Passa al contingut principal

Discurs pronunciat l'octubre de 2005

Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull.
Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.


DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI
EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)

Jo també he matat.

Una granota.

És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura,
o potser no hi havia aigua a la font,
quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com
jeu al sol, sobre les pedres?

La distància maliciosament ho tergiversa tot,
ara no trobaria ni un sol motiu –
per quina raó, o potser, per què:

abans que res, perquè ella ho va permetre,
perquè no es va moure quan queien les pedres,
ni tan sols quan la vaig tocar
(penso que tots sabeu com fot això),

I seguim, com que estava jaient,
noli pica res, ves, no ha de gratar-se

tota l’estona,

tot li era absolutament igual,

cap so quan vaig encertar el primer cop

semblava que no havia de sentir-se culpable:
quin retret més viu
(i per això, del tot innocent)
ni tan sols s’esmerçava en apartar-se,

com que tant li fotíem, nosaltres i les pedres,
ens l’havíem de treure del damunt
(i com més aviat millor?)

com que no hi havia aigua a la font,
es va assecar,

i com ja he dit abans,

tant la calor i el fred ens torben el cervell.

Però amb tot, si mirem tot aquest lamentable afer
des d’una altra perspectiva,
quan jo tenia sis anys era un demòcrata:

la granota morta, encara que algú li donés un petó,
ho tindria molt malament per transformar-se
en una figura noble

(a dir veritat, no ens fem il·lusions: avui dia
ningú no fa petons als gripaus o a les granotes.
Si algú ho volgués fer, no els importaria:
la majoria de gent li té menys por a la monarquia
que a les ampolles que surten als dits).

Bé, és igual això, és igual com va ser,
ja per acabar, voldria aportar
una mica de claredat
i remarcar que no és que no tingués cor,
o que no en tingui ara, tan sols que passà així:
i al cap i a la fi, era només una granota.

Tot el contrari, us puc ensenyar un cardiograma,
força recent encara:
s’hi veu un cor, i funciona.

(A més, quantes vegades us ho he de dir:
no hi havia aigua a la font.)

(*) I per què només el tercer premi, preguntareu?
- Potser no hi havia prou talent, o temps,
ara que hi ha tantes temptacions, com concentrar-nos?
Tot i que, si he de ser sincer, si les necessités podria trobar altres
característiques, ni més ni menys genials:
irritabilitat (de vegades); d’altres, desconsideració (és així),
la llista es podria ampliar
i ampliar, però tal com ho veig,
ningú parà atenció a aquestes qualitats.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina. Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels  Laments  o les  Complantes  de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, ...

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Limitat

LIMITAT Els meus coneixements no són massa amplis, el seny limitat. M’he esforçat com he pogut, he estudiat, he llegit molts llibres, i res. A casa meva els llibres surten dels prestatges, n’hi ha a munts pels mobles, al terra, barren el pas. És clar que no els puc llegir tots, però constantment els meus ulls de llop desitgen nous títols. Però per ser exacte, sentir la pròpia limitació no és una cosa constant, apareix ara i adés, enlluerna, és la consciència de l’estretesa de la nostra imaginació, com si els ossos del nostre crani fossin massa gruixuts i no permetessin al pensament abastar allò que li hauria d’haver estat donat. Hauria de saber tot el que ara passa, simultàniament, en cada punt de la terra, hauria de poder penetrar el pensament dels meus contemporanis i el de la gent d’unes quantes generacions més enllà, i també en el d’aquells que van viure fa dos mil i vuit mil anys. Hauria de fer-ho, i què en trauria?                 ...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Maria

En totes les antologies, per definició, la tria pot ser sempre discutible. Els factors que determinen aquesta tria són sempre diversos. I més quan els antòlegs són tres. Aquest és el cas de l’ antologia de poesia polonesa que hem preparat recentment amb Abel Murcia i Gerardo Beltrán. Agafar seixanta-un autors en un període de 20 anys és força complicat. Pot ser que alguns pensin que és una xifra bastant elevada, però sempre hi ha el risc que alguns autors en quedin fora. Sincerament, crec que la tria és molt encertada, que hi ha els autors més coneguts, els més valorats per la crítica, i també hi apareixen autors que, en la nostra opinió, haurien de tenir més presència en el panorama literari polonès. Perquè també s’ha de jugar amb el factor que són persones especialitzades en aquella literatura les que fan la tria però que ho miren des d’una perspectiva externa. Sense tenir en compte les animadversions que poden existir entre els diferents poetes, els grups tancats que exclouen algu...

Nou

Aleš Šteger NOU T’han quedat les mans buides i una nou a les mans. D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia, però després tot et prem i saps que has de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure. Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa, has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca. El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques. La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit. I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera, que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits i els sentits són cada cop més sencers. El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final, la closca creix i al voltant teu es fa ...

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec? ARCS ROMÀNICS En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes. Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra. Les flames de les espelmes brillaven. M'abraçà un àngel sense cara i em xiuxiuejà per tot el cos: “No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull! En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra. Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.” Les llàgrimes m'havien encegat i em van portar a la piazza que cremava del sol junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.