Passa al contingut principal

En la mort de W.Odojewski

        Torno de Tarragona. Arribo a casa, miro les darreres notícies. Llegeixo que ha mort Włodzimierz Odojewski. Segurament, Odojewski, un dels narradors polonesos més importants del segle XX, no apareixerà a cap altre diari que els de Polònia. Feia poc, moria Peter Esterhazy, i en alguns mitjans fora de la seva Hongria natal se'n feien ressò. També en català i en castellà. Odojewski, però, que en les seves novel·les relata la Massacre de Volínia, quedarà silenciat, s'endurà tots els silencis dels seus personatges en aquest darrer silenci, ja definitiu, d'ell mateix. Se m'escapen massa sovint els mecanismes que en el món de la literatura fan que alguns autors tinguin més repercussió que d'altres, amb el benentès que estem parlant d'autors d'una qualitat fora de qualsevol dubte. No és qüestió de dir si els uns són millors que els altres, que amb els gustos i les preferències no ens posem. En aquest cas, Odojewski hauria de ser un nom conegut per a qualsevol europeu que tingués interès en la literatura. Qui sap, potser encara no ha arribat el moment al tema de les seves novel·les. Mentre es va gratant en la història d'Europa i se sap que a banda de les dues grans matances el que hi ha hagut al llarg del segle XX són moltes altres matances que anaven canviant de geografia, van sortint també monuments literaris que en parlen o que en van parlar (un dels casos darrerament seria el genocidi armeni, però arran dels cent anys que es va perpetrar). El tema d'Odojewski és la Massacre de Volínia, un capítol encara molt poc conegut fora de la zona en què va succeir, durant la segona matança gran dita també segona guerra mundial.
         La seva obra, que té diverses novel·les, alguns contes llargs i reculls de contes, gira tota al voltant d'aquest tema, i de les relacions entre polonesos i ucraïnesos, i Katyń, i la mort i el record. I la identitat, com en un passatge en què a un personatge li pregunten si és polonès, o si és ucraïnès, i ell ho va negant tot en una espècie de llengua que barreja el polonès, l'ucraïnès, el rus, i al final, ja entre l'espasa i la paret, diu en aquella seva llengua: «sóc d'aquí, del lloc, sóc catòlic romà». Cal conèixer les relacions entre la llengua i els territoris i la identitat creada i la confrontació també religiosa per veure que aquesta sola frase pot torpedejar qualsevol intent de crear un sentit identitari. I no és una reafirmació de la religió. Aquest passatge es troba a la novel·la que Odojewski considerava la seva obra magna, La neu ho cobrirà tot. També es pot destacar en la seva producció Oksana, Anem-hi, tornem-ne... i altres. Per la seva obra magna, Odojewski es va convertir en un exiliat. Era conscient que al país, a Polònia, no tenia cap possibilitat de poder ser publicada. La va haver de publicar a París, i ell s'establí a Alemanya. Més tard, a Polònia van aparèixer acusacions que havia col·laborat durant dos anys amb els Serveis de Seguretat del govern comunista (la SB). No podria ser d'altra manera. Apareixen carpetes aquí i allà, de vegades un té la sensació que apareguin com bolets, amb la corresponent pluja anterior que els prepara bé. I sempre s'intenta tacar alguns escriptors, figures públiques rellevants, etc. A Polònia, saben com fer aparèixer una carpeta i aleshores ja tens tota la teva obra que es posa en dubte. Perquè, com se sap, tothom podia tenir la llibertat de no col·laborar-hi en absolut, tu triaves. I si col·labores és perquè vols col·laborar i treure'n algun profit. I els impol·luts que sustenten la veritat i la defensen a ultrança saben com acusar, com tacar, i tocar i enfonsar-te. Però en aquest cas, tot i les sospites, tot i la certesa que sí hi va haver col·laboració, forçada, no van aconseguir que aquesta ombra es projectés més enllà d'aquest fet, i l'obra d'Odojewski en va sortir sense patir gaires esgarrinxades. 
        La qüestió principal és que els polonesos tenen molts problemes per dialogar amb els seus escriptors, el rancor és a l'ordre del dia. Es veu en el cas més explícit de l'escriptor més anti-polonès que és a la vegada el més polonès fins al moll de l'os, Witold Grombrowicz, qui més ha fet per desmuntar la imatge d'una identitat i l'ha recreada al mateix temps. I no només ell no s'ha salvat dels atacs i de les taques que se'ls atribueixen, també Mrożek, Szymborska per la seva època fosca de culte a Stalin, Miłosz per ser un traïdor doble, per esmentar només els que són més coneguts entre nosaltres. Autors incòmodes amb els quals molts polonesos no saben encara com parlar-hi, si no és a base d'atacs. I no és tan sols una qüestió d'ordre polític.
        Sempre que es parla d'Odojewski en la crítica polonesa se citen dos autors literaris, Marcel Proust i William Faulkner. La veritat, a banda de la frase llarga, plena de meandres, d'una subordinació constant que també permet el polonès (quan un llegeix Bruno Schulz en pot acabar esparverat, amb el seu ús magistral de períodes amplíssims), la relació que, al meu parer, és directa és amb Faulkner. No tan sols per les tècniques literàries que aplica a la seves novel·les sinó també en la recreació d'un univers geogràfic, que és el paradigma d'un món però que no correspon a unes coordenades reals del tot. La creació d'un espai, d'aquest univers geogràfic, s'ha tenyit ja massa vegades de mite, se n'ha abusat fins a tal punt que pot semblar que no existeixi cap altra via. L'espai fronterer d'Odojewski no és pas mític en aquest mateix sentit, és un espai ple de tragèdia, de pors i de dolors. Es correspon amb una realitat que es va viure però no és real si intentéssim apamar-lo. Hi va haver un crític que en va fer el croquis, el recorregut, seguint les traces que deixa l'autor a les novel·les, i va arribar a la conclusió que aquells contorns no existien en la realitat. Odojewski és un escriptor de ficció, per molt que ens expliqui en el rerefons la història de la zona. Aquest espai, junt amb els períodes llargs, i l'ús d'un polonès d'una enorme riquesa verbal, el converteixen en un dels grans autors de la segona meitat del segle XX. Al qual, pel que sembla, encara no li ha arribat el moment de la descoberta, per molt que ja tingui algunes traduccions (al francès, per exemple, s'ha traduït la seva gran novel·la que hem comentat aquí). Si s'arriba a la descoberta, que espero que així sigui, la seva repercussió podria arribar a ser comparable a Vida i destí de Vassili Grossmann o a la recent traducció de Els quaranta dies del Musa Dagh de Franz Werfel, o també a El llibre dels xiuxiueigs de Varujan Vosganian. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull. Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.

DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)
Jo també he matat.
Una granota.
És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura, o potser no hi havia aigua a la font, quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com jeu al sol, sobre les pedres?
La distància maliciosament ho …

Passar llista als miralls

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans.


PASSAR LLISTA ALS MIRALLS

Compta els miralls, compta les finestres tapiades,
els perillosos telons d’aire
on el doble respira confident, amb lentitud
des de temps immemorials.
Al mirall, a la nit,
encén la breu vida groga d’un llumí,
albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor
que es cura ràpidament, sense cicatrius,
i aleshores, sota el palpís
el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança.

Compta, valora el perill.
Continua la història, algun dia hi haurà
un soroll metàl·lic al fons del mirall
abans de la darrera sortida del doble
en l’instant
abans que la terra del cor del doble s’aturi
dividida pel ganivet de la memòria.
Com una fruita madura.

El vi segellava el teu somni

Sebastiano Grasso (Sicília, 1947)
EL VI SEGELLAVA EL TEU SOMNI
La memòria mata de dia en dia.
La sang, les cicatrius, el foc, les arrels,
els trens, els capricis, centenars de versos
reconstrueixen un Paradís que la memòria
rebutja per inventat, com el mar
de Sicíia que flagel·la Pantelleria, on el vi
segellava el teu somni. Un cop, a Rialto,
l'olor de l'enciam i de la canyella seguia
les teves passes torbades, ara fermes, en ombra
i en l'ombra. La nit devora les pedres del Canal
i les processons de quilles negres i d'or.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Llenguatge

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció.


LLENGUATGE

No cal entendre el cant del rossinyol,
per extasiar-se’n.
No cal entendre el raucar de les granotes,
per embriagar-se’n.
Entenc el llenguatge humà
en què hi ha falses paraules que menteixen.
Si no l’entengués,
seria el més gran poeta.


Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que voli…