Vés al contingut principal

De llibres i plaers

Més d'un cop he parlat dels avantatges que té el llibre electrònic. Així, sense cap mena de comparació. És pràctic, per exemple, si no hem de portar al transport públic i durant tot el dia un senyor totxo de 800 pàgines, no cal que et preocupis de quin llibre prendre quan vas de viatge, perquè te'n pots endur milers que, evidentment, no llegiràs mai; i té moltes altres virtuts. Alguns hi han volgut veure aquí com un atac al llibre de paper, i no hi ha res que quedi més lluny d'aquesta visió. De fet, el llibre electrònic no podrà mai competir amb algunes característiques del llibre de paper, i no parlo només de l'objecte en si mateix, sinó també de coses més etèries com… no, no, no, ja sabem que l'olor dels llibres és un mite i un engany; aquestes coses més etèries són l'espera després d'haver comprat un llibre, el neguit que tens per arribar a casa i mirar-lo (si l'has comprat a la llibreria) o de pujar ràpidament a casa si trobes que t'ha arribat a la bústia. Però tampoc no vull parlar d'aquests aspectes, molt lligats amb la projecció que fem del desig i que es perd en la immediatesa de la compra per internet. Això darrer és ràpid però és asèptic, sense passió. No, parlo de quan tenim un llibre tan ben editat que estàs fent bots d'alegria quasi tot el dia. D'un llibre que té una portada ben triada, que després respecta els marges i té una tipografia que te l'estaries mirant tota l'estona com un quadre que has tardat anys a poder veure. Siguem sincers, en els anys 60 i els anys 70, a molts llibres que s'editaven els mancava l'estètica més bàsica. Aquí sí, si em deixessin triar, agafaria aquells mateixos llibres en versió electrònica. Una lletra atapeïda, mal triada i, per tant, de mal llegir… Tots els idealistes dels llibres haurien de passar una temporadeta amb llibres mal editats, com si els enviéssim a galeres.
I això m'ha passat avui, no, no les galeres, sinó el desig de què parlava abans. He arribat a casa, a la bústia m'esperava un llibre, i ha estat pujar corrents a casa per obrir el paquet, i em trobo amb un llibre que és una meravella de l'edició, no hi ha cap foto d'internet que li pugui fer justícia, no és tan sols per la portada, sinó per la tipografia (que ja es pot veure també a la portada) pel format, és un conjunt del tot harmoniós. Un llibre que ha publicat l'editorial New Directions, de Nova York. El món anglosaxó sempre ha estat el més avançat i el més curós en l'edició, molt diferent del francès, que en alguns casos és bastant matusser (les lligadures que encara fan servir en alguns volums de la Gallimard, ja les podrien eliminar d'una vegada), i molt diferent del que es feia a casa nostra, que estava a anys llum. Quant a les edicions de poesia en català, es va començar a trencar la tònica del mal gust, i es va iniciar un camí cap a l'estètica del llibre amb Els llibres del Mall, però crec que el salt important, gegant, que va fer veure a molts lectors que el llibre era tot un conjunt i que s'havia de vigilar tots els detalls va ser amb l'aparició de Quaderns Crema i el gust exquisit en l'edició de Jaume Vallcorba, i de Columna, l'original. Aquesta darrera tenia la col·lecció Àuria de poesia, amb aquells volums a la Faber & Faber, en què col·laborava el malaguanyat Josep M. Pujol, un autèntic savi i un mag de la tipografia. Pujol, que bevia directament de les fonts anglosaxones, va apostar per combinacions que fan d'aquells llibres veritables filigranes. Després, ja tot ha anat millorant, i comprar un llibre de poesia publicat actualment per la majoria de les editorials representa poder tenir també un bell objecte.


Comprar llibres d'aquesta manera, rebre'ls, obrir-los és un retorn repetit a la nostra infantesa, és una manera de no voler renunciar a aquella part de nen que seguim tenint i a la qual ens aferrem amb les ungles per no acabar perdent. Ah, però deixeu la innocència, aquí no n'hi ha ni una engruna.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…