Passa al contingut principal

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA


Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen. Però segurament, tampoc no devies tenir gaires ganes de veure’l. Com van ressonar les paraules de John Haldane, que “atacar Polònia seria com donar puntades de peu a una dona embarassada”? L’escriptor Jarosław Iwaszkiewicz va afirmar que tothom que assistia al Congrés estava confirmant amb la seva presència les fronteres en aquella banda de l’Oder. I què es va poder sentir quan Igor Fadiejev va dir que “si els xacals sabessin escriure, escriurien com André Malraux, o Henry Miller, o John Dos Passos, o T. S. Eliot”? Potser són massa preguntes en aquesta trampa de ratolins, en aquestes dues pinces que s’anaven tesant cada cop més. És la poesia un camí per explicar tot això? Els preus eren astronòmics, i amb tot els autobusos arribaven i arribaven, desembarcaven munions de treballadors. L’exposició va ser un èxit. Del Congrés, no n’estaria tan segur. En queda, de tot plegat, l’agulla que encara es dreça, com per documentar un oblit en la ciutat. Després del Congrés, després de l’Exposició, tot va tornar a la normalitat, a aquella normalitat d’uns anys foscos, encara amb la guerra a tocar dels talons. Un monument per al qual es va fer una gran despesa, i al costat les pedres, les ruïnes dels edificis que formaven un laberint sense resolució. Les botigues oferien la seva buidor rere un taulell encara més buit, es va limitar el consum de l’energia elèctrica ja que molt probablement abans havien saltat totes les previsions, tot havia estat excessiu, i tanmateix, després ja mai no van arribar els diners per a la reconstrucció de la ciutat. Només l’agulla es dreça. Només els noms recordem, els dels integrants internacionals del Congrés, cauen en l’oblit els polonesos, i els de la part soviètica. Què en fem, de tant oblit? El desmantellem per fer que tot torni a aquella normalitat a què ens hem avesat. No vas ni poder veure la construcció de miralls que havien previst i instal·lat al capdamunt de l’agulla. No van tenir temps ni els que acabaven d’arribar a Wroclaw per fer d’aquell lloc la seva nova ciutat, la tempesta del 20 de juliol, dos dies abans d’inaugurar l’Exposició, va impedir que veiessin els miralls, encara menys il·luminats de nit. Potser en van quedar alguns trossos encara a terra, hi eren quan vas arribar? Massa tard i massa aviat. Tard per als miralls, i aviat vas marxar i ja no vas poder veure com després l’agulla anava convertint-se en molts símbols. Va ser, tot amb tot, una visita a una ciutat desconeguda, que va romandre així quan en vas marxar. Una parada en el camí per deixar enrere una buidor, un oblit que no vas arribar a conèixer perquè no podies saber d’on venia. La joia de la poesia anava en altres direccions, amb indiferència vers qualsevol monument que acaba revestint-se de capes de memòria i oblit superposades.
La fotografia es pot trobar en aquesta pàgina web.
I de regal un document de l'època, encara que no hi entengueu gran cosa, segur que sí pot establir lligams amb altres sistemes totalitaris.

Comentaris

lesseps2010 ha dit…
Desmantellem l'oblit....

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Poema de la partença

Segueixo encara traduint alguns poemes del darrer llibre de Marzena Broda . En presento un altre, i anuncio que més endavant apareixerà una sextina d'aquesta autora. Quan la llegeixo, no puc deixar de pensar en altres poetes, és inevitable la relació amb autores del que podríem dir una mateixa esfera lingüística o de proximitat cultural, com seria la poeta russa Anna Akhmàtova. Però també, amb freqüència en traduir-la és com si pensés en Maria Mercè-Marçal. POEMA DE LA PARTENÇA Aquest poema és sobre el que mai hi haurà entre nosaltres. Litorals, on el clima humit humiteja les paraules seques que segueixen caminant fins a la ferida amagada sota la pell per finalment instal·lar-se en les cavitats de la mucositat i l'os, plenes d'esgarrapades microscòpiques per on sagnen les genives, però arrossegant aquesta imatge a la parpella no sanglotis. Qui hi confiarà abans que a la posta de sol surti l'oceà i noti que estic caient, perdent el pols com la rapidesa i el somni que em ...

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari. Fa temps que no visc aquí i com una illa muda de maons cada día des de lluny passo per aquests buits voltants sense paviment, vidre, ni panys. Els fanals són plens de foscor. Les habitacions, de dies i son. Assignat entre les veus dels objectes és entre la veritat i la mentida, com un reflex, com un alter ego, com un cos descobert en un somni o notícies que arriben tard, esbaldit per diferents mars: és per això que tinc por de la seva forma, tamany, material. Qui romangui en aquesta casa ¿heretarà un perillós destí i guardarà una terra rebutjada d'un vespre a un vespre foscant per sobre del present i la buidor?

Albada tardoral

Un altre poema de Jarosław Iwaszkiewicz. Sembla com el dia que s'ha despertat avui, recorrent el vidre de les finestres amb la humitat. ALBADA TARDORAL                                                                                      Du Doppelgänger...                                                                                      H. Heine Les oques criden rere el bosc. Em desperto de matinada. Una boira lletosa cobreix el món i penja dels arbres, el sol encara està amagat, el crit s’apaga i de nou esclata tan planyívol com uns arpegis nocturns. A la nit, cal tancar ja les finestres. Fa fred. La tardor torna al bosc, a la casa, a la gent, ens tranquil·litza. En la boira silenciosa de lluny se sent tan sols com passen normalment els trens. Fa encara no res (però també pot ser fa molt temps) era en una passarel·la lleugera sobre l’aigua verda i he sentit un alè que amb el camí ha eixamplat el pit. He abraçat el cos agradable, encara que ja no jove, i ara, quan surt de darrer...

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...