Ves al contingut principal

Trouville (Un comiat)


Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.
L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.
Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.
Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.


TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Comentaris

Xavier:
M'ha impressionat la notícia de la mort d'en Niemiec. No en sabia res, clar. Des d'aquella trobada a Farrera n'havíem parlat alguna vegada, entre gent del gremi, segurament pel caràcter 'especial' del poeta, i poc més. Però és d'aquells personatges que no s'obliden fàcilment. I segurament per aquesta personalitat marcada, i turbulenta, la poesia tampoc no pot seguir mai les convencions, ni enquadrar-se fàcilment entre els contemporanis. En fi, gràcies per deixar-ne constància, i per mostrar el poema. Una abraçada.
Xavier Farre ha dit…
Maria Josep,

Sí, és cert, era una d'aquelles persones que no s'obliden fàcilment. I la poesia que escrivia últimament era molt interessant. Una autèntica llàstima i una notícia que ens deixa tristos.
Una abraçada.
Fruela ha dit…
Xavi, supersticioso como soy, me quedo sorprendido ante tu nota. Este viernes -27- pasé por una librería de Madrid y, revisando los estantes, reparé en el libro de Lipska y Niemiec; pensé en hojearlo, pero entonces vi alguna otra cosa y ya no lo volví a recordar. Justo ahora, con tu nota, recupero la escena y la pienso de una manera bastante más oscura.

Un abrazo fuerte,
Fruela

Entrades populars d'aquest blog

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Un penyic

En relació amb l'entrada d'ahir, he recordat un poema que vaig escriure ja fa molt temps i que va sortir publicat a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001). Un penyic era la paraula que utilitzàvem per referir-nos a les xapes dels refrescos.
UN PENYIC


La primera sorpresa. L’indret era
proper, però el llenguatge s’allunyava.
A la ciutat motiu per al ridícul
(com el parent que no vols saludar).
Al poble motiu de distinció
i de saber que es forma part d’un grup.
Dos mons separats per una barrera de costums,
per mots perduts o conservats en pàgines
de diccionaris no escrits, per transports
aturats per sempre en vies perdudes.
En l’endemig, la sorpresa del noi
en una combinació de sons,
com la jaqueta en l’adequat jersei,
inicia un procés a la recerca
d’intentar recrear-se a si mateix
– un subjecte en un propi llenguatge.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…