Feia ara força temps que no portava res a aquesta pàgina. Reprenc l'activitat amb aquest esplèndid poema de Lucija Stupica. Un poema que ja tenia precisament per les dates del títol, però que havia anat quedant-se en els arxius de l'ordinador.
PASQUA
Fa olor de pintura i
d’abundància. Plens els carrers.
Sota les finestres els
joves pengen la bandiera rossa.
També la falç i el
martell, i l’últim grafiter hi posa l’estrella.
Dos aliats tanquen les
mans en un puny.
Els carrers laterals, els
ha tenyit el sol negre.
Cinquè dia a Itàlia. Què
va crear Déu aquest dia?
Els ocells es multipliquen
al cel, com la gent
pel carrer costa amunt
vers l’església,
a les parades una pandèmia
de trastos de plàstic,
aquí envelleixen els
nens, just així és el silenci
a la vora, a tocar de
tots, a tocar de tot,
a tocar de les banderes i
dels aprenents de revolucionaris,
a tocar del buit, a tocar
de l’absència divina,
a tocar del vent,
tan fort que glaça.
Fa olor de pintura i
d’abundància de mort.
I l’abisme del futur
cada dia ens allunya més
i cada dia fa que
esdevinguem més estranys.
Al
seu marge els ocells moren de
les perdigonades.
Abraçats tanquem tots dos
els ulls i ens multipliquem
en les parts
que s’ajunten a la veu. Sol així ens alcem
i fugim de la simple
caiguda. Així,
parlant molt. Parlant
sense parar.
I la imatge d’un abril
gris,
la compondré en un
collage del record.
Algú altre dirà que he
callat.
Comentaris