Ves al contingut principal

Trouville (Un comiat)


Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.
L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.
Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.
Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.


TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Comentaris

Xavier:
M'ha impressionat la notícia de la mort d'en Niemiec. No en sabia res, clar. Des d'aquella trobada a Farrera n'havíem parlat alguna vegada, entre gent del gremi, segurament pel caràcter 'especial' del poeta, i poc més. Però és d'aquells personatges que no s'obliden fàcilment. I segurament per aquesta personalitat marcada, i turbulenta, la poesia tampoc no pot seguir mai les convencions, ni enquadrar-se fàcilment entre els contemporanis. En fi, gràcies per deixar-ne constància, i per mostrar el poema. Una abraçada.
Xavier Farre ha dit…
Maria Josep,

Sí, és cert, era una d'aquelles persones que no s'obliden fàcilment. I la poesia que escrivia últimament era molt interessant. Una autèntica llàstima i una notícia que ens deixa tristos.
Una abraçada.
Fruela ha dit…
Xavi, supersticioso como soy, me quedo sorprendido ante tu nota. Este viernes -27- pasé por una librería de Madrid y, revisando los estantes, reparé en el libro de Lipska y Niemiec; pensé en hojearlo, pero entonces vi alguna otra cosa y ya no lo volví a recordar. Justo ahora, con tu nota, recupero la escena y la pienso de una manera bastante más oscura.

Un abrazo fuerte,
Fruela

Entrades populars d'aquest blog

Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar.

EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE
D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta.
Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a mirar-lo? Rere la finest…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment. 

*** Camí. Aterratge

He emprès aquest viatge per airejar els somnis.
I els nostres camins s'han creuat al cel
allí on gent prima es posaven màscares
en silenci com budes. La teva veu
m'ha dut per planures allisades
plenes d'una llum color de sang.

He emprès aquest viatge perquè encara més.
Tocar el mar que flueix en nosaltres.
És per això que conquereixo noves ciutats cada cop.
Caic del cel com un àngel discret.
I quan marxo no deixo petjades.
Ni una grapadet de sorra. Ni una gota d'aigua.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …

Dia clar finestres obertes

Anna Janko (1957) és poeta i narradora. Ha publicat 8 llibres de poemes, i cinc llibres de narrativa. Amb el darrer, Un petit extermini (2015), va aconseguir un ressò que li havia estat negat fins aleshores. Un any després publica el seu darrer llibre de poemes Amor, mort i altres models, al qual pertany el text traduït.

DIA CLAR FINESTRES OBERTES
Dia clar finestres obertes al jardí d’hivern un jardí en sarments platejats el pomer en una manta blanca el cel descurat amb els núvols al davant com una enorme enyorança a la taula un àlbum de fotografies fosques i espesses com el fum l’autocombustió del cor silenci somnis apagats finestrons oberts misteris tancats i forrellats el foc no crema la poma no pesa s’ha interromput la música i s’apaga un ritme buit i nu al final de l’avinguda no hi ha el final de l’avinguda