Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta
amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el
llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una
il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant,
o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada
cantonada, a cada element, a cada camí.
CABIROL
Explico
faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola –
faules
autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps
va
venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear
imatges.
Oh, no
és això desesperant, escriure poemes que cada cop més
em
substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que
parlava
en un
dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em
sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I
després
en una
carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la
marxa. Mirava
com ell
em mirava però no em podia veure amb els seus ulls – amb els seus
ulls
de
tendons mosques i paràsits peülles florides llagues i sang –
i de
roselles en un prat solemne i de l’aire que dormia dormia. Al
parabrisa
van començar a caure gotes grans com cireres. És possible que no
existíssim?
Comentaris