Vés al contingut principal

Porto dos dies

Un poema de El llibre dels cossos, del poeta eslovè Aleš Šteger, que vaig destacar en la meva primera llista de seleccions de l'any 2015.


Porto dos dies netejant la casa d'on han marxat els llogaters. A l'habitació del fons, sota el radiador, trobo una moneda d'un cèntim i dos clips enganxats l'un a l'altre, una parella abraçada eternament. Escorro el drap de fregar el terra, l'aigua negra i la sorra marxen pel desguàs de la banyera. Tot el que faig és remoure la pols.
Justament estava mirant Lost Highway quan m'han trucat. La veu diu que el vespre del dia abans, de tornada a casa, va morir l'Svetlana. La veu la coneixia des de feia 50 anys. Es retreu haver-li dit en la seva última conversa que endrapava massa i que era una ploramiques insuportable.
Quan algú mor, aquest és el nostre primer pensament: quan va ser la darrera vegada que la vaig veure? Què ens vam dir? Un espai que ateny el seu darrer instant. 
Al final esperem paraules profètiques, un comiat teatral i un gran acte de cloenda. Però algú s'adorm, i dorm com ha dormit nit rere nit les últimes sis o set dècades. Algú altre circula per l'autopista, el cor li fa fallida i el cotxe xoca amb la tanca de seguretat. No està clar si el cop ha quedat registrat en la consciència de la morta.
Què li vaig dir, la darrera vegada que ens vam veure? Vaig deixar passar res per alt, una insinuació ambigua, alguna notícia per als supervivents? En cada conversa, no hauríem de pronunciar sempre les paraules amb la consciència de final? I què canviaria? L'amenaça que aquella fos la darrera paraula, no introduiria una teatralitat que impediria la comunicació? No és tal vegada que parlar significa parlar de coses inacabades? I no hauria de preguntar primer què és el final, si el que faig no és res més que remoure la pols?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…