Passa al contingut principal

De llibres i plaers

Més d'un cop he parlat dels avantatges que té el llibre electrònic. Així, sense cap mena de comparació. És pràctic, per exemple, si no hem de portar al transport públic i durant tot el dia un senyor totxo de 800 pàgines, no cal que et preocupis de quin llibre prendre quan vas de viatge, perquè te'n pots endur milers que, evidentment, no llegiràs mai; i té moltes altres virtuts. Alguns hi han volgut veure aquí com un atac al llibre de paper, i no hi ha res que quedi més lluny d'aquesta visió. De fet, el llibre electrònic no podrà mai competir amb algunes característiques del llibre de paper, i no parlo només de l'objecte en si mateix, sinó també de coses més etèries com… no, no, no, ja sabem que l'olor dels llibres és un mite i un engany; aquestes coses més etèries són l'espera després d'haver comprat un llibre, el neguit que tens per arribar a casa i mirar-lo (si l'has comprat a la llibreria) o de pujar ràpidament a casa si trobes que t'ha arribat a la bústia. Però tampoc no vull parlar d'aquests aspectes, molt lligats amb la projecció que fem del desig i que es perd en la immediatesa de la compra per internet. Això darrer és ràpid però és asèptic, sense passió. No, parlo de quan tenim un llibre tan ben editat que estàs fent bots d'alegria quasi tot el dia. D'un llibre que té una portada ben triada, que després respecta els marges i té una tipografia que te l'estaries mirant tota l'estona com un quadre que has tardat anys a poder veure. Siguem sincers, en els anys 60 i els anys 70, a molts llibres que s'editaven els mancava l'estètica més bàsica. Aquí sí, si em deixessin triar, agafaria aquells mateixos llibres en versió electrònica. Una lletra atapeïda, mal triada i, per tant, de mal llegir… Tots els idealistes dels llibres haurien de passar una temporadeta amb llibres mal editats, com si els enviéssim a galeres.
I això m'ha passat avui, no, no les galeres, sinó el desig de què parlava abans. He arribat a casa, a la bústia m'esperava un llibre, i ha estat pujar corrents a casa per obrir el paquet, i em trobo amb un llibre que és una meravella de l'edició, no hi ha cap foto d'internet que li pugui fer justícia, no és tan sols per la portada, sinó per la tipografia (que ja es pot veure també a la portada) pel format, és un conjunt del tot harmoniós. Un llibre que ha publicat l'editorial New Directions, de Nova York. El món anglosaxó sempre ha estat el més avançat i el més curós en l'edició, molt diferent del francès, que en alguns casos és bastant matusser (les lligadures que encara fan servir en alguns volums de la Gallimard, ja les podrien eliminar d'una vegada), i molt diferent del que es feia a casa nostra, que estava a anys llum. Quant a les edicions de poesia en català, es va començar a trencar la tònica del mal gust, i es va iniciar un camí cap a l'estètica del llibre amb Els llibres del Mall, però crec que el salt important, gegant, que va fer veure a molts lectors que el llibre era tot un conjunt i que s'havia de vigilar tots els detalls va ser amb l'aparició de Quaderns Crema i el gust exquisit en l'edició de Jaume Vallcorba, i de Columna, l'original. Aquesta darrera tenia la col·lecció Àuria de poesia, amb aquells volums a la Faber & Faber, en què col·laborava el malaguanyat Josep M. Pujol, un autèntic savi i un mag de la tipografia. Pujol, que bevia directament de les fonts anglosaxones, va apostar per combinacions que fan d'aquells llibres veritables filigranes. Després, ja tot ha anat millorant, i comprar un llibre de poesia publicat actualment per la majoria de les editorials representa poder tenir també un bell objecte.


Comprar llibres d'aquesta manera, rebre'ls, obrir-los és un retorn repetit a la nostra infantesa, és una manera de no voler renunciar a aquella part de nen que seguim tenint i a la qual ens aferrem amb les ungles per no acabar perdent. Ah, però deixeu la innocència, aquí no n'hi ha ni una engruna.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Plou en la negra nit

Edvard Kocbek (1904-1981), un dels més grans poetes eslovens del segle XX. Relacionat amb el moviment cristià d'esquerra i actiu políticament a Iugoslàvia. El 1951 se'l retirà de la vida política. El 1975, arran de la publicació d'una conversa amb Boris Pahor a Trieste, pateix una campanya de difamació que només es va veure alleugerida per la intervenció de Heinrich Böll. Es diu, però aquesta informació no l'he poguda comprovar enlloc, que era un dels candidats més ferms per guanyar el Premi Nobel de Literatura l'any que el rebé Czeslaw Milosz. PLOU EN LA NEGRA NIT Plou en la negra nit, el món es va fent més petit, estic dret, no em puc moure, no sé qui em salvarà. Arreu és igual de fosc, lluny, el meu cor ja no sent escalfor, tots m'han abandonat. Tan sols vosaltres, oblidats, em quedeu, us tasto lentament com una fruita amarga, menjaré i viuré.

Estimat Goldberg

Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix. ESTIMAT GOLDBERG Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles Variacions, li demanava al seu músic el comte Keiserling durant les nits d’insomni que acompanyaven les seves freqüents malalties Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha alleujament entendrà el comte Keiserling que va oferir a Goldberg pel seu art un bol d’or ple de lluïsos i segurament Bach no s’ho va prendre malament tant més que pel que es diu va fer l’encàrrec del potentat a desgrat amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bian ka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé,

Morse, amic sord (fragments)

Els fragments que presentem en aquesta entrada formaran part del nou llibre de poemes de Miloš Ðurđević . MORSE, AMIC SORD (fragments) Estic segur que en aquest precís instant algú parla en contra meva Josef K. * un vent del sud sobre la ciutat, el cel, semblant a finestres  brutes, mira vers cap cosa – la saliva a la llengua, el pit en les seves oïdes * de nou ve la llum grisenca del dia, desplomada en càpsules buides, tremola i colpeja; els pàl·lids raigs d'un sol mentider es detenen i com que pengen en l'aire, no arriben enlloc, no porten res, la cara ombrívola, no blanca, no fosca del sol s'amara de proves i esprem les restes dels troncs morts, de l'herba morta, de l'aire mort, de la morta terra, trona silenciosa i sospira tota la nit, no pot parar, ni tampoc ha començat mai * una fina i anèmica capa ha cobert les branques nues dels arbres en aquesta part de la ciutat, sembla ser que allí encara dura la nit, aquí mirem la llum morta d'un altre  sol, un dibui

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com