Passa al contingut principal

Trouville (Un comiat)


Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.
L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.
Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.
Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.


TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Comentaris

Xavier:
M'ha impressionat la notícia de la mort d'en Niemiec. No en sabia res, clar. Des d'aquella trobada a Farrera n'havíem parlat alguna vegada, entre gent del gremi, segurament pel caràcter 'especial' del poeta, i poc més. Però és d'aquells personatges que no s'obliden fàcilment. I segurament per aquesta personalitat marcada, i turbulenta, la poesia tampoc no pot seguir mai les convencions, ni enquadrar-se fàcilment entre els contemporanis. En fi, gràcies per deixar-ne constància, i per mostrar el poema. Una abraçada.
Xavier ha dit…
Maria Josep,

Sí, és cert, era una d'aquelles persones que no s'obliden fàcilment. I la poesia que escrivia últimament era molt interessant. Una autèntica llàstima i una notícia que ens deixa tristos.
Una abraçada.
Fruela ha dit…
Xavi, supersticioso como soy, me quedo sorprendido ante tu nota. Este viernes -27- pasé por una librería de Madrid y, revisando los estantes, reparé en el libro de Lipska y Niemiec; pensé en hojearlo, pero entonces vi alguna otra cosa y ya no lo volví a recordar. Justo ahora, con tu nota, recupero la escena y la pienso de una manera bastante más oscura.

Un abrazo fuerte,
Fruela

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com…

Judit amb el cap d'Holofernes

Antony Dunn va néixer a Londres (1973). Ha publicat dos llibres de poemes en editorials de prestigi com Carcanet.


JUDIT AMB EL CAP D'HOLOFERNES

Judit no pot esperar la invenció de la càmera.
Posa per l'enèsima escultura aquesta setmana,
la dringadissa dels cisells que li provoquen
migranya, i aquella pintura vermella a la catifa
que no la deixa de petja, està perdent molt ràpid
la seva llegendària paciència.

Per altra banda, se sent ximple posant
per escultors i pintors amb les seves reserves
de pintallavis, de perfum i l'acer en una mà
i una gran pinya en l'altra: el cap
d'Holofernes està pudint en una estaca
en els murs orgullosos de la ciutat

mentre que tots els paparazzi dels artistes
bavegen per la carn, al viu i morta,
els documents insistiran a anomenar-la
la Viuda Negra, i els seus lectors, evidentment,
no voldran sentir que Déu hi té res a veure,
sempre segurs de malmetre la perspectiva humana.

Difícil de tenir un posat triomfant quan el triomf
es malinter…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

Els tres reis

S'han escrit molts poemes sobre els tres (o quatre?) reis (d'Orient). Jordi Llavina en va fer una petita selecció en aquest article de Núvol. Per aquells dies, i després, quan hi va haver tot aquell xou per tots cantons quant a la cavalcada d'algunes ciutats, llegia un llibre traduït al polonès del poeta lituà Kornelijus Platelis, i em vaig trobar amb uns reis del tot diferents. Crec que no hi ha cap versió tan cruel com aquesta. El tradueixo, del polonès, no pas del lituà, i en l'entremig no puc arribar a saber si s'han perdut moltes coses, o ells ja s'han perdut del tot en aquest deambular seu.


ELS TRES REIS

Enfonsant-se en la neu, erts, portats per estrelles desconegudes
de contenidor en contenidor, carregant deixalles
en bosses de plàstic com un úter on un objecte n'és el fruit,
utilitzant tot el que permet arrencar-se
fora del món, qualsevol cosa que es converteixi
en una sensació de plaer. Cossos com someres asclades.
Vers on els apressa aquesta estra…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?”

10

La blava superfície, estesa com uns llençols
massa amples per a les cordes, e…