Ves al contingut principal

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les. Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra mundial.
         La seva obra, que té diverses novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès, el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna, La neu ho cobrirà tot. També es pot destacar en la seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap possibilitat de poder ser publicada. La va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia col·laborat durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n algun profit. I els impol·luts que sustenten la veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires esgarrinxades. 
        La qüestió principal és que els polonesos tenen molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de l'escriptor més anti-polonès que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold Grombrowicz, qui més ha fet per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix temps. I no només ell no s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen, també Mrożek, Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts polonesos no saben encara com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no és tan sols una qüestió d'ordre polític.
        Sempre que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que també permet el polonès (quan un llegeix Bruno Schulz en pot acabar esparverat, amb el seu ús magistral de períodes amplíssims), la relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la zona. Aquest espai, junt amb els períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal, el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle XX. Al qual, pel que sembla, encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria arribar a ser comparable a Vida i destí de Vassili Grossmann o a la recent traducció de Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, o també a El llibre dels xiuxiueigs de Varujan Vosganian. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

Diari de Julia Hartwig

Un apunt del segon volum del Diari de Julia Hartwig. Encara que pugui semblar xocant, crec que aquí l'autora toca un punt clau. Com ella mateixa diu, Miłosz s'obre molt més, i això ja des dels inicis, en els seus primers poemes més simbòlics i hermètics. Quant a Herbert, és cap a la part final que introdueix alguns d'aquests intents d'obertura.
"Herbert sempre va tenir una recepció més àmplia que Miłosz. Els poemes de Miłosz són més difícils, les seves experiències personals repercuteixen en l’amargor de la seva poesia, però també hi ha una gran alegria de la mateixa existència! Miłosz no dubta a descobrir-se davant dels dubtes que el turmenten i que afecten la seva pròpia vida. En contra de l’aparença de la forma clàssica, que utilitza molt sovint, és molt més espontani que Herbert a l’hora d’expressar en poesia els seus sentiments i els seus estats d’ànim. Amb la poesia de Miłosz tenim una relació molt més personal i íntima que amb la poesia de Herbert."
J…

Sobre una vida

I ja tenim aquí novembre. Dia de difunts, inesperadament càlid, deu graus positius. Abans d’ahir vaig ser al cementiri, vam portar-hi crisantems, l’Ania i jo. Demà és el quinzè aniversari d’Artur (1), tornaré a encendre una espelma. Quinze anys, i la tristesa segueix sent la mateixa, i els records rics en esdeveniments i el sentiment dels anys també són els mateixos. Tanta felicitat i tantes converses divertides, tants problemes públics i també els que han estat del tot personals, tant dolor i tantes separacions freqüents, per molt que no hagin durat gaire, unes separacions que endolcia gairebé sempre la correspondència diària. Els viatges junts i per separat, convidats a actes o per motius literaris, i els desplaçaments junts per tot el món amb estades llargues, d’anys, a França i als Estats Units.

Julia Hartwig, Dziennik, Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2017

(1) Artur Międzyrzeczki (1922-1996), poeta i traductor, des de 1954, marit de Julia Hartwig

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

Superposició, però algú

Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wisława Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon Słomczyński, no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim, de l’any 1952. El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap moment la desqu…

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Ànima

Julia Hartwig


ÀNIMA

És immortal ho sap tota la vida
actuant en un cos mortal
Amb el cos pensa i sent és seriosa fa broma
amb el cos toca i estima i mira
i embogeix i crida i li fa mal i odia
Com podrà fer-ho mancada del cos
Quan pensem en la que ens ha deixat
també li posem un cos
tot dient: ben aviat ens trobarem
i ens esforçarem a tenir-la a la vora
tot i que de sempre ha desitjat més espai

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.