Ves al contingut principal

Llegir: estimar


Tomaž Šalamun neix a Zagreb, el 1941. És el poeta eslovè més conegut fora de les fronteres del seu país. Poeta enormement prolífic (més de 30 llibres de poemes). Relacionat amb les avantguardes, el seu primer llibre va ser una autèntica revolució en la poesia eslovena. Traduït a nombroses llengües. Actualment, passa part de l'any als Estats Units donant classes i fent conferències.


LLEGIR: ESTIMAR


Quan et llegeixo, nedo. Com un ósset amb les arpes
m'empenys a la felicitat. Jeus sobre meu, a qui
has devastat. T'he estimat fins a morir, el primer
entre els nats. En un moment he esdevingut la teva foguera.

Estic segur com no he estat mai. Ets el sentiment
definitiu de la satisfacció: saber d'on ve l'enyorança.
En tu sóc com en una dolça sepultura. Talles i il·lumines
totes les capes. El temps s'encén i s'esvaeix, sento himnes

quan et miro. Ets sever i exigent, real. I no puc
parlar. Sé que t'enyoro, acer dur i gris. Ho donaria
tot si em toquessis. Mira, el sol de la tarda

xoca a la paret d'un pati a Urbino. He mort per tu.
Et sento i et necessito. Em tortures. M'arrenques i m'incendies,
sempre. I en l'espai que has destruït flueix el paradís.


Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Dos versos de la segona estrofa:

Estic segur com no he estat mai. Ets el sentiment
definitiu de la satisfacció: saber d'on ve l'enyorança.


Una definició justificada però no casual, on es centra (segons el meu parer) la proposta expressiva del poema en la seva immediatesa.

Xavier, tindré en compte a l’autor, Tomaž Šalamun (Eslovenia, 1941.
Xavier Farre ha dit…
Hola, Laura,

Totalment d'acord.
Si vols seguir l'autor, en tens un parell d'edicions en castellà a Visor.

Entrades populars d'aquest blog

Artur Rubinstein enregistra els valsos de Chopin

Un altre poema relacionat amb l'altra disciplina artística del poeta Maciej Woźniak.
ARTUR RUBINSTEIN ENREGISTRA ELS VALSOS DE CHOPIN

No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
els arbres en el vent, els prats de juny, els ocells i les ones
del mar, que abracen amb passió cada una de les pedres
de la riba. Ballarà el pols sota la pell, una fulla seca
rere la finestra, la ploma sobre el paper, en tonalitats,
per torns: re bemoll major, do sostingut menor, la bemoll major.

No serem nosaltres qui ballarem. Ballaran per nosaltres
la nostra por i la nostra angoixa, en sabates esmolades, 
punxegudes com talons, les puntes dels nervis en què és
tan difícil mantenir l’equilibri. Ballarà la pols al terra,
una cullereta en un got buit i una llàgrima en el llis
i brillant parquet de la galta. No serem nosaltres qui ballarem.
Ni tan sols ens ho demanaran: les espatlles del passat
en les quals ens volem recolzar, es retiren amb violència,
i de la mà esvelta del futur, allargada lleugerament vers
n…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

El noi (3)

Adam Wiedemann va néixer el 1968 a Krotoszyn. Ha publicat quatre llibres de poemes, i dos llibres de contes. Tant aquests darrers com el llibre del que prové aquest poema, que podríem traduir com Càrrega lectiva han estat nominats al Premi Nike, el més prestigiós de les lletres poloneses.


EL NOI


3

A causa dels trasllats no tenim mobles vells
i els nous ja no estan de moda i han caigut
en desús, ens fan molta més vergonya que no
ús, encara que aguantin, molt pitjor.

Es diu que després de la mort ens hem de desfer
de tot, però els nostres morts no se'ns apareixen
nus ni fins i tot amb la roba amb què els enterràrem,
sinó senzillament amb la roba que portaren sovint.

Ens sentim com un mobiliari permanent de la realitat
i és així com ens tracten. Algú entra, s'instal·la
en aquests poemes, no li cal res més, i a nosaltres
tan sols ens cal que ja no quedi més temps

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Coixinets per a les agulles

Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants. Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats. Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si …

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes.


SIGNES D'AIGUA

Des del pont de fusta a Wyszogród
miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava
com un altar, plena de fosca solemnitat.
Ens parlava en la seva llengua muda.

Han passat tants anys. Les ombres
nostres encara són al pont, cegues.

No copsen les coses terrenals, les divines.

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Som un diccionari

Amb aquest poema Krystyna Dąbrowska tanca el seu segon llibre de poemes, Cadires blanques, publicat l’any 2012.

***
Som un diccionari. Les nostres llengües es troben en tremoloses cobertes. Tradueixen el cos en ànima, l’ànima en cos, el desig, l’acompliment en suor i en semen. En lloc de les entrades en ordre alfabètic, un alfabet en llibertat, una o murmurada, una a sonora, i confoses terminacions femenines i masculines. Quin nom tenen per a mi els teus dits? Com t’anomena el meu ventre ardent? Els nostres respirs són fulls que anem passant en cerca d’expressions desconegudes,
i d’elles, quina oració en surt?

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …