Descoberta

Fa un dia que sóc a casa (si és que hi ha algun lloc que sigui casa nostra). Tinc el paisatge, que m’atreu i rebutjo a la vegada (acostumat al verd del nord, bé, ara les diferents tonalitats que adopta el gris), però el que em fa sentir més a prop és el llenguatge. Avui, dinant, la mare ha dit una paraula que m’ha activat tota una sèrie de records, i ha establert un lligam directe amb el meu jo que és i no és el mateix d’ara (ni el mateix d’aleshores). En la memòria tot queda difuminat com una boira permanent. Era la paraula “rostar”. Després, la meva ment ja deformada per la recerca constant de les paraules, ha volgut trobar els equivalents en les llengües que més o menys conec. I sí, els corresponents, els tinc, però sense cap càrrega, o amb una càrrega diferent.
Al tren, direcció a Barcelona, llegia una selecció d’assajos sobre el viatge de Claudio Magris publicada a Polònia. Confrontava les dues llengües, el xoc a què em sotmeto diàriament. En l’excel·lent pròleg, Magris fa una exhibició dels seus coneixements amb abundants referències a altres autors. Evidentment, no hi podia faltar aquest viatger constant (tant físic com espiritual) que va ser Rilke, “per què recorreu aquest país? Per poder tornar”. Sí, per poder tornar, però no a casa, no al paisatge. Per poder tornar al llenguatge. 

DESCOBERTA

Puc recuperar els sons, la ment descansa,
no ha de fer cap esforç buscant l’ajut
de la vista. És innecessari llegir els llavis.
No he de buscar el significat, com claus a l’acte,
en el diccionari dels absurds imaginats.
I es fa estrany veure com altres signes malden
per ocupar un espai que els era propi. Ho entens.
La bifiditat t’acompanyarà sense descans.

                                                    De La disfressa dels arbres, Quaderns Crema, 2008