Passa al contingut principal

Trouville (Un comiat)


Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.
L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.
Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.
Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.


TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Comentaris

Xavier:
M'ha impressionat la notícia de la mort d'en Niemiec. No en sabia res, clar. Des d'aquella trobada a Farrera n'havíem parlat alguna vegada, entre gent del gremi, segurament pel caràcter 'especial' del poeta, i poc més. Però és d'aquells personatges que no s'obliden fàcilment. I segurament per aquesta personalitat marcada, i turbulenta, la poesia tampoc no pot seguir mai les convencions, ni enquadrar-se fàcilment entre els contemporanis. En fi, gràcies per deixar-ne constància, i per mostrar el poema. Una abraçada.
Xavier Farre ha dit…
Maria Josep,

Sí, és cert, era una d'aquelles persones que no s'obliden fàcilment. I la poesia que escrivia últimament era molt interessant. Una autèntica llàstima i una notícia que ens deixa tristos.
Una abraçada.
Fruela ha dit…
Xavi, supersticioso como soy, me quedo sorprendido ante tu nota. Este viernes -27- pasé por una librería de Madrid y, revisando los estantes, reparé en el libro de Lipska y Niemiec; pensé en hojearlo, pero entonces vi alguna otra cosa y ya no lo volví a recordar. Justo ahora, con tu nota, recupero la escena y la pienso de una manera bastante más oscura.

Un abrazo fuerte,
Fruela

Entrades populars d'aquest blog

Una alenada breu

Miłosz Biedrzycki


UNA ALENADA BREU

És força inesperat – quan em parles
per telèfon i a l'instant em ve la teva olor.
Però tu seus al tren, lluny d'aquí.
                                           A cada instant
el tren es mou per les vies, del punt A al punt B.
I sonaria bonic que digués que a cada instant
sento la teva olor més forta per telèfon.
                                          Però això dura
tan sols un instant. Com un ruixat.

La fi del món, 9

Anne Talvaz neix el 1963 a Brussel·les, i després es traslladà a París. Treballa com a traductora (ha traduït poesia anglosaxona, per exemple, 4 volums de John Ashbery, Simon Armitage, etc. , i també poesia llatinoamericana). Ha publicat dos llibres de poemes.


LA FI DEL MÓN, 9

Un curiós sentiment d'infinitud,
però és aquí on ha d'acabar,
dempeus en aquesta església
on no fa pas fred;

la cerimònia estava prevista
feia molt temps. És millor deixar-se fer.
Ells - és a dir, els altres - saben.
Mirar cap al costat o enrere

és una temptació, però no serveix de res.
Aquí només hi ha personatges,
els fantasmes que segueixen

el curs dels esdeveniments:
avancen a passes calculades. La repetició
ha començat. Ben aviat serà el nostre torn.

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espè…

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki


DE CAMÍ A DELFT

Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre
tot esdevé una obra del moment: daurades
gotes de pluja sense assecar-se brillen
en un sol tímid una noia llegeix una carta
les dones escombren el carrer una puntaire concentrada
com un cirurgià inclina el cap amb compte.

Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot
carrega les seves teulades descansa com cansats
animals la gent viu tranquil·la inconscient
les barques salpen toquen les campanes quan cal
fins i tot el crim madura en algun lloc en algun
carreró.

I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes
la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable
la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix
un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera
una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat
per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans
s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa
encara lluita encara resplendeix. Estic immòbil els meus
ul…

Tots Sants

Recordo la primera vegada que vaig visitar un cementiri el dia de Tots Sants a Polònia. Em va causar una profunda impressió. No hi ha nínxols, i això ja et fa perdre aquella visió tètrica que ens envaeix quan passem per un cementiri dels nostres. Tot estava ple d'espelmes (vegeu-ne una foto en el blog de l'Abel Múrcia), i tot semblava tenir un aire de placidesa. Recordo que en vaig escriure un poema més tard. En aquests dies, recupero aquest poema concret, i dos més que pertanyen al cicle "Petita guia de paisatges". Tots els poemes es poden trobar a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001), publicat per l'editorial Arola. 

TOTS SANTS

Les espelmes il·luminen camins
que ningú no voldria transitar.
És com una processó en el mar,
en plena nit, un joc de focs i llums.

Si no et fixes en les lloses amb noms
estaries en una excursió
al bosc (potser és això el que buscaven).
La pluja, companya sempre del dia,
no pot extingir els senyals que han deixat
els passejants buscadors…

Petit somni sobre el no res

Kacper Bartczak (1972) és poeta i crític literari. Ha publicat una monografia de John Ashbery i un llibre d’assaig que es troba a la frontera de la teoria, la filosofia i la poesia. Fins ara, la seva producció poètica es pot trobar en dos poemaris independents.

PETIT SOMNI SOBRE EL NO RES
Una abella ha entrat en l’estat de la meva ment amb tota la força que podria treure d’aquesta vida El nen ha dit no hi ha la mort en la seva forma pura
Després he passat pel davant de l’antic quiosc convertit ja en un bar de menjar ràpid vora la parada des d’on ningú no viatja De les formes he vist motlles plàteres ondulades recipients per a substàncies comestibles                     La gent tornava vestida com sempre als llocs que vivien encara que això semblés impossible L’olor del clor ens ha dut al país de somnis de la infància
No sé si ho saps però tots pensem en tu El nen ha dit que amb la vida passa el mateix

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Herba

Un altre poema de Mira Kuś. Parla en un moment dels mètodes per endevinar, i el primer és la cera en l’aigua. És un procediment que es fa a Polònia el 29 de novembre, la vigília de Sant Andreu, i consisteix a vessar cera calenta en aigua, normalment a través del forat d’una clau. I d’aquesta manera, amb la forma de la cera, o quan aquesta fa ombra en una paret, es pot formar la figura de la futura persona estimada.


HERBA

Un cec que pren el ratllador per un llibre en Braille:
del tot com jo
quan intento endevinar per la cera en l’aigua
del pòsit del cafè
o també de la forma dels núvols
com li va exactament a l’herba
el llenguatge de l’herba sé
que en silenci l’herba
em cobreix els peus
d’amagat s’enfila pel cos
fins que al final diu
el que ha de dir: directament a l’orella.

Més sobre Tomaž Šalamun

Un parell de valoracions més de Balada para Metka Krašovec, el gran llibre de Tomaž Šalamun que a poc a poc va fent el seu camí. Tenir entre els lectors de les teves traduccions o dels teus textos un escriptor que admires i en el criteri del qual confies és sempre motiu de satisfacció. I si després en fa una atenta anàlisi i la publica, tot lloant les virtuts del text i de la traducció, el teu agraïment creix de manera exponencial. Álvaro Valverde va publicar fa un parell de dies al seu blog aquest comentari. També, Martín López Vega en va parlar al seu blog. I la paraula que els envio, a tots dos, simple, una sola, expressa molt més del que transmet el llenguatge. Gràcies.