà un raig de sol que lliscarà per una pàl·lida teula vermella. Els dies són insegurs i si durant aquests dies escoltem, vora l'espelma, en uns discs russos, els arcs que alt en el cel tallen platejats violoncels, o les notes nostàlgiques més enllà dels mars del sud, o les veus femenines, espesses, d'òpera, serà tan sols un breu instant, i després seurem al ...

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia . Entro en l'enllaç . I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva , o que aquest és el seu llibre més important.  Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro , o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions ...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

De lectures electròniques

A diferència del que deia en aquesta entrada , finalment em vaig comprar un lector de llibres electrònics. Després de mirar diversos models, em vaig decidir per aquest , que vaig comprar a Polònia, encara que el mateix model es ven en altres països amb un altre nom. I n’estic molt satisfet. Ja hi tinc una biblioteca considerable, malgrat la poca oferta que encara hi ha en algunes llengües, com per exemple, en català. L’altre dia, llegint un informe sobre els llibres electrònics publicat a Polònia, vaig veure per una banda sorprès que aquest país és el segon en oferta d’aquest format darrere dels Estats Units. Per una altra banda, no estava tan sorprès, potser perquè ja m’havia acostumat a comprar molts llibres electrònics en polonès. L’oferta és admirable, hi ha llibres que apareixen fins i tot abans en format electrònic que en format paper. Evidentment, hi ha encara editorials una mica renitents a aquest format. Però, en general, no es pot comparar, ni de lluny, amb l’oferta que h...

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...