Seguim amb els poetes de la trobada a Ventspils. Un taller organitzat per Literature Across Frontiers i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull.
Artūras Valionis va néixer a Druskininkai (Lituània, 1973). Es va llicenciar en sociologia. Actualment viu a Vilnius. Ha publicat un llibre de poemes, i n’està preparant el segon perquè surti aviat. La seva poesia presenta de vegades un diàleg lúdic amb les convencions que de vegades ens lliguen en excés. És en aquests poemes on l’humor de Valionis destaca especialment. També juga amb les notes a peu de pàgina, que formen part del poema i, de vegades, fins i tot es constitueixen com a altres poemes autònoms.
DISCURS PRONUNCIAT L’OCTUBRE DE 2005 A DRUSKININKAI
EN REBRE EL III PREMI PER UN POEMA ANÒNIM (*)
Jo també he matat.
Una granota.
És ella qui m’ho deixà fer, potser tenia la pell dura,
o potser no hi havia aigua a la font,
quina és la diferència, en què consisteix, en la forma com
jeu al sol, sobre les pedres?
La distància maliciosament ho tergiversa tot,
ara no trobaria ni un sol motiu –
per quina raó, o potser, per què:
abans que res, perquè ella ho va permetre,
perquè no es va moure quan queien les pedres,
ni tan sols quan la vaig tocar
(penso que tots sabeu com fot això),
I seguim, com que estava jaient,
noli pica res, ves, no ha de gratar-se
tota l’estona,
tot li era absolutament igual,
cap so quan vaig encertar el primer cop
semblava que no havia de sentir-se culpable:
quin retret més viu
(i per això, del tot innocent)
ni tan sols s’esmerçava en apartar-se,
com que tant li fotíem, nosaltres i les pedres,
ens l’havíem de treure del damunt
(i com més aviat millor?)
com que no hi havia aigua a la font,
es va assecar,
i com ja he dit abans,
tant la calor i el fred ens torben el cervell.
Però amb tot, si mirem tot aquest lamentable afer
des d’una altra perspectiva,
quan jo tenia sis anys era un demòcrata:
la granota morta, encara que algú li donés un petó,
ho tindria molt malament per transformar-se
en una figura noble
(a dir veritat, no ens fem il·lusions: avui dia
ningú no fa petons als gripaus o a les granotes.
Si algú ho volgués fer, no els importaria:
la majoria de gent li té menys por a la monarquia
que a les ampolles que surten als dits).
Bé, és igual això, és igual com va ser,
ja per acabar, voldria aportar
una mica de claredat
i remarcar que no és que no tingués cor,
o que no en tingui ara, tan sols que passà així:
i al cap i a la fi, era només una granota.
Tot el contrari, us puc ensenyar un cardiograma,
força recent encara:
s’hi veu un cor, i funciona.
(A més, quantes vegades us ho he de dir:
no hi havia aigua a la font.)
(*) I per què només el tercer premi, preguntareu?
- Potser no hi havia prou talent, o temps,
ara que hi ha tantes temptacions, com concentrar-nos?
Tot i que, si he de ser sincer, si les necessités podria trobar altres
característiques, ni més ni menys genials:
irritabilitat (de vegades); d’altres, desconsideració (és així),
la llista es podria ampliar
i ampliar, però tal com ho veig,
ningú parà atenció a aquestes qualitats.
Comentaris