Vés al contingut principal

Trouville (Un comiat)


Acabo de saber que ha mort el poeta Maciej Niemiec. Havia nascut l’any 1953 a Varsòvia, però des de l’any 1987 vivia a París. Potser la llunyania va provocar que fos menys conegut entre el públic polonès, encara que va ser des de la distància que va publicar tots els seus llibres de poemes. Pertanyia a la generació perduda de la poesia polonesa, integrada per aquells poetes que es van trobar entre la generació de la Nova Ona (els autors nascuts a la dècada dels 40) i la generació que va trasbalsar tots els fonaments de la poesia polonesa contemporània, nascuts ja a la dècada dels 60. Estèticament, Niemiec no podia trobar afinitats amb cap dels grups, va seguir una evolució molt personal. Una mena d’intimitat poc habitual en la poesia polonesa del segle XX. El considerava (i el considero) un dels autors més interessants quant a la seva poesia. I a la vegada també un dels més desconeguts, com Jan Kasper. Ambdós mereixen un reconeixement molt més ampli del que tenen. Potser aquí també hauria de comentar que acostumo a tenir unes preferències que, en força ocasions, no encaixen amb la crítica que exalça alguns autors i en silencia d’altres. I no només em passa amb la poesia polonesa, també amb la catalana o la castellana. Crec fermament en aquells autors que creen i segueixen el seu estil propi, indiferents a les modes, i també al favor o no de la crítica. Perquè el que ens deixen és la seva visió del món, com la que ens ha llegat Maciej Niemiec.
L’autor polonès feia anys que no publicava cap llibre de poemes. Però els últims anys havia tingut una activitat força intensa com es podia comprovar llegint els poemes que treia regularment a la revista Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris). La quantitat d’aquestos ja seria suficient per a un nou llibre de poemes, i espero que així pugui ser i que alguna editorial es decideixi a publicar aquest darrer llibre.
Niemiec va ser, juntament amb Ewa Lipska, un dels autors que van participar en els Seminaris de traducció de Farrera. El resultat d’aquelles sessions febrils va veure la llum en el volum Fulles artificials, publicat l’any 2008.
Entre els darrers poemes de Maciej Niemiec, he escollit el següent que va aparèixer en el número de primavera de 2011 a Zeszyty Literackie. Valgui com un petit homenatge a la figura del poeta polonès.


TROUVILLE

Des de la finestra de l’habitació mirava l’esbós
de la marea que s’estenia a la platja i el terraplè de núvols
a la línia de l’horitzó, visible, ja més clara pel mar.
Esperava l’albada. Ella dormia amb recolliment.

Jo fumava un cigarret, i treia el fum cap enfora.
A trenc d’alba va venir un ocell i es posà a l’ampit,
a prop i amb atenció. Tenia els ulls vermells, com ella
en acabar la nit, però no semblava tenir son.

Em va mirar als ulls amb un ull vermell, i es fixà
en com creixia el mar. Va passar força temps abans
que m’adonés que esperava. Li vaig dir:
- Ocell, d’acord, però, pots saber, veure des de l’alçada

del teu vol què et volia preguntar? On és
la completesa i la tranquil·litat? On se’n van
els moments? – Va mirar intranquil les ones. – On
s’arrossega el mar? – Em va mirar com un analític.

Aquell segon mar sota la flassada va canviar de cantó.
- Ho hem provat tot, hi ha hagut potser alguna cosa
que ens ha passat per alt? – Semblava una mica
cansat de tot. O potser tan sols tenia gana. – Espera,

et donaré molles. – Potser em va creure, perquè
esperà. Amb ànsia agafava les molles, i mirava,
a mi i a la mitja lluna. Va acabar de menjar.
- El mar va atènyer el punt més alt – grallà i s’envolà.

Comentaris

Xavier:
M'ha impressionat la notícia de la mort d'en Niemiec. No en sabia res, clar. Des d'aquella trobada a Farrera n'havíem parlat alguna vegada, entre gent del gremi, segurament pel caràcter 'especial' del poeta, i poc més. Però és d'aquells personatges que no s'obliden fàcilment. I segurament per aquesta personalitat marcada, i turbulenta, la poesia tampoc no pot seguir mai les convencions, ni enquadrar-se fàcilment entre els contemporanis. En fi, gràcies per deixar-ne constància, i per mostrar el poema. Una abraçada.
Xavier Farre ha dit…
Maria Josep,

Sí, és cert, era una d'aquelles persones que no s'obliden fàcilment. I la poesia que escrivia últimament era molt interessant. Una autèntica llàstima i una notícia que ens deixa tristos.
Una abraçada.
Fruela ha dit…
Xavi, supersticioso como soy, me quedo sorprendido ante tu nota. Este viernes -27- pasé por una librería de Madrid y, revisando los estantes, reparé en el libro de Lipska y Niemiec; pensé en hojearlo, pero entonces vi alguna otra cosa y ya no lo volví a recordar. Justo ahora, con tu nota, recupero la escena y la pienso de una manera bastante más oscura.

Un abrazo fuerte,
Fruela

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…