Ves al contingut principal

Sobre crítiques

              A partir d’un parell d’entrades del blog de Roger Vilà Padró, i dels comentaris que en fa de com són rebudes, veig que es va estenent cada cop amb més força la idea que no es poden fer crítiques (comentaris, aclariments, ressenyes, anàlisis) d’un llibre que, per uns motius o altres, el crític considera que no té prou qualitat literària. D’un llibre que considerem dolent. En aquest fil, també es poden llegir altres aportacions en aquesta defensa de les crítiques negatives. Potser ha estat una casualitat, o havia de venir així, ves, però la qüestió és que fa molt poc he començat a llegir un llibre de Daniel Mendelsohn, How Beautiful It Is (And How Easily It Can Be Broken). Daniel Mendelsohn és un dels crítics més prestigiosos dels Estats Units, que col·labora habitualment en el «The New York Review of Books». A banda, és especialista en llatí i grec, és el traductor de la darrera versió de tot Kavafis a l’anglès (lloada per tothom, en especial per tot l’aparat de notes) i és l’autor d’un llibre impressionant sobre la recerca de la identitat i sobre la memòria de l’Holocaust en The Lost. A Search for Six of Six Million. Obre aquest llibre d’assajos i crítiques que he esmentat més amunt amb un article de 12 pàgines en què comenta el llibre de l’any, en aquest cas és The Lovely Bones d’Alice Sebold, que tothom posava pels núvols. I el que fa Mendelsohn no és pas una ressenya com les que estem habituats per aquí, ensabonar tothom (especialment l'autor) i dir quatre generalitats i banalitats, sinó que es dedica a desmuntar el llibre, a dir per què li sembla que no té la qualitat necessària per ocupar el lloc que ocupa. I a tot això, Mendelsohn li dedica 12 pàgines! Que aviat és dit. Aquest cas és el mateix que esmenta Roger Vilà Padró en la seva entrada al blog, crec que és del tot lícit fer una ressenya negativa d’un llibre, i no únicament és lícit, al meu parer és del tot necessari quan tens la sensació que t’estan aixecant la camisa.
            En la nostra literatura ja és pràctica habitual fer passar bou per bèstia grossa. A més, cada cop hi ha menys plataformes «oficials» per poder fer ressenyes de llibres, però l’espai s’hauria pogut multiplicar gràcies a internet. Per què no ha passat això, com sí que ha passat en altres literatures? Seria aquest un altre tema, no el d’aquesta entrada, però estaria bé que hi penséssim una mica.
           Reconec que no he llegit l’obra d’Alicia Kopf que critica Roger Vilà Padró, ni tampoc (encara) la darrera de Mònica Batet. Però sí que vaig llegir la novel·la que anteriorment Mònica Batet va publicar, No et miris el riu, i és una novel·la d’una gran qualitat, molt ben treballada, amb atmosferes que segueixes recordant un cop has tancat i acabat el llibre. És un gran llibre, i per a mi segueix sent una sorpresa que no es conegui més aquesta autora. No es coneix per diversos motius, un dels quals és que el lloc que hauria de tenir ja l’han ocupat autors amb molta menys qualitat literària, però que saben molt bé vendre una imatge (o algú els ha sabut vendre molt bé). I és això el que cal denunciar. Estic del tot d’acord que es facin crítiques negatives, quan ens trobem amb un autor amb una trajectòria, reconegut, que no ha fet una obra de la qualitat a què ens té avesats; i també quan s’inflen massa algunes obres i notem que ens volen enganyar. Tothom pot sentir l’olor de socarrim, però són pocs els que s’atreveixen a dir-ho.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Debats

Julia Fiedorczuk, autora del poema de l'entrada anterior, també es dedica a la crítica literària i últimament ha tingut un debat força interessant que va iniciar Andrzej Franaszek, biògraf de Czesław Miłosz i sembla ser que també aviat de Zbigniew Herbert, sobre l'estat de la poesia contemporània. Independentment de les postures que defensaven l'una i l'altre, força antagòniques, el que pot despertar més enveja és que aquest debat aparegués en el diari més important de Polònia. I que s'hi diguessin gairebé el nom del porc, amb una crítica ferotge bastida sobre arguments sòlids per rebatre les opinions amb les quals no estaven d'acord. És a dir, un exercici d'allò que hauria de ser en qualsevol cultura, allò que s'hauria d'allunyar dels discursos facebookians o twitterians del tot és meravellós, del "happy happy". Impossible que pugui passar una cosa semblant a casa nostra, on predomina aquest discurs que acabo d'esmentar, si més no, és…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Tornada (Joan Brossa)

Tota traducció és sempre un homenatge, un homenatge a l'autor que per un o altre motiu ens ha captivat. Moltes traduccions d'altres poetes sorgeixen d'aquesta manera. Un acte d'admiració, d'agraïment, d'amor. Hi ha molt pocs poetes catalans traduïts al polonès. I potser només n'hi ha un que tingui un llibre sencer de poemes en aquesta llengua. I és Joan Brossa. Marcin Kurek, professor de la Universitat de Wrocław, va quedar enlluernat per la poesia de Brossa, i aquest va ser el seu acte d'homenatge. Un volum que es titula 62 poemes, i que ha sortit publicat en la col·lecció de literatura catalana que sàviament dirigeix la professora de la Universitat Jaguellònica i especialista en literatura catalana Anna Sawicka. L'esforç és de tots dos, i aquest és el seu particular homenatge en el dia d'avui.

TORNADA
Estic a l'encreuament dels camins, fora poblat.
Les tisores són un instrumentque es compon de dues làminestallants amb mànec, encreuadesi arti…

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Pensa com donar sentit

Jan Kasper
***Pensa com donar un sentit
a les runes que romanen:
l’herba agostejada, la maculatura
de paraules elevades, el turment de la vellesa.
Cada instant nostre, una palleta
a l’aigua. No hi podem fer massa;
cap saber, ho saps bé, no és
cap salvació. Probablement només
durarà el que ens supera, el que
nosaltres, mortals, aconseguim estimar.

Les mosques brunzeixen als vidres.
Miro com omples a la cuina pots de cireres
sucoses. La teva mà cada vegada
quan es troba amb el vidre descobreix
l’impossible; també es converteix en vidre.
Per sota de la pell transparent
s’estenen camps, camins, rius
i ciutats. El sol surt, el sol es pon.
Ben bé igual com aquí,
obedient a una regla eterna.

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Aquest lament nostre, aquest sanglot

Natalia Gorbanevskaia (1936). Poeta russa. Va ser un dels set membres que protestaren el 1968 a la Plaça Roja de Moscou en contra de la invasió soviètica de Txecoslovàquia.
AQUEST LAMENT NOSTRE, AQUEST SANGLOT
Aquest lament nostre, aquest sanglot
aquest lament nostre, aquest sanglot
aquest crit d'un pas dactílic
aquest udol de la multitud pidolant
sedegosos de Llàtzer

s'anomena cançó
és a dir, poesia,
i s'alimenta de rovell
i de vidre esmicolat.

Estampa

Tomasz Majeran (1971) és poeta, narrador i crític literari. Ha publicat tres llibres de poemes. Viu a Wrocław.

ESTAMPA
En aquesta casa no hi ha ningú, en aquesta casa hi ha una santa pau, no hi ha creus, ni murmuris, res no distreu el silenci; a la finestra, les ombres dels objectes s’arrombollen, miques d’esdeveniments,
fragments d’un regnat caigut que has anotat, un tros arrugat de paper a la mà, aquesta cadira, un gerro buit, aquesta taula, una imatge a la paret, i a l’oïda tan sols el silenci toca
per al descans, després de la fi del món. Tenies raó: és en nosaltres, és en mi un llunyà lloc solitari i no hi ha una forma més ampla que la soledat:
el cos, tenint tan sols el buit al voltant d’un mateix, hi ocupa molt més espai del que hauria d’ocupar, del que li està permès agafar.

El capità Konstantinodos K.

Seguim amb el cicle poètic de Jacek Dehnel que vam inaugurar fa uns dies. En el poema d'avui no he canviat el nom del protagonista pel que ens seria més conegut. El deixo tal com el posa el poeta en el poema, tot i que en una altra edició del poema el nom que utilitza és el de Konstandinos. És interessant també observar les dates dels poemes, com un altre dels components que ens proposa Dehnel en aquest joc de màscares.

EL CAPITÀ KONSTANTINODOS K. TROBA EL HMS "FORSAKEN LOVE"
A LES AIGÜES DE LA COSTA D'ALEXANDRIA

- Ningú?
- Aye, ningú.
A les ones agitades
tan sols l'aparell, el folre de la coberta,
el masteler, les posts del buc, les construccions i la quaderna.
A la bodega pesats cofres, joies als cofres,
a la taula encara mig crema la punta
del cigar de l'oficial.
La campana esquerdada calla.

Com de buit buit el vaixell trobat en la mar
una arpa deserta morta en què el vent corre
és tot amor passat.