Vés al contingut principal

Una llebre a la frontera

En llegir aquest fragment del gran escriptor Karl-Markus Gauß, al llibre Alfabet europeu, no he pogut evitar pensar en el fantàstic documental Conill a la berlinesa, una coproducció germano-polonesa. Aquí en podeu veure l'anunci i aquí tot sencer, en aquest darrer cas, només l'he sabut trobar en polonès, no sé si hi és en altres llengües o amb subtítols a internet.
Evidentment, les fronteres són molt diferents, una és molt més física que no pas l'altra, i és aquesta dimensió la que serveix a ambdós creadors per establir la seva imatge. El llibre de Gauß és anterior a la pel·lícula, i qui ho pot saber, tal vegada en va ser un dels elements inspiradors.

"Quan era petit, a la ràdio sovint sentia a parlar del teló d'acer, ens interessava molt, i era clar que jo i els meus companys agàfavem aquella definició visual d'una manera concreta fins a un extrem, teníem davant dels ulls una cortina que penjava en algun lloc enmig del camp, feta de plecs d'acer, i ens féiem, esclar, preguntes evidents de caràcter pràctic: com una cortina d'aquest tipus podia estar fixada en un prat, d'on penjava, baixava de dalt o era més una tanca que no pas un cortina… El teló d'acer era l'única frontera que coneixíem, una frontera mítica, ja que a finals dels anys 50 no coneixíem ningú que l'hagués travessada d'alguna manera i pogués explicar què era aquella cortina que separava dos mons, que dia i nit, independentment del temps que fes, estava allí dreta en una zona llòbrega anomenada terra de ningú, en un lloc salvatge, desert on ningú no gosa viure, on res no es mou. Com a molt, una llebre fa saltirons per aquella terra de ningú, ens va dir un dels adults, la llebre no sap que no pot estar massa a la vora de la frontera; per tant, nosaltres véiem una llebre corrent per aquells camps. La frontera és un maligna a terra de ningú per on corre sense límits una llebre solitària."

                                                                    Karl-Markus Gauß, Alfabet europeu, 1997

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…