Vés al contingut principal

Sobre crítiques

              A partir d’un parell d’entrades del blog de Roger Vilà Padró, i dels comentaris que en fa de com són rebudes, veig que es va estenent cada cop amb més força la idea que no es poden fer crítiques (comentaris, aclariments, ressenyes, anàlisis) d’un llibre que, per uns motius o altres, el crític considera que no té prou qualitat literària. D’un llibre que considerem dolent. En aquest fil, també es poden llegir altres aportacions en aquesta defensa de les crítiques negatives. Potser ha estat una casualitat, o havia de venir així, ves, però la qüestió és que fa molt poc he començat a llegir un llibre de Daniel Mendelsohn, How Beautiful It Is (And How Easily It Can Be Broken). Daniel Mendelsohn és un dels crítics més prestigiosos dels Estats Units, que col·labora habitualment en el «The New York Review of Books». A banda, és especialista en llatí i grec, és el traductor de la darrera versió de tot Kavafis a l’anglès (lloada per tothom, en especial per tot l’aparat de notes) i és l’autor d’un llibre impressionant sobre la recerca de la identitat i sobre la memòria de l’Holocaust en The Lost. A Search for Six of Six Million. Obre aquest llibre d’assajos i crítiques que he esmentat més amunt amb un article de 12 pàgines en què comenta el llibre de l’any, en aquest cas és The Lovely Bones d’Alice Sebold, que tothom posava pels núvols. I el que fa Mendelsohn no és pas una ressenya com les que estem habituats per aquí, ensabonar tothom (especialment l'autor) i dir quatre generalitats i banalitats, sinó que es dedica a desmuntar el llibre, a dir per què li sembla que no té la qualitat necessària per ocupar el lloc que ocupa. I a tot això, Mendelsohn li dedica 12 pàgines! Que aviat és dit. Aquest cas és el mateix que esmenta Roger Vilà Padró en la seva entrada al blog, crec que és del tot lícit fer una ressenya negativa d’un llibre, i no únicament és lícit, al meu parer és del tot necessari quan tens la sensació que t’estan aixecant la camisa.
            En la nostra literatura ja és pràctica habitual fer passar bou per bèstia grossa. A més, cada cop hi ha menys plataformes «oficials» per poder fer ressenyes de llibres, però l’espai s’hauria pogut multiplicar gràcies a internet. Per què no ha passat això, com sí que ha passat en altres literatures? Seria aquest un altre tema, no el d’aquesta entrada, però estaria bé que hi penséssim una mica.
           Reconec que no he llegit l’obra d’Alicia Kopf que critica Roger Vilà Padró, ni tampoc (encara) la darrera de Mònica Batet. Però sí que vaig llegir la novel·la que anteriorment Mònica Batet va publicar, No et miris el riu, i és una novel·la d’una gran qualitat, molt ben treballada, amb atmosferes que segueixes recordant un cop has tancat i acabat el llibre. És un gran llibre, i per a mi segueix sent una sorpresa que no es conegui més aquesta autora. No es coneix per diversos motius, un dels quals és que el lloc que hauria de tenir ja l’han ocupat autors amb molta menys qualitat literària, però que saben molt bé vendre una imatge (o algú els ha sabut vendre molt bé). I és això el que cal denunciar. Estic del tot d’acord que es facin crítiques negatives, quan ens trobem amb un autor amb una trajectòria, reconegut, que no ha fet una obra de la qualitat a què ens té avesats; i també quan s’inflen massa algunes obres i notem que ens volen enganyar. Tothom pot sentir l’olor de socarrim, però són pocs els que s’atreveixen a dir-ho.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht(una fotografia mida postal, al reversunes paraules de dedicatòria en lletra gòtica)amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista,ros, un tipus nòrdic,…

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…