Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL

Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola –

faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps

va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.

Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més

em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava

en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –

em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després

en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava

com ell em mirava però no em podia veure amb els seus ulls – amb els seus ulls

de tendons mosques i paràsits peülles florides llagues i sang –

i de roselles en un prat solemne i de l’aire que dormia dormia. Al parabrisa

van començar a caure gotes grans com cireres. És possible que no existíssim?